Això és un humil espai cultural, adaptat i convertit en un calaix de sastre on hi caben massa coses. Hi trobareu viatges, esperances i il·lusions, però també de coses banals i poc transcendentals. Com deia el gran savi, no hi ha preguntes inoportunes, sinó silencis inoportuns. Parleu, sisplau. Dobrodošli, in hvala za obisk.
dissabte, 30 de maig del 2009
Visca el Barça!
L'altre dia, dimecres passat arribava a Girona després de treballar cap a quarts de vuit del vespre. Visc a prop de Plaça Catalunya i sovint deixo el cotxe en un lloc de càrrega i descàrrega o a la zona blava perquè abans de les vuit del matí de l'endemà ja sóc fora. Quina va ser la meva sorpresa en arribar a la plaça i veure que no s'hi podia aparcar! La policia havia acordonat la zona i no havia permès que cap vehicle hi estacionés per si el Barça guanyava la Champions i la gent volia celebrar-ho bé, sense els cotxes dels veïns, que molesten.
Què passaria si una organització de joves, o una associació de veïns o una colla d'amics de la petanca demanessin la Plaça Catalunya un dimecres (l'endemà dijous era laborable) per fer-hi un concert amb música, soroll, petard i clàxons? L'ajuntament els cediria l'espai? És lamentable que aquesta mena de coses encara passin. Per cert, finalment vaig poder aparcar al final del carrer del carme, el resultat? Tot el capó ple de llaunes de cervesa i la placa de la matrícula del davant arrancada. Visca el Barça!
dilluns, 25 de maig del 2009
La gastronomia de l'antiga Roma
Com d'altres parts de la seva cultura, la gastronomia romana estava profundament influenciada pels costums grecs, així com pels canvis polítics durant els tretze segles que va durar i per l'enorme expansió de l'Imperi.
Així doncs, és prou complex resumir i dotar d'uniformitat la gastronomia de tota una civilització com la romana: no menjaven el mateix o de la mateixa manera un ciutadà d'Emèrita Augusta que un Alexandrí, però no deixa de ser cert que hi havia alguns trets comuns i/o majoritaris que donaven uniformitat a la gastronomia i als costums culinaris de tot l'imperi.
La organització diària
Tradicionalment els romans prenien un esmorzar al matí, un dinar lleuger al migdia i la cena, l'àpat principal del dia, al capvespre. Cap al s.II a.C. aquest esquema va variar lleugerament en les classes més altes. Els patricis van augmentar la mida de la cena, i van avançar-ne l'hora. També van introduir un nou àpat a migdia, el prandium, més complet que l'anterior dinar. Els plebeus, però, van mantenir l'antic esquema, perquè s'adaptava millor al ritme laboral.
Un romà de classe alta començava el dia amb el ientaculum, un esmorzar complet. Menjaven pa untat amb all (encara tardarien desenes de segles en conèixer la tomata), ous, formatge, mel, llet, fruita seca i raïm. Després del ientaculum venien les hores dedicades a fer els encàrrecs, la vida pública. Cap a migdia arribava l'hora del prandium, en què es menjava, sobretot, les restes de la cena del dia anterior. Després del prandium es podien prendre uns banys o enllestir les darreres feines, ja que s'acostava l'hora de la cena. Solia començar entre les 3 i les 4 de la tarda, però sempre va ser difícil de predir quan podia acabar. Se servien uns aperitius tals com ous, amanides, verdures, olives, xampinyons, ostres, i d'altres moluscs. La cena en si mateixa consistia en dos o tres plats de peixos molt variats i carn de xai, cabrit, porc o senglar. Per postres tenien fruita seca (sobretot nous), pastissets de mel i raïm. Després venien les sobretaules, el moment en què prenia importància la conversa i, sobretot, el beure.
