dilluns, 17 de novembre del 2008

Carlos Fabra


Carlos Fabra (Castelló de la Plana, 1946) és empresari i del PP. President de la Diputació des de 1995, s'ha dedicat a fer créixer l'empresa familiar, com a bon hereu. El que passa és que l'empresa familiar de can Fabra, no és una fàbrica de suro, ni una botiga de calçat de senyores, sinó la Excelentísima Diputación Provincial de Castellón de la Plana. Vegem, uns instants, quins són els antecedents de la família Fabra:

  • Victorino Fabra Gil (1818-1893), l'agüelo Pantorrilles, el seu oncle-rebesavi, participa en el bàndol d'Isabel II enfrentant-se als carlistes del General Cabrera al Maestrat, distingint-se en la defensa de Llucena (l'Alcalatén). Apadrinat per Leopoldo O'Donnell liderarà la Unió Liberal i portarà els seus seguidors al Partit Conservador. Va ser president de la Diputació, de 1874 a 1892.
  • Victorino Fabra Adelantado (1837-1907), nebot de Victorino Fabra Gil, i President de la Diputació el 1855.
  • Hipólito Fabra Adelantado, nebot de Victorino Fabra Gil i President de la Diputació en els períodes 1897-1899, 1901-1902, 1903-1904 i 1905-1906.
  • José Fabra Sanz , fill de Victorino Fabra Adelantado, secretari de l'Ajuntament de Vila-Real fins a 1937.
  • Luis Fabra Sanz , fill de Victorino Fabra Adelantado, va ser president de la Diputació en els períodes 1918-1819 i entre 1919 i 1922. Fundador de la Derecha Regional Agraria. Diputat a Corts pel partido Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA).
  • Carlos Fabra Andrés (1912-1979), fill de Luis Fabra Sanz. Ocupa la Secretaría Provincial del Movimiento a Castelló de 1943 a 1947. Alcalde de Castelló de la Plana de 1948 a 1955. President de la Diputació de 1955 a 1960.
  • Carlos Fabra Carreras ocuparà la presidència de la Diputació el 1995.
La llista seguirà, no ho dubteu. A continuació, voldria copiar una "broma" que he trobat per internet sobre el personatge. Estava en castellà, m'he permès el luxe de traduir-la:

  • 1 -Carlos Fabra pot guanyar la travessa… sense emplenar-la.
  • 2- Cuando un judici li va malament, Carlos Fabra no canvia d'advocat. Canvia de jutge.
  • 3- Carlos Fabra cobra interessos al món per existir. Després destina el 0.7% al seu gos.
  • 4- Carlos Fabra no deixa propines, les rep.
  • 5- Hisenda som casi tots. Tots menys Fabra.
  • 6- Els castellonencs paguen impostos, els impostos paguen a Carlos Fabra
  • 7- Carlos Fabra no fa la declaració de la renda, la renda se li declara a ell.
  • 8- Carlos Fabra no guarda bitllets de 500€ sota el llit, els bitllets de 500€ són el seu llit.
  • 9- Carlos Fabra no es presenta a la Presidència de la Diputació de Castelló, la obté per herència.
  • 10- Carlos Fabra es va apuntar a un sorteig d'habitatges de protecció oficial… i li va tocar un dúplex al Passeig de Gràcia.
  • 11- Si tens 5 caramels i te'n menges 2 te'n quedas sense cap perquè els altres 3 se'ls endú Carlos Fabra.
  • 12- Carlos Fabra no paga hipoteca, la hipoteca paga a Carlos Fabra.
  • 13- Carlos Fabra no fuig de la fiscalia anticorrupció. És la fiscalia anticorrupció qui fuig de Carlos Fabra.
  • 14- Carlos Fabra no dóna consells, els ven al 150% d'interès.
  • 15- I al Vuitè Dia, Carlos Fabra va concedir la llicència.
  • 16- Fabra renta més blanc.
  • 17- Els euros de Carlos Fabra valen 2,3€ cadascun.
  • 18- Carlos Fabra no imposa la llei, ell és la llei.
  • 19- Al·là no és Gran: és que és amic de Fabra.
  • 20- Déu els crea i Carlos Fabra els cobra interessos.
  • 21- Carlos Fabra juga al poker amb Déu i el Diable: i li deixen guanyar.
  • 22- Carlos Fabra és inmortal, la mort té por que li cobri la feina.
  • 23- Carlos Fabra no va de putes, són actes de campanya electoral.
En fi, podríem anar seguint.
Desenganyem-nos. La misèria humana no viu a sota els ponts. La misèria humana és gent com Carlos Fabra, que són tan pobres que només tenen diners.

divendres, 7 de novembre del 2008

Descatalogat!

Ara mateix vinc de la llibreria Geli, al centre del meu segon amor (un amor amb odis i puteria inclosa, però d'això ja en parlarem un altre dia). El cas és que volia un llibre que ja fa molts anys (6) que busco. Una vegada el vaig trobar en una fira de llibreters de vell i no se'm va acudir res millor que regalar-lo. Ara que puc volia recuperar-lo, perquè em sembla un llibre essencial, per a qualsevol militant, i també per a qualsevol persona.
En Jaume Fuster va ser una persona que sempre va dir les coses pel seu nom, i un dia va decidir que faria un llibre sobre la lluita armada al nostre país, i el va fer. Tal com raja, tal com ho sentia. Ara, aquest llibre que nom Per quan vingui un altre juny està descatalogat, oblidat, arraconat per aquestes multinacionals de la cultura (ha!) anomenades editorials.

Ja fa un temps, en la meva època com a ciutada barceloní, vaig anar a fer uns beures a un antro que es diu Ca l'agüelo, a Ciutat Vella. Allà vaig conèixer un noi que treballava a La casa del llibre una llibreria horrible del Passeig de Gràcia, on només venen best-sellers i poca cosa més. Ell treballava al magatzem d'aquesta botiga, i em va explicar que allà, quan un llibre havia estat més de tres mesos a les lleixes i ningú el comprava, el destruïen. Així de simple, així de bèstia.

La hipocresia és la base de les polítiques culturals.

dimarts, 21 d’octubre del 2008

Cagar i mirar la tele

Apaga la tele, obri els ulls

(Pintada anònima en una paret d'Alcoi)


La ciutat de Girona, un dissabte a la tarda, és un continu desfilar de gent. El seu barri vell, una autèntica joia de l'arquitectura medieval i moderna, és l'escenari damunt del qual passegen parelles d'enamorats, famílies, bohemis solitaris i solitaris bohemis, admirant-ne els balcons, els carrers estrets, les places romàntiques i els grans edificis. Completen la decoració de l'escenari tot un reguitzell de botigues, algunes d'antigues, i d'altres de més recents. El cert és, però, que cada vegada hi més botigues recents i menys botigues antigues. Deu ser cosa d'aquell principi macroeconòmic segons el qual el peix gros sempre es menja el petit. Tanmateix deixem això de banda, no és pas aquest l'interès de l'article.

