dijous, 14 d’agost de 2008

La novel·la de lladres i serenos


la novel·la de lladres i serenos, com molt bé la va batejar Jaume Fuster [foto] és la novel·la negra a la catalana. Amb una càrrega molt forta de referents anglosaxons (Ross MacDonald, Agatha Christie, Raymond Chandler) en la seva primeria, poc a poc es va dotant de caràcterístiques pròpies. La novel·la de lladres i serenos va adquirint característiques de la novel·la d'acció, i actualment és un híbrid molt peculiar en què s'hi barreja el misteri, la intriga, l'acció i una bona dosi d'humor, tot i que això, com tot va per barris. Les dosis, vull dir.

Una altra de les característiques habituals del gènere (la veracitat del qual no és compartida per alguns autors) és, i aquesta és una reminiscència claríssima dels Archer, Poirot o Marlowe, l'existència d'un investigador protagonista. Ja pot ser un investigador privat, el cas més habitual, de fet (Lluís Arquer, Lònia Guiu, Toni Butxana, Max Riera, Leo Vidal, Àngel Esquius), un inspector de policia (Celso Mosqueiro, Jaume Arbós, Sergi Massanés) o un periodista (Hèctor Barrera).

Caldria que algun dia algú en fes una anàlisi a fons. El gènere (seguim anomenant-lo, no sense dubtar que s'hagi de fer) es mereix un homenatge, i molts autors es mereixen una distinció. Hem d'allunyar la idea que la novel·la negra és mala literatura. Gairebé en tots els casos és una literatura amb molta càrrega social, amb molta mala llet, i que qüestiona moltes coses que d'altres... deixem-ho estar.

Acabarem amb una recomanació, un dels clàssics més oblidats d'aquest cony de país (països) nostre(s): Sota el signe de Sagitari, Jaume Fuster, 1986

1 comentari:

Josep A. Vilalta ha dit...

Ep Dani!

A veure si és veritat que, ara que tens bloc nou, et podem llegir més sovint...