El vi i d'altres begudes alcohòliques
La cervesa ja era coneguda a Roma, però considerada de classe baixa i beguda calenta, en canvi, el vi era la beguda més apreciada pels romans, sobretot pels de més alta posició. Solien prendre'l barrejat amb aigua perquè no en podien controlar la fermentació, per la qual cosa la concentració d'alcohol era molt alta. El vi, com els aliments sòlids, era també condimentat de diverses maneres. Entre els productes més habituals trobem el passum, un vi fort i dolç de panses, el muslum, una barreja de vi i mel força refrescant i el conditium, preparat com l'anterior però amb espècies madurades prèviament. El tipus de vi més conegut i apreciat era el Conditum Paradoxum: es cou mel amb una mica de vi, i a la barreja se li afegeixen condiments com pebre, llentisca, safrà, dàtils cuits i panses. Finalment, a la barreja se li afegia vi fins que perdia una mica d'espessor. Vegem-ne la recepta en llatí de mà de Marc Gavi Apici, que en el llibre De re coquinaria, "sobre la matèria de la cuina", detalla alguns plats típics de l'època:
1. Conditi paradoxi compositio: mellis pondo XV in aeneum vas mittuntur, praemissis vini sextariis duobus, ut in coctura mellis vinum decoquas. quod igni lento et aridis lignis calefactum, commotum ferula dum coquitur, si effervere coeperit, vini rore compescitur, praeter quod subtracto igni in se redit. cum perfrixerit, rursus accenditur. hoc secundo ac tertio fiet, ac tum demum remotum a foco post pridie despumatur. tum
Els aliments
Com és lògic, el que coneixem actualment com a "dieta mediterrània" té molts punts en comú amb el que es menjava llavors: les llegums (tenien especial predilecció per les faves, que relacionaven amb sistemes de prònistic del futur, per la qual cosa no seria descabellat pensar que el costum de trobar una fava al tortell de reis pot estar relacionat amb aquesta creència), productes de l'horta mediterrània (col, all, api, rabes, naps, carxofes), cereals, peix blau, oli d'oliva i vi, entre d'altres. De fet, la cuina de les classes populars era, en realitat, molt més propera a l'actual dieta mediterrània, i més saludable que la dels romans poderosos. Era més rica en greixos “bons”, com l'Omega 3, gràcies a que el peix blau era un habitual a la taula dels pobres. També l'actual cuina del nord d'Àfrica ha begut molt de la romana: en l'antiga civilització no es respectaven gaire els sabors naturals dels aliments, ja que els condimentaven molt, com fan actualment a la majoria de països del Magrib i del Màixriq. Una de les herbes més habituals era el llevat, que s'usava per a fer pa. El gran ús de salses i condimentació amb espècies ve determinat per la constant pràctica de bullir qualsevol aliment abans de cuinar-lo.
Els condiments
- Les espècies eren els condiments més habituals. N'hi havia moltes: la farigola, el julivert, la menta, el pebre (era car, però molt comú; en totes les receptes hi havia pebre, fins i tot en les dolces), la mostassa (una altra espècie molt comuna), el gingebre, el sèsam, el coriandre, el cardamom, el comí (era, després del pebre, la més utilitzada a la cuina romana), el safrà (a banda de dotar els plats del seu color tan característic era usat al teatre: en llençaven entre el públic), la matafaluga (com ara, molt habitual en dolços), la mel i la sal (l'ús principal de la sal era per a la conservació d'aliments i a l'hora de menjar marisc, però no tenia l'ús tan comú de potenciador de sabors que té ara). Les espècies donaven una personalitat diferent a cada plat en què l'utilitzaven; per la qual cosa la cuina romana és molt matisada d'olors i sabors, però sempre el sabor de l'espècie predominava sobre el sabor natural de l'aliment.
- Les herbes també s'usaven habitualment en la cuina. Les cultivaven als jardins, però també les collien silvestres. Les feien servir fresques o seques indistintament.
- La riquesa de la cuina romana no s'atura aquí. Va anar evolucionant, es van perfeccionar algunes tècniques, i es van abandonar algunes costums. Malgrat això, no deixa de sorprendre la gran riquesa culinària i gastronòmica d'una civilització que ha estat extraordinària.
dilluns, 27 d’abril del 2009
El color de les ombres
divendres, 24 d’abril del 2009
El discurs de Guimerà
Àngel Guimerà va ser president de l'Ateneu Barcelonès entre els mesos de novembre dels anys 1895 i 1896, només un any, però va marcar un punt d'inflexió en la història d'aquesta entitat. Guimerà va ser el primer president que va fer el discurs que inaugurava la seva etapa en la presidència en català, en contraposició amb els seus antecessors, que el feien en castellà perquè consideraven que aquesta era la llengua de prestigi, i que el català no era digne de ser usat en aquesta mena de cerimònies formals.