Aquell dissabte a la tarda vaig sortir de casa, com sempre, a passejar el gos. La Rambla de la Llibertat estava, tal com me l'esperava, plena com un ou de gent. Hi havia, però, una nota discordant en l'escenari majestuós de la Girona consumista i pre-nadalenca: un grup de gent recitava poesia al mig del carrer. No era un acte organitzat per l'ajuntament, ni per cap d'aquestes institucions buròcrates que hem se suposar que governen, manen i executen, sinó que l'organitzava ona organització política, Endavant. Recitaven Brossa, Martí i Pol, Vinyoli, entre molts d'altres. Havia estat ja una bona estona allà assegut escoltant-los quan em vaig adonar que al darrere hi tenia un grup de dones que miraven l'espectacle. De cop, vaig sentir que una d'elles deia “Au, marxem, que això que fan aquests és predicar al desert”. No sé ben bé per què, em vaig ofendre. No vaig poder entendre que faltessin al respecte d'aquella gent que intentava recuperar la cultura popular.

Ara, dies després, sí que ho entenc. Es tractava de no voler obrir els ulls al món, i de conformar-se amb allò que ja deien els romans, panem et circenses. Tenir l'aliment i l'espectacle a l'abast. Menjar i consumir. Cagar i mirar la tele.

divendres, 17 d’octubre del 2008

Arròs amb crosta


L'arròs amb crosta és un cuinat propi del sud. En el llibre El Jardí de les Palmeres, de la trilogia de Jaume Fuster, iniciada amb L'Illa de les Tres Taronges, se'ns descriu aquesta menja. El poeta Guiamon d'Adià, que acompanya el jove Arís i Blanca del Palmerar en el seu viatge cap a la vila d'Airut (vila que recorda sobremanera Alcoi) s'atura en un hostal. Van aquí les paraules de l'hostaler per descriure com elaboren aquest plat:

- Agafareu una paella rodona, ben plana i de ferro i hi posareu un raig d'oli generós. Quan l'oli sigui ben roent, hi sofregireu pollastre o colomí, costella alta de porc i uns rostimalls de cansalada, amb dos o tres grans d'all ben trinxats. Després hi afegireu una carxofa talladeta, una mica de pebrot verd, i una cebeta tendra. Quan el tot estigui ben enrossit, hi tirareu l'arròs, ben triat, sense cap pedra, ni pellofa, i li donareu un parell de voltes perquè se'n begui el suc del sofregit. A banda, haureu bullit la carcanada del pollastre o del colomí, amb un parell de botifarrons negres, una mica de sagí i porros, safranàries i cebes tendres. Quan l'arròs s'hagi torrat una mica, hi aboqueu el brou que heu preparat, hi poseu la sal, pebre vermell i safrà i atieu el foc perquè faci xup-xup. A la fi, quan l'arròs s'hagi inflat i ja no quedi brou, el retirareu del foc i part damunt hi tirareu quatre ous ben batuts, que el cobreixin tot. Un cop de forn, fins que l'ou prengui i es torri una mica i ja teniu l'àpat a punt per llepar-vos-hi els dits.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

Alacant




Alacant és un espai, i alhora un miratge. Alacant és terra ferma, diluïda entre transparències. Alacant és el sud, és l'era erta, és la pastura dels vençuts. Alacant és massa coses que no poden expressar les imatges.

Fa uns dies que vaig tornar d'Alacant, del sud, d'allà on la terra mor. Si prens la carretera que mena, des de València, cap a Xàtiva i Ontinyent arribaràs a Alcoi. Has de seguir una mica més enllà de la ciutat de l'Ovidi, veuràs el camí es fa difícil, però al cap de poca estona arribes a la terra promesa.

[Reconstruir una imatge amb paraules sempre serà més senzill que reconstruir les paraules amb imatges]

Turons escadussers senyoregen la vall, poc fonda i eixuta. No hi ha cap arbre en molts quilòmetres. Algun arbust aquí, algun arbust allà. Pocs. Molta sorra i moltes pedres. I un descens impactant des de la terra cap a Alacant.

Alacant és una ciutat somorta. La llengua hi és present de manera molt escassa, tan sols algun rètol d'algun carrer et recorden que allò encara és casa teva. La part baixa de la ciutat i el barri antic conserven part de l'arquitectura tradicional, la resta de la ciutat podrien ser perfectament barris de Múrcia, de Toledo, o de Logroño. La deixadesa, i la profunda sensació de soledat que transmet, fan agafar calfreds al viatger, i un profund mal gust de boca.

Si prenem l'autovia cap a garbí, arribarem a la gran ciutat del sud del país: Elx. Elx és un moment, un espai de temps infinit, una meravella crescuda entre palmeres. És impossible sortir-ne, tot, absolutament tot, són palmeres; enllà dels carrers, palmeres; al mig de les places, palmeres; a tot arreu. Si us atanseu a la plaça de l'església del misteri (oficialment plaça del congrés eucarístic), en un racó hi trobareu un bar anomenada Arlequí, en la qual degustareu el millor arròs amb crosta (arròs en costra) que hàgiu menjat mai. Que què és l'arròs amb crosta? A la plaça del misteri ho sabreu...

diumenge, 17 d’agost del 2008

Unes nocions sobre el gènere

Manuel de Pedrolo i la novel·la policíaca en llengua catalana, Jaume Fuster. "Taula de canvi", núm. 16, 1979

---------------

Què és la novel·la policíaca?

Heus aquí una pregunta més difícil que no sembla. Habitualment hom diu que és novel·la policíaca aquella narració llarga de ficció que té per tema central un fet divers i per protagonistes o bé el malfactor o bé l'encarregat de detenir-lo (policia o detectiu privat). El lector habitual del gènere -i afortunadament n'hi ha molts- sap de sobres que aquesta definició és purament académica perquè els models actuals de la novel·la dita policíaca o de sèrie negra o thriller comprèn un camp molt més ampli i unes formes molt més variades.

El que sí podem afirmar és que la novel·la policíaca que coneixem avui dia, d'Agatha Christie a Ross Macdonald, de Simenon a Chester Himes, de Giorgio Scerbanenco a Manuel Vázquez Montalbán -per citar alguna autors de països i llengües molt diversos-, és el producte de l'evolució d'un gènere que neix amb la societat industrial, a la França de després de la Revolució Francesa i a l'Anglaterra victoriana (amb algun antecedent il·lustre com el senyor Balzac i Edgar Allan Poe), i que a partir de la Primera Guerra Mundial s'industrialitza als Estats Units i esdevé un gènere d'ampli consum popular. És Dashiell Hammett l'autor que socialitza el relat policíac, conventint-lo en un al·legat contra la societat industrial, contra la violència institucional i moltes coses més.

El conreu de la novel·la policíaca es fa bàsicament en dues llengües: anglès (d'Anglaterra i d'Estats Units) i francès. A poc a poc, però, les altres llengües europees s'incorporen al conreu del gènere gràcies a les influències d'un primer colonialisme cultural anglo-saxó, ajudat per les versions cinematogràfiques produïdes a Hollywood i que el popularitzan fins a convertir-lo en el gènere paradigmàtic de la primera meitat del segle XX.

La novel·la policíaca en llengua catalana
Les llengües d'àmbit restringit tenen certes dificultats a assolir el conreu dels gèneres populars per una certa manca d'industrialització de la producció editorial. En el cas català, aquestes dificultats s'agreugen perquè el llibre de consum -autòcton o traduït- es dóna en una altra llengua. Així, en la cultura catalana es produeix un fenomen de diglòssia cultural -passeu-me l'expressió- força curiós. El castellà llengua dominant pel que fa a les relacions socials, esdevé llengua de la literatura popular i de consum (és a dir industrial) i el català es reserva només per a la literatura de qualitat (és a dir, minoritària). Sembla com si tant els autors catalans com el públic lector, fessin fàstics a la literatura dita popular, de consum o subliteratura. La manca de normalitat lingüística, el fet que el cens de catalanolectors sigui molt inferior al de catalanoparlants -per raons òbvies que no cal escatir aquí- no permet la creació d'una indústria editorial normal i elimina la possibilitat que els editors es plantegin la fabricació de llibres de tiratge llarg i abast ampli. Aquesta mancança és analitzada per molts com una virtut que elimina, així, l'existència d'uns productes "alienadors", "deformadors" o "embrutidors". No vull entrar en una vella polèmica. Només vull constatar un fet. Si el català fos una llengua d'expansió normal, d'ús normal, amb plenitud de drets i de facultats (és a dir, si fos llengua oficial i única d'un territori monolingüe amb aparell d'Estat propi), aquesta mancança no existiria. perquè llengües d'àmbit restringit com el suec, el finlandès, el noruec, el danès i l'holandès (per una banda, l'occidental), i l'hongarès, el romanès, el txec, el búlgar (per l'altra, l'oriental), malgrat les dificultats tenen una certa producció industrial del llibre i, per tant, ja sigui amb traduccións, ja sigui amb produccions autòctones, conreen l'edició de literatura de gènere.

És després de la guerra i amb una motivació de "servei" que alguns escriptors es plantegen la creació de novel·les de lladres i serenos en català. Així, Rafael Tasis, per exemple, que escriu La biblia valenciana, És hora de plegar i Un crim al Paral·lelo. I Manuel de Pedrolo. Hom diria que Pedrolo, igual que Tasis, es planteja l'escriptura de textos d'enjòlit per una actitud de servei. Vegeu, sinó, què deia l'any 1961 en una entrevista publicada a "Serra d'Or": Seria molt convenient tenir entre nosaltres uns quants conreadors professionals de la novel·la policíaca, la qual es mereix un lloc al costat de les altres modalitats narratives. No dubto pas que aquest tipus de literatura podria guanyar-nos uns centenars, uns milers i tot, de lectors, ara poc familiaritzats amb el català escrit i massa mandrosos per a lliurar-se a l'esforç que, a llur entendre, suposa el fet d'abordar un llibre de més tonatge literari. L'incentiu que sol oferir la narració policíaca de segur que els ajudaria a véncer totes les dificultats, sovint imaginàries, que ara els mantenen al marge del nostre cens de lectors".

Manuel de Pedrolo, novel·lista policíac
Aquesta actitud de servei, palesada en les paraules anteriors, però, no era l'únic motiu que impulsava Pedrolo a escriure unes quantes novel·les policíaques. En un llibre-entrevista de Jordi Coca(2) , l'autor diu: La novel·la policíaca em va començar a interessar de molt jovenet: hi trobava, suposo, un esperit d'aventures que m'atreia, que em permetia d'allunyar-me d'altres realitats desagradables. Una evasió, doncs... A l'hora de fer-ne ja m'interessava per d'altres motius...

No crec que hi hagi contradicció entre unes paraules i les altres. Manuel de Pedrolo és un novel·lista amb ambició de globalitat. La seva obra refelcteix una preocupació totalitzadora, tant pel que fa a la temàtica, com pel que fa al'estil. M'agrada més creure -i és una opinió personal, sense base científica- que Pedrolo escriu novel·les policíaques en un intent d'experimentar les possibilitats del gènere en un ara i aquí terriblement condicionant, que no pas per una actitud de servei per guanyar nous lectors per al català. De fet, però, l'any 1961, l'actitud dels benpensants de casa nostra era la del rebuig de la dita subliteratura i de l'exaltació de la literatura de qualitat. És lògic, doncs, que Pedrolo -com Tasis- justifiquessin les seves incursions en el terreny policíac com uns intents de servir la cultura catalana, guanyant nous lectors.

La novel·la policíaca en l'obra de Pedrolo no es redueix als títols explícitament policíacs, ni a la seva tasca de traductor i director d'una col·lecció de novel·les de lladres i serenos. Hi ha elements policíacs en altres obres: unes parapolicíaques i unes altres absolutament allunyades de les premises del gènere. Quan algun crític erudit es decideixi a posar en solfa la producció literària pedroliana -i ja comença a ser-ne hora- haurà de tenir-ho present si no vol caure en errors gruixuts d'interpretació.

L'ara i aquí de la novel·la policíaca en català
La novel·la de lladres i serenos és, bàsicament, versembant. Cal que l'autor jugui amb els elements que la componen -totalment imaginaris i ficticis- de tal manera que el lector se'ls cregui. Detectius privats com Spade, Marlowe i Archer, honestos, durs i solitaris, per una banda, o com Hércules Poirot per l'altre, brillants, intel·ligents i petulants; policies bonhomiosos com Maigret o advocats sempre a la ratlla de la llei com Perry Mason són del tot impossibles. Als Estats Units els detectius privats són mig deliqüents mig oficinistes que es dediquen a preparar casos de divorci o a trobar persones desaparegudes. Els policies francesos... bé, com pertot arreu, són funcionaris al servei de la classe dominant, violents, poc imaginatius i rutinaris. És igual, Hammet, Chandler, Macdonald, Christie i Simenon creen uns mecanismes de precisió tan perfectes que el lector creu fermament en la duresa i la honestedat de Spade, Marlowe, en el model de conducta irreprotxable del solitari Archer, en l'enginy del poca-solta Poirot o en la humanitat immensa del bon jan Maigret.

A casa nostra, però, la dictadura franquista eliminava el fet divers amb una brutalitat només comparable a la repressió política, convertia el delicte de qualitat -corrupció, estafa, xantatge, etc.- en negoci legal, aplicat des de l'estructura mateixa del règim, prohibia el detectiu privat i el convertia en un simple informador comercial i feia del policia una eina de repressió popular. No hi havia versemblança possible. Els crims de sang es reduïen a les típiques ganivetades del lumpen, perquè les armes de foc només eren en mans del règim (que si les usaven eren ràpidament justificats o camuflats davant l'opinió pública) i els crims econòmics eren considerats negocis lícits (o dissimulats per la jerarquia franquista, com aquell famós afer Matesa) i hom no podia parlar de la policia real, repressora, que usava la tortura com a element habitual de les seves pràctiques d'investigació.

En aqueta situació, ¿com construir una novel·la policíaca que fos versemblant i que alhora no s'allunyés massa dels corrents internacionals que li atorgaven les seves senyes d'identitat?

En les tres novel·les policíaques de Pedrolo -pròpiament policíaques, val a dir- l'autor recorre a formes diverses. En L'inspector arriba tard (3) i en Joc brut(4), Pedrolo ens explica una història des de l'òptica del malfactor. En Mossegar-se la cua(5), Pedrolo s'inventa un informador comercial posat a detectiu, d'estil americà. En totes tres obres, però, la policia que acaba de descobrir el culpable és tractada com si no tingués res a veure amb la policia franquista que hem descrit més amunt. La versemblança en patia, evidentment, però la censura no hauria permès una altra cosa. Una altra dificultad per a l'autor de novel·les policíaques en català és la del llenguatge. El gèner ha creat uns models lingüístics (l'ús de l'argot de la purrialla) de difícil aplicació a casa nostra. No pas per la manca d'antecedents -Vallmitjana, per exemple, o el mateix Espriu d'algunes narracions curtes-, sinó per la manca d'hàbit d'uns lectors que no solament no coneixen el parlar de germanies sinó que fins i tot tene dificultats amb el català estàndard. Pedrolo soluciona el problema evitant-lo. I així les tres obres esmentades no contenen elements lingüístics propis del gènere, sinó que són escrites en un fabrià d'allò més ortodox.