En aquest discurs inaugural, Guimerà, defensa el català com a llengua important en la cultura (“Quin creieu, senyors, que ha d’ésser el demà d’aquesta llengua i literatura? ¿(...) deu procurar engrandir-la i perfeccionar-la més cada dia(...)?”) i en la vida popular (“directament fent acudir al Principat la gent sobrera de les altres províncies: que, aquesta gent arriba parlant la llengua castellana i la llengua de bascònia i la llengua de Galícia, constitueix famílies, i tots els fills que els hi neixen parlen la llengua catalana.”), però no només això: Guimerà vindica una concepció de la nació que al segle XIX era emergent i que Joan Fuster popularitzaria l'any 1962 amb Nosaltres els valencians: els Països Catalans (“trobant-nos amb aquesta literatura tan viva a Catalunya, a Mallorca i a València: trobant-nos que la parla tota una raça que forma al present vuit províncies”).
En qualsevol cas, cal tenir present que aquest discurs de Guimerà té una importància que va més enllà de la força de les seves paraules, i del fet que sigui en català. L'autor vendrellenc d'adopció diu tot el que diu davant d'un auditori ple d'antecessors seus, gent que no albirava (i, potser, ni desitjava) cap mena de futur per a la llengua catalana, i els diu coses com “Quin creieu, senyors, que ha d’ésser el demà d’aquesta llengua i literatura? ¿(...) es deu avergonyir d’ella i, posant-se al costat dels seus enemics, haurà d’ajudar-los a perseguir-la i acorralar-la fins que, morta i oblidada, sigui altra la llengua que per a l’escriptura i la paraula i en tots els casos de la vida adoptin els catalans com a senyor i majora de Catalunya?”
Guimerà rubrica el discurs amb dues sentències que signifiquen un canvi en el tarannà político-cultural de l'Ateneu i una veritable bufetada als que, en la mateixa situació que ell, havien menyspreat el català: “ Si l’idioma del país -diu- és algun cop abominable, és quan se’l sent en la boca meretriu dels que el prostitueixen.
”Vergonya eterna a aquells que, menyspreant el seu idioma, alaben el dels altres.”
Les paraules de Guimerà van crear una divisió d'opinions entre els socis de l'Ateneu, però el precedent ja estava creat. D'ell ençà, tots els presidents han fet els discursos en català (exceptuant els de durant el període franquista), i l'Ateneu Barcelonès s'ha distingit com una entitat declaradament catalanista.
divendres, 20 de març del 2009
Els periodistes descobreixen la sopa d'all
Senyores i senyors, ladies and gentelmen, brrrrrrrmm(repiquen els tambors)...!!
¡Els periodistes han descobert la sopa d'all! Aquest aliment tan nutritiu ha estat descobert per un grup d'investigadors del ram de la comunicació. Han comprovat, no sense satisfacció, que bullint durant una bona estona un parell de dents d'all en aigua lleugerament salada en resulta un brou d'incommensurable sabor. Han descobert que les porres fan mal.
Vivim en aquest país tan patètic en què cal que rebin els periodistes perquè la opinió pública s'adoni de la brutalitat policial. Ha calgut que una dotzena de periodistes (a més, tots de mitjans diferents) passessin pel metge després de les mobilitzacions de dimecres perquè la gent s'adoni que els mossos d'esquadra són un cos brutal, terrorista i salvatge.
A veure, que quedi molt clar que em sembla lamentable que els periodistes rebessin com ho van fer, però cal mesurar molt les paraules quan en parlem. Estem creant víctimes de primera categoria i víctimes de segona.
És com si d'alguna manera, amb l'intent de desqualificar les agressions als periodistes, justifiquessin els atacs i les càrregues contra els estudiants. ¿Que ens hem begut l'enteniment? Cal criminalitzar l'actuació de la policia, en tots els sentits. Perquè els periodistes van rebre, sí, però la pitjor part se la van endur diversos estudiants. I això no ho diu ningú.
dijous, 19 de març del 2009
La vaga ha estat un èxit
I tant que sí. La vaga ha estat un èxit. Més de 2000 persones a Girona manifestant-se contra la merda que ens volen vendre com a política educativa. Més de 2000 persones demanant la dimissió d'aquest impresentable de cognom Maragall i de nom Ernest, més de 2000 veus demanant que l'escola pública segueixi essent pública.