Pedrolo, director de col·lecció i traductor
La tasca de Pedrolo, però, no es limita a escriure novel·les policíaques. L'any 1963, Edicions 62 treu al mercat una col·lecció de llibres de lladres i serenos que dirigeix Manuel de Pedrolo. La declaració de principis que acompanya el primer volum, d'un estil tan pedrolià que encara que no vagi signada és fàcilment identificable, diu: Una novella col·lecció, la primera del seu gènere en llengua catalana, comença la seva esperançada trajectòria. Se'n diu: "La cua de palla", nom que ens ha semblat escaient perquè tots els criminals la hi tenen; sempre acaben per cremar-los-la. De vegades costa una mica, però això és convenient, sí més no, entre les cobertes d'un llibre, car altrament no hi hauria història.

Es tracta, doncs, d'una col·lecció de novel·les policíaques, gènere literari que arreu del món compta amb nombrosos i fidels seguidors i que ací havíem de llegir sempre en llegües manllevades. Ara podem fer-ho en la nostra. de moment seran obres estrangeres que a fora han conegut grans titatges que sovint arriben a milions d'exemplars; més endavant, quan els nostres autrs s'animaran, us oferirem també els productes del país. L'empresa, ho podem confesar, no ens sembla pas mancada d'un cert interès. Ara ja és generalment reconegut que la novel·la que anomenen de "lladres i serenos" no és un subproducte literari, sinó una modalitat que les històries de la literatura de demà no podran passar per alt, com avui s'ocupen ben seriosament dels llibres de cavalleries que la narració detectivesca ha vingut a substituir. El lector s'ha tornat exigent i alguns que la cultiven s'han vist obligats a apurar ensems l'enginy i el saber literari. Entre aquests escollirem.

Volem ésser llegits de tothom, d'aquells qui en un llibre cerquen només la simple distracció al final d'una jornada de treball i d'aquells altres que troben llur gaudi en eun estil sense defecte i en la perfecta estructuració, en la riquesa tècnica d'una obra. I si n'hi ha que són prou sortosos per a apreciar ambdues cses, la història i el seu reiximent en temes literaris, millor. No oblidem que esperits tan cultivats i subtils com un André Gide s'hi han delectat. Us desitgem la mateixa fortuna.

Per la nostra banda ens donarem per satisfets si, en el sentit que sigui, fem un servei, per petit que vulgueu, a tots aquells lectors en potència que potser ens esperaven. Aspirem, fins a cert punt, a ésser un camí que mena d'altres curiositats, una porta per on l'entrada és planera i agardable. Tan de bo no ens equivoquéssim.
(6)

I es varen equivocar. Passeu-me l'extensió de la citació, però crec que aquest text demostra l'esperit que animava Edicions 62 i Manuel de Pedrolo en crear "La cua de palla". La novel·la policíaca no és un subgènere. Hi ha molta gent de cultura que l'aprecia (citació de Gide. Jo hi afegiria, entre nosaltres, J.M. Castellet, Carles Riba o Joan Oliver). Una cultura normal n'ha de tenir, en traduccció, primer i després autòctona i, finalment, la justificació del servei: cal guanyar nous lectors. Ja he dit que es varen equivocar. L'any 1970, després d'haver publicat 70 títols, l'editorial va haver de tancar la col·lecció perquè comercialment no funcionava. És a dir, no s'havien guanyat nous lectors i els consumidors habituals de productes literaris en llengua catalana no acceptaren allò que la novel·la que anomenen de "lladres i serenos" no és un subproducte literari. Finalment, dels autors del país, només el mateix Pedrolo hi edità dues obres: Joc brut i Mossegar-se la cua. Anys després, quan "La cua de palla" era un record molt agradable per als aeccionats, jo mateix escric De mica en mica s'omple la pica , Lluís Utrilla escriu Una llosa de marbre negre, Núria Mínguez Una casa a les Tres Torres , Ramon Planes Crim al carrer Tuset i, recentment, Jordi Carbonell Un home qualsevol (Premi Sant Jordi 1978), a més de la meva Tarda, sessió contínua, 3,45 (Premi Ciutat de Palma 1976) i l'extraordinari El jaqué de la democràcia de Maria Aurèlia Campany, que a més de ser una novel·la d'una novel·la policíaca és un homenatge a Dashiell Hammett. Les previsions de "La cua de palla" s'havien complert amb massa retard. (...)

Novel·les parapolicíaques i elements policíacs en l'obra de Pedrolo
En el llibre-entrevista de Jordi Coca, a la pregunta: Ha influït la novel·la policíaca en la teva obra? Pedrolo respon: Jo diria que sí; es veu en el fet que hagi introduït elements de tipus policíac en novel·les que no ho són. És una cosa ben normal, em sembla. D'altra banda, i si això val la pena de tenir-ho present, aquest to d'intriga o de suspens sol agradar al lector. Molts entendran o no entrendran què em proposo o cap a on apunta una obra dterminada, però la majoria seran sensibles a la mica de misteri que els arrossega llibre enllà. Caldria distingir, però, entre aquelles novel·les parapolicíaques en les quals més que elements de misteri hi ha un tractament ambiental de novel·la policíaca com pot ser Es vessa una sang fàcil(7), de la qual el mateix autor diu: Hi ha el fet delictiu i totes les amenitats del gènere, sí, però no és pas una novel·la policíaca en el sentit corrent. Em va atreure la possibilitat d'introduir en un teixit policíac tot d'elements, en aparença marginals, però que expliquen els personatges en termes al capdavall psicològics. I Milions d'ampolles buides(8), una novel·la policíaco-política en la qual s'aborda la realització d'un atracament (per tant, gènere negre pur) per tal de finançar un grup polític nacionalista català revolucionari. Un tema d'actualitat que la censura va retenir fins fa poc. També, de la sèrie "Temps obert", Falgueres informa(9) té elements de novel·la policíaca. de fet es tracta de l'informe que un detectiu fa sobre Daniel Bastida. de la mateixa sèrie, Se'n va un estrany (10) reflecteix l'ambient delictiu d'una Barcelona d'immedita posstguerra, de l'estraperlo, del diner fàcil. M'enterro en els fonaments(11) és la història d'una revolta univeritària, però també és la història d'un crim. Finalment, Acte de violència(12) i Hem posat les mans a la crònica(13) són dues novel·les complementàries: la primera és la història d'una revolució que derroca un tirà i la segona és la història dela resistència contra la tirania. Ambdues contenen elements policíaco-polítics que la forma èpica dissimula.

En darrer lloc vull citar el conte o narració curta El premi literari(14), incorporada al volum El premi literari i altres coses, que és una sàtira sagnant contra els premis literaris i que conté un excel·lent misteri: descobrir qui és l'autor d'una obra guanyadora d'un premi, amb l'escàndol subsegüent: tota una intuïció.

Ara bé, en l'obra de Manuel de Pedrolo els elements policíacs hi són presents amb molta més freqüència del que pot semblar. Cal tenir en compte que la novel·la policíaca és una història realista que comença quan s'acaba una altra història (amb un crim) i que l'autor i el lector descobriran junts al llarg de la narració. No oblidem que Conan Doyle, per exemple, en alguna de les novel·les protagonitzades per Sherlock Holmes ens explica en una primera part la troballa del crim i les investigacions del detectiu fins a descobrir el culpable en una segona part la història que ha portat al cri. Doncs bé, Balanç fins a la matinada (15), culminació del realisme social en la novel·la catalana, si bé no conté cap element policíac és escrita amb una tècnica com la que acabem de dibuixar: el protagonista, partint d'una situació actual, va remuntant-se en el temps (com si fos un detectiu metafísic) per trobar les causes que l'han aconduït al seu estat actual.

Finalment, una de les obres més importants de Pedrolo, Totes les bèsties de càrrega(16), escrita amb estil el·líptic, conté una munió d'elements policíacs, tant pel que fa a la forma, com pel que fa a la mateixa història que l'autor explica. Valdria la pena que algun dels joves autors que admirem Pedrolo i que ens agradem de les novel·les policíaques féssim amb Totes les bèsties de càrrega allò que James Hadley Chase va fer amb el Santuari de Faulkner: reescriure-la amb paràmetres del gènere. N'estic segur que en sortirà una novel·la policíaca tan reixida com No hi ha orquídees per a miss Blandish que Pedrolo va incloure molt oportunament a la col·lecció "La cua de palla".

Cloenda
Aquesta visió d'urgència de les relacions de Manuel de Pedrolo amb la novel·la policíaca en llengua catalana s'hauria de complementar amb una altra anàlisi de l'obra pedroliana de gènere, especialment de ciència-ficció, en el qual sembla treballar ara. No oblidem que el Mecanoscrit del segon origen (17) és un dels llibres més llegits en català de la segona meitat de la dècada dels 70 i que l'autor ha publicat recentment Trajecte final(18), un recull de contes de ciència-ficció que conformen una nova faceta d'aquella totalitat narrativa que Pedrolo s'ha proposat de construir.




Març-abril del 1979





1. "Serra d'Or", juliol de 1961. Resposta a una enquesta sobre la novel·la policíaca. Inclós en el llibre Si em pregunten, responc, Edicions Proa, Barcelona, 1974.
2. Jordi COCA, Pedrolo, perillós?, "Pinya de Rosa", Ed. Dopesa, Barcelona, 1973.
3. Manuel de PEDROLO L'inspector arriba tard, Col·lecció "Raixa", editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 1960.
4. Manuel de PEDROLO Joc brut, Col·lecció "La cua de palla", Edicions 62, Barcelona, 1965.
5. Manuel de PEDROLO Mossegar-se la cua, Col·lecció "La cua de palla", Edicions 62, Barcelona, 1968.
6. Aparegut a la pàgina de publicitat del número 1 de "La cua de palla", setembre de 1963.
7. Manuel de PEDROLO Es vessa una sang fàcil, Ed. Nova Col·lecció Lletres, Barcelona, 1954.
8. Manuel de PEDROLO Milions d'ampolles buides, Editorial Laia, Barcelona, 1976.
9. Manuel de PEDROLO Falgueres informa, Llibres de Sinera Barcelona, 1968.
10. Manuel de PEDROLO Se'n va n estrany, Llibres de Sinera, Barcelona, 1968.
11. Manuel de PEDROLO M'enterro en els fonaments, Editorial Proa, Barcelona, 1967.
12. Manuel de PEDROLO Acte de violència, Col·lecció "El balancí", Edicions 62, Barcelona, 1975.
13. Manuel de PEDROLO Hem posat les mans a la crònica, Col·lecció "El balancí", Edicions 62, Barcelona, 1977.
14. Manuel de PEDROLO El premi literari, Editorial Selecta, Barcelona, 1953.
15. Manuel de PEDROLO Balanç fins a la matinada, Editorial Selecta, Barcelona, 1963.
16. Manuel de PEDROLO Totes les bèsties de càrrega, Col·lecció "El balancí", Edicions 62, Barcelona, 1967.
17. Manuel de PEDROLO Mecanoscrit del segon origen, Col·lecció "El trapezi", Edicions 62, Barcelona, 1974.
18. Manuel de PEDROLO Trajecte final, Col·lecció "El cangur", Edicions 62, Barcelona, 1978.

dissabte, 16 d’agost del 2008

La tendresa de la paraula



El que segueix dessota aquests mots és una entrevista (l'existència de la qual desconeixia) que la periodista Eva Piquer va fer a la Maria-Antònia Oliver. És llegint coses com aquestes, que em faig a la idea que l'amor existeix. Són dos persones que s'han estimat tant que és inevitable deslligar les dues figures, ambdues, per cert, personatges cabdals de les lletres catalanes.

E.P. "Per a mi escriure és viure, viure és escriure", va dir una vegada, quan li van preguntar per què escrivia. ¿Aquests cinc anys de silenci han estat cinc anys sense viure del tot?

M.A.O. Sí, però no perquè no escrivís, sinó per les circumstàncies que van fer que no pogués escriure. Per la mort del meu marit.

E.P. ¿Ha retrobat la seva veu literària, o n'ha trobat una de diferent?

M.A.O. Noto que estic retrobant la possibilitat d'escriure. Les paraules no m'eren amigues i ara tornen a ser-me amigues, però no sé si són les mateixes paraules d'abans o unes altres. Això ho han de dir els crítics.

E.P. Però vostè deu compartir l'afirmació que posa en boca d'en Tomeu, el protagonista de la novel·la: "El primer crític ha de ser un mateix, encara que sigui un crític dolent".

M.A.O. Sí, però jo sóc una mala crítica perquè no em sé criticar les coses que són criticables. Per això tinc un amic molt amic meu i d'en Jaume a qui dono les meves novel·les abans d'entregar-les a l'editorial. Ell, en Guillem Jordi Graells, me'n fa una crítica molt sincera i molt profunda.

E.P. ¿En Jaume les llegia un cop acabades, les seves novel·les, o mentre s'anaven fent?

M.A.O. Mentre les escrivíem sí que alguna cosa ens llegíem. Però quan les teníem acabades no ens les donàvem a llegir fins que no les havia llegides un amic de fora i n'estàvem ben segurs nosaltres mateixos. Érem uns mals crítics l'un de l'altre, ens coneixíem massa, hi havia massa poca distància, i a vegades ens fèiem crítiques massa dures que ens portaven a barallar-nos com dimonis.

E.P. Va començar Tallats de lluna el 1995, abans del trasplantament de cor i de la mort de Jaume Fuster. I, curiosament, és una novel·la sobre la malaltia i la mort...

M.A.O. Jo volia fer una novel·la d'homes, on el meu objecte literari fos un home en comptes d'una dona. Volia descriure també les meves experiències a la clínica de quan vaig tenir una embòlia. La sida em servia per ajuntar un protagonista masculí amb el tema de la malaltia. Vaig deixar una primera redacció de la novel·la el 96, quan em vaig posar pitjor del cor. Quan em van haver trasplantat estava tan contenta que vaig començar a fer la novel·la del meu trasplantament, narrada per la Lònia Guiu. La vaig anar mig escrivint a la clínica i a casa, però a casa només hi vaig poder ser quatre mesos. Quan els metges em van donar permís per anar-nos-en a Mallorca, al Jaume li varen detectar el càncer. Durant els dos mesos que va viure, jo ja només vaig viure pel Jaume. I quan es va morir, no vaig poder escriure res. Ho vaig deixar tot. Al tornar a agafar la novel·la de la sida, em vaig trobar que l'havia de refer. En quatre anys la sida havia canviat. Vaig haver de tornar a investigar, a parlar amb amics sidòtics, amb metges, amb grups que atenen malalts...

E.P. És, també, una novel·la sobre l'amor. I sobre la solitud.

M.A.O. I sobre l'amistat. En Tomeu i en Fabrizio, a part d'amants, són molt amics. I sí, també és una novel·la sobre la solitud, perquè en Tomeu queda molt sol, sense en Fabrizio. Però no és una novel·la trista. Fins i tot hi ha moments d'humor, i d'ironia.

E.P. ¿S'ha sentit còmoda dins d'un personatge masculí?

M.A.O. M'ha estat difícil, perquè (malgrat que és homosexual i, per tant, té molta part femenina) en Tomeu és molt home. Com que està escrita en primera persona, havia de posar els seus sentiments tal com els sentia ell, o tal com diria ell que els sentia. Això m'ha costat bastant, però no m'hi he trobat incòmoda.

E.P. La sida és encara un tema tabú?

M.A.O. Per a molta gent, sí. Si un pare i una mare saben que el seu fill o la seva filla té la sida, no ho volen dir, se n'amaguen. Hi ha poca gent que es prengui la sida com una malaltia normal. És tabú aquí, on ja no és mortal. Al Tercer Món no està gens ni mica controlada.

E.P. ¿Escriure aquesta novel·la ha estat una teràpia?

M.A.O. Ha estat una teràpia per tornar a trobar paraules, per tornar-me a sentir una mica com era abans. Amb la mort d'en Jaume m'ha canviat tota la vida i he canviat tota jo. Mai més no podré ser com abans, però podré ser escriptora. Puc tornar a ser escriptora. Ho havia deixat de ser perquè no em sortien les paraules, no m'eren amigues. No podia verbalitzar ni els meus sentiments ni les meves sensacions. Només podia plorar.

E.P. ¿Va provar físicament d'escriure, sense aconseguir-ho?

M.A.O. Sí, sí, sí. Quan es va morir en Jaume jo em vaig posar de seguida a escriure, escrivia coses que li deia a ell. Ho vaig haver de deixar als tres mesos. Llegint ara les coses que vaig escriure, són dolentíssimes. Havia perdut tot el do, la inspiració. A mi no m'agrada parlar d'inspiració, perquè la inspiració és feina. Però ni treballant no m'inspirava. Fins ara no he pogut escriure una cosa llarga. I ara sé que puc continuar escrivint.

E.P. ¿Aquesta novel·la és més autobiogràfica que les seves obres anteriors?

M.A.O. Totes les novel·les ho són una mica. Però a les meves els detalls autobiogràfics estan camuflats, són com el negatiu d'una pel·lícula. Per exemple, la Lònia Guiu s'enyora de Mallorca, però jo mai no m'he enyorat de Mallorca; m'he enyorat de Barcelona estant a Mallorca. A la Lònia Guiu no li agrada que plogui, però a mi sí. A Tallats de lluna la història de la mort no és gens autobiogràfica, perquè ja l'havia escrita abans de morir en Jaume. El que em va costar més va ser que jo no podia verbalitzar els meus sentiments ni les meves sensacions sobre la mort de la persona que més estimo en aquest món i, en canvi, vaig trobar que aquí havia escrit abans coses molt semblants al que jo sentia i era incapaç de verbalitzar. Això em va suposar un cop molt fort.

E.P. El protagonista voldria escriure Lord Jim, de Joseph Conrad. I doncs?

M.A.O. Lord Jim és una novel·la que no agrada gaire als homosexuals, però com que jo la trobo una gran novel·la, tot i que és eurocèntrica i masclista, vaig fer que li agradés al Tomeu. Ell és un escriptor molt mediocre, però somia escriure una novel·la com Lord Jim.

E.P. ¿Quina és la novel·la ja escrita que vostè hauria volgut escriure?

M.A.O. Els anys, de Virginia Woolf.

E.P. Fabrizio és un catalanòfil enamorat de Solitud i de Víctor Català...

M.A.O. He volgut fer un homenatge a tots els catalanòfils estrangers que estudien literatura catalana.

E.P. Al Tomeu li preocupa no trobar la paraula correcta. A vostè també?

M.A.O. M'esforço molt per trobar les paraules que corresponen a cada sensació, a cada sentiment. De vegades les trobo i de vegades no, perquè la imaginació pot més que la realitat i una novel·la mai no és tan bona com te l'has imaginada. Això els escriptors ho hem de tenir molt en compte a l'hora de fer la crítica de la nostra pròpia novel·la. Mai no t'agrada tant com t'has imaginat que t'agradaria. És terrible, perquè mai no la donaries per bona. Sempre penses que l'hauries pogut fer millor.

E.P. Senyal que el llistó d'exigència és alt.

M.A.O. És la imaginació la que et posa el llistó amunt. Les millors novel·les que jo he escrit les he escrit somiant.

E.P. O sigui, no les ha escrit.

M.A.O. Ni les escriuré mai. Ni crec que cap escriptor ni cap escriptora escrigui mai la gran novel·la que ha somiat.

E.P. En Tomeu escriu: "Quan acabava una escena, una situació, un diàleg, un pensament, creia que en el món no s'havia escrit res millor que allò, i quan l'endemà ho tornava a llegir veia que no podia ser que, al món, algú s'hagués atrevit a escriure tan malament". A vostè li passa, això?

M.A.O. Abans em passava molt. Escrivia mitja pàgina i em deia: això és perfecte, magnífic, el millor que s'ha escrit en aquest món. L'endemà, quan m'hi tornava a posar, m'ho llegia i deia: com has pogut pensar que això era mitjanament bo, si és dolentíssim? I ho esborrava.

E.P. ¿Pensa reprendre la novel·la sobre el canvi de cor narrada per Lònia Guiu?

M.A.O. Sí, però el meu trasplantament i la mort d'en Jaume estan massa vinculats. Tot va passar en mig any. Com que no puc escriure encara sobre la mort d'en Jaume, em sembla que la deixaré per més endavant. Suposo que la Lònia explicarà la història del trasplantament i de la mort. No serà una novel·la policíaca, però estarà narrada per una detectiva. Potser abans la Lònia sortirà en una nova novel·la policíaca, perquè la gent me les demana.

E.P. ¿Acabarem llegint les cartes d'amor entre Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver?

M.A.O. Potser sí. Jo les llegeixo bastant i potser les donaré a llegir a alguns amics perquè em diguin si són publicables o no. Són cartes d'amor però també són cartes de contacte, perquè ell estava a Cabrera i jo a Mallorca i l'únic contacte que teníem era per escrit. Tret dels dies que jo anava a Cabrera: tres horetes cada setmana o cada quinze dies. El nostre festeig van ser les cartes.

E.P. ¿Quins projectes té entre mans, ara que les paraules li tornen a ser amigues?

M.A.O. Estic corregint la novel·la Crineres de foc, que vaig publicar l'any 85.

E.P. ¿Segueix pensant que és la seva millor novel·la?

M.A.O. És la novel·la en què hi he deixat més la pell, vaig estar a punt de tornar-me boja amb aquesta novel·la. I vaig disfrutar moltíssim escrivint-la. L'editorial se'n va anar a fer punyetes i només en va treure una edició. L'edició estava bastant mal feta, l'havies de llegir amb lupa. Suposo que ara me la publicarà 62. També estic fent un pròleg sobre la George Sand per a una traducció que he fet del seu llibre François le champi.

E.P. ¿Escriurà una novel·la amb Lònia Guiu i Lluís Arquer?

M.A.O. Amb en Jaume teníem el projecte de fer una novel·la policíaca conjunta on sortissin el seu Lluís Arquer i la meva Lònia Guiu. Seria una novel·la policíaca però també una novel·la d'enfrontaments i d'amistat entre els dos personatges. Potser aquesta novel·la la faré jo. Ja no m'agrada fer projectes, potser d'aquí a tres dies el meu projecte serà anar-me'n a viure a la Conxinxina. De vegades m'agafen ganes de canviar de vida, de deixar de ser la Maria-Antònia Oliver. Com que ja no puc ser la Maria-Antònia Oliver d'abans, de vegades preferiria deixar-ho de ser del tot.

E.P. Em fa l'efecte que ara ha passat a ser alhora la Maria-Antònia Oliver i en Jaume Fuster.

M.A.O. M'agrada molt això que em dius... En Jaume el duc posat.

Entrevista publicada al diari Avui el 19/10/00

QUI PAGA, MANA – Els lladres i els serenos: les novel·les (II)


Qui paga, mana és una novel·la d'en Xavier Moret. És una història molt ben narrada i molt ben tramada en què Max Riera, el protagonista, un escriptor en plena crisi existencialista rep la trucada d'un antic company de classe. Aquest antic company s'havia convertit en un dels prohoms més poderosos de la ciutat, propietari de diverses empreses, i amb interessos foscos. L'encàrrec que rep Riera és el d'escriure el guió per a un proper serial d'èxit. Un guió que ha de tenir marro, sexe, droga, persecucions i morts. A mesura que evoluciona el llibre, el lector veu com Riera s'adona que per a escriure una història d'aquelles característiques no caldria moure's de la seva Plaça Reial, al rovell de l'ou de Barcelona. Roc Duran, un periodista cultural; un cadàver al mig de la plaça; una prostituta assassinada; un saxofonista de jazz i borratxos i pinxos de poca volada, entre d'altres espècies humanes, completen el repartiment d'aquesta paròdia dramàtica de la Barcelona postolímpica.

L'autèntic rerefons del llibre, però, és denunciar l'especulació urbanística i la corrupció, i reinvindica el paper dels herois i les heroïnes quotidianes. A continuació reprodueixo un fragment del llibre. Ens hem de situar a casa de Pau Gispert (el yuppie ex-company de classe de Max Riera), situada a la part alta de Barcelona des d'on es veu tota la ciutat. La narració és en primera persona, parla Max Riera:


-A mi em costaria trobar casa meva -vaig comentar mentre repassava el garbuix caòticament uniforme de Ciutat Vella, trencat només per les siluetes d'uns quants campanars i per algunes atzagaiades arquitectòniques.

-¿Veus aquell edifici tan blanc? -el Gispert continuava jugant a identificar els diferents barris de la ciutat, del seu immens tauler de jocs-. És el nou Museu d'Art Contemporani. Si des de d'allà traces una línia imaginària cap al mar veuràs el camí de la renovació de Ciutat Vella... La ciutat canvia i aviat no coneixeràs ni el teu barri, Max.

Vaig pensar en les queixes del Cipri i de la Paula i en la manifestació convocada per dimecres contra l'especulació. Tan sols vaig murmurar una paraula: llàstima. Ni això li va agradar.

-¿Què vols dir? -em va interrogar amb la mirada dura. El Gispert estava tens, per molt que s'esforcés a dissimular-ho. No era l'home segur de l'altre dia, potser perquè estava fora del despatx, del seu àmbit natural.

Li vaig explicar, procurant no exaltar-me, que no tenia cap ganes que em giressin el barri com un mitjó i que l'hagués de reconèixer mirant postals velles o gràcies a un rètol que diria: “Nova Ciutat Vella”. Si renovació volia dir renunciar a l'encant que que havia anat adquirint any rere any i que fessin fora la gent de tota la vida, passava.

El Gispert va riure.

-Els escriptors no canviareu mai -em va renyar entre dues pipades d'havà-. El millor que es podria fer amb Ciutat Vella és enderrocar-la de dalt a baix i posar-hi al seu lloc edificis nous de trinca.

-En tot cas -vaig apuntar al cor; o a la cartera, el cor dels financers-, seria el millor per tu, ¿no?, que et dediques a la construcció.

-Per mi i per la ciutat -es va posar seriós, com si el seu ànim, fos absolutament desprès: Gispert, el rei de l'altruisme-. ¿Per què heu de pensar sempre que els que fem coses som dolents? Si no fos per nosaltres...


La novel·la continua, òbviament, i us sorprendrà gratament. Per què (llàstima que sigui ficció) tothom acaba rebent el que mereix.

divendres, 15 d’agost del 2008

SOTA EL SIGNE DE SAGITARI – Els lladres i els serenos: les novel•les (I)


Sota el signe de Sagitari és una novel·la d'en Jaume Fuster. Es tracta d'una aventura trepidant en què l'investigador privat Lluís Arquer rep l'encàrrec d'un manaia de la Generalitat de trobar el seu fill. Arquer, de retruc es veu embolicat en un afer de tràfic d'heroïna que el duu a Mallorca, al Nàpols de la camorra, a Nova York, i a l'Euskal Herria de la lluita armada. Aquest història fascinant treu a la llum una qüestió latent en l'actualitat, que no és altra que la introducció, per part de l'aparell de l'Estat, d'heroïna, i d'altres substàncies destructives en la societat basca i en la catalana. L'objectiu no és altra que la destrucció de la societat, l'aniquilació de generacions d'infants. A continuació, reprodueixo un fragment del text. Lluís Arquer rep una trucada de Jaume Rovira, el fill del manaia de la Generalitat que ha de trobar, a fi que es reuneixi amb ell a Donòstia. A Arquer el recull un jove anomenat Patxi Zabala que el duu fins a una casa:
Era un casalici enmig d'un prat, en un coster, a les envistes del poble. Un rètol, amb aquelles lletres característiques, que semblava que duen txapela, em va indicar que es tractava del Caserío Garmendia. Patxi Zabala va aturar la carretoina en un angle de l'edificació i em va dir, amb un somriure obert:
-Ja hem arribat. ha dormit bé?
-Sí, gràcies.
Vaig saltar del cotxe, Havia parat de ploure i un sol tímid treia el nas entre els núvols i feia que el verd fos més verd, més endolcit. Dos xicots, barbes carrades i cepats, com una còpia de Patxi Zabala, se'ns van acostar, com si ens esperessin.
-Kaixo -va dir Zabala.
-Egun On -ens van saludar. I un d'ells va afegir en castellà-: Sóc Jon i aquest és Mikel. Benvingut a la nostra llar. Ha esmorzat?
Però jo no estava pas per compliments.
-On és en Jaume Rovira?
-El veurà més tard -va dir el qui m'havien presentat amb el nom de Mikel-. Vingui amb nosaltres.
L'interior del casalici semblava un col·legi. L'era s'havia convertit en una mena de pati.
I, aleshores, vaig veure l'infern: una quinzena de nens i nenes entre els deu i els catorze anys seien a les escales, o passejaven de dos en dos pel pati. Duien roba de carrer, vella i esparracada. Els membres d'aquelles criatures eren prims, abonyegats a les articulacions. Les mans els tremolaven i el seu pas era trontollat, com si bufés la galerna.
Però l'infern de debò era als ulls d'aquelles desferres: fugissers,a temorits, fixos, tèrbols... Quinze parells d'ulls que em van mirar sense expectació, sense esperança, amb una punta de bogeria. D'odi.
Jon em va agafar pel braç i em va arrossegar cap a l'entrada de l'edifici.
-Per aquí, per favor.
Em vaig deixar portar. Em sentia atemorit, com si aquelles criatures de malson m'anessin a saltar al coll i xuclar-me la sang.
-És un manicomi, això? -vaig preguntar amb un fil de veu.
-No -va respondre Patxi Zabala-. És un centre privat de rehabilitació per a nens heroïnòmans.
En paràgrafs posteriors s'aclareix la situació, i unes pàgines després la novel·la conclou. No us diré com perquè la intenció ben bé és que us llegiu la novel·la.
El llibre es va publicar per primera vegada l'any 1986. Vint-i-dos anys després la situació, òbviament, no ha millorat. L'aparell de l'estat és la banda terrorista més potent, i més efectiva, perquè compta amb la connivència de la gran massa de la societat que, silenciada i anestesiada, només alça el cap per consumir.
Dues dècades després, seguim resistint contra la maquinària de l'estat.

dijous, 14 d’agost del 2008

La novel·la de lladres i serenos


la novel·la de lladres i serenos, com molt bé la va batejar Jaume Fuster [foto] és la novel·la negra a la catalana. Amb una càrrega molt forta de referents anglosaxons (Ross MacDonald, Agatha Christie, Raymond Chandler) en la seva primeria, poc a poc es va dotant de caràcterístiques pròpies. La novel·la de lladres i serenos va adquirint característiques de la novel·la d'acció, i actualment és un híbrid molt peculiar en què s'hi barreja el misteri, la intriga, l'acció i una bona dosi d'humor, tot i que això, com tot va per barris. Les dosis, vull dir.

Una altra de les característiques habituals del gènere (la veracitat del qual no és compartida per alguns autors) és, i aquesta és una reminiscència claríssima dels Archer, Poirot o Marlowe, l'existència d'un investigador protagonista. Ja pot ser un investigador privat, el cas més habitual, de fet (Lluís Arquer, Lònia Guiu, Toni Butxana, Max Riera, Leo Vidal, Àngel Esquius), un inspector de policia (Celso Mosqueiro, Jaume Arbós, Sergi Massanés) o un periodista (Hèctor Barrera).

Caldria que algun dia algú en fes una anàlisi a fons. El gènere (seguim anomenant-lo, no sense dubtar que s'hagi de fer) es mereix un homenatge, i molts autors es mereixen una distinció. Hem d'allunyar la idea que la novel·la negra és mala literatura. Gairebé en tots els casos és una literatura amb molta càrrega social, amb molta mala llet, i que qüestiona moltes coses que d'altres... deixem-ho estar.

Acabarem amb una recomanació, un dels clàssics més oblidats d'aquest cony de país (països) nostre(s): Sota el signe de Sagitari, Jaume Fuster, 1986

divendres, 1 d’agost del 2008

De cul


[A tomb d'una conferència d'Antoni Bassas a la Mercè de Girona]

Si resulta que tens un dia en què tot et va de cul, et pot passar que no arribis a l’hora a l’únic esdeveniment del dia en què realment et venia de gust no fer tard. A dos quarts de vuit tocats arribava, fetge en mà, a la Mercè, no sense abans passar per l’excusat. Probablement a causa de les presses, en aquell moment no vaig adonar-me’n. Va ser al final de l’acte, que vaig tornar als lavabos, quan vaig fixar-me en els papers que penjaven de la paret. Era una mena d’exposició sobre Le Pétomane, sobrenom artístic de Joseph Pujol.

Joseph Pujol nasqué a Marsella l’any 1857. Era un dels cinc fills de Francesc i Rosa Pujol, una parella catalana immigrada a la costa occitana a mitjans del segle XIX. Poc temps després de deixar els estudis, Pujol va tenir una experiència estranya mentre nedava. Ell posava el cap sota l’aigua i respirava profundament de manera que sentia un fred glaçat que li penetrava per allà on l’esquena perd el nom. Va sortir del mar espantat i va quedar profundament fascinat en veure com l’aigua li sortia per allà mateix on havia entrat. Uns anys més tard, en exercici del servei militar, va parlar amb els seus companys de files sobre la seva “capacitat especial”, i els en va fer una demostració. Es va tirar aigua dins l’anus amb l’ajuda d’una cassola i l’expulsava uns quants metres enllà. Va ser llavors quan es va adonar que no li calia estar submergit per a aspirar aigua, podia fer-ho també damunt terra ferma. Pujol tenia un do.

Tot i que era flequer de professió, va decidir provar el seu talent dalt dels escenaris, i va debutar a Marsella l’any 1887. Després d’un èxit sense precedents, va marxar a París, on va debutar al Moulin Rouge l'any 1892. Allà va experimentar nous esquetxos, com ara tocar una flauta a través d'un tub de goma col·locat al seu anus o apagar una espelma a llarga distància. Amb el temps va anar perfeccionant la seva tècnica i el clímax del seu espectacle, va arribar amb la magistral imitació del terratrèmol del 1906 de San Francisco.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Pujol, horroritzat por la inhumanitat i la cruesa del conflicte, va deixar els escenaris per allunyar-se del conflicte, i va tornar a la seva fleca de Marsella. Va morir al 1945, a l’edat de 88 anys i va ser enterrat al cementiri de la Valette, on el seu sepulcre és visitable encara avui dia.

Crec que Antoni Bassas, segurament sense voler-ho, ens va fer una introducció a l’exposició sobre l’artista del cul. Va fer una anàlisi en profunditat de la posició que han adoptat els mitjans davant els conflictes que hi ha hagut les darreres tres dècades entre Catalunya i Espanya, i va quedar clar que no calia anar gaire enrere en el temps per adonar-se que el que desprenen alguns periodistes envers tot allò que faci tuf de reivindicació allunyada de la tradicional idea d’Espanya sembla sorgit d’una digestió mal feta, d’un (i perdó) pet mal tirat.

Probablement Joseph Pujol s’hauria posat les mans al cap veient això. Potser no per una qüestió moral, segurament per una qüestió professional. Quina burda manera de voler fer la competència a ell, l’autèntic artista del cul. Com diria aquell, que n’aprenguin, que encara els falta escola. I és que ara per ara, el glamour de la COPE no és el mateix que el del Moulin Rouge. Mal que els pesi.