I si la LEC no s'atura... nosaltres tampoc.
La hipocresia dels pares i les mares
En els dies previs a la vaga de mestres no hem parat de llegir columnes d'opinió i d'escoltar tertulians radiofònics, tots molt crítics amb la vaga perquè, segons ells, els grans perjudicats són els pares treballadors que no poden deixar els seus fills enlloc.
Hi ha un problema de definició sobre què és i què ha de ser l'escola. L'escola és un centre on els mestres i educadors eduquem els nostres infants. L'escola no és una guarderia on els pares i mares aparquen els seus fills mentre treballen.
Que ningú s'equivoqui. La vaga del 19 de març no era perquè els mestres i educadors teméssim perdre certs privilegis. No tenim privilegis per perdre, el que podem perdre són drets. Però no només nosaltres: la LEC és una amenaça als drets més essencials de mestres, alumnes i pares. Que tothom tingui molt clar que amb la LEC hi perdem tots, i que si hem decidit anar a la vaga és pel bé de tothom. Per una educació pública catalana de qualitat, ja n'hi ha prou, d'hipocresia.
PS: A la fotografia, alguns dels mestres i educadors del CEE Mare de Déu del Mont de Vilafant (Alt Empordà).
dilluns, 16 de març del 2009
¿Per què faré vaga dijous?
En defensa de l'ensenyament públic i de qualitat, no volem aquesta llei.
Les actituds caciquils i prepotents d'Ernest Maragall eren la gota que faltava per vessar el got de la paciència de mestres i educadors. Les seves propostes i idees "lluminoses" han creat una corrent d'antipatia contra la seva figura que ja no podrà aturar-se, i això és únicament culpa seva. Les deficiències de la LEC, d'altra banda, clamen al cel, i això no ajuda precisament que hi hagi un clima de tranquil·litat i diàleg. ¡I és clar que no! ¿Qui punyetes s'havia d'imaginar que un govern d'"esquerres" seria el que faria el pas definitiu cap a la privatització de l'ensenyament? No deu ser que això d'"esquerra" és una etiqueta que es posen els del PSOE, els d'ICV i els d'ERC per semblar més guais?
No caiguem en la trampa, dijous plantem-nos.
1.No volem aquesta llei.
2.No a la desregulació horària. No a l’augment de la jornada lectiva.
3.No a la disminució de l’oferta pública d’ocupació. Manteniment de l’oferta pactada. Ampliació dels pactes d’estabilitat.
4.Cobriment de totes les substitucions des del primer dia.
5.No a la retallada de plantilles.
6.Increment de la construcció de centres públics. No a la massificació.
7.No als incompliments del Departament d’Educació.
divendres, 27 de febrer del 2009
L'Educació especial
Qui m'havia de dir a mi que fa un mes o dos estaria aquí assegut, a casa, un divendres a la tarda, bentornat de la feina, i parlant-vos de l'Educació Especial, i de com aquests nens i nenes, noies i nois, m'han canviat la vida.
Em van telefonar, fa menys d'un mes, del Departament d'educació, que hi havia una plaça lliure en un centre d'educació especial, que si m'interessava. ¿Que si m'interessava? ¡I tant!
Un mes després he de dir que la situació és immillorable, i ¿sabeu el que m'agrada més? Que veritablement anar cada dia a treballar és anar a aprendre. A aprendre de la resta de mestres i educadors, però aprendre, sobretot, dels nens. Dels nens estic aprenent, sobretot, que cal ben poc per ser feliç, i que és feliç aquell qui vol ser-ho, que no valen les excuses. Estic content, també, d'haver-me adonat que l'educació especial no ho és gens, d'especial, i que per ser un bon educador el que cal és tractar els nens com a nens.
Ara em direu que això és una obvietat. En efecte, ho és, però n'hi ha que no ho veuen tan obvi. La malaltia és un dels elements que conforma el caràcter d'una persona, però la malaltia no és el caràcter d'una persona. No hi ha un nen autista, sinó un nen optimista, extrovertit, bonic, amable, xerraire i trapella que té autisme, a més. Cal no oblidar-ho.
Hi ha una cançó d'un grup que es diu Manel que em recorda les estones a l'escola que juguem, o quan fem alguna festa, o alguna cosa especial. Es diu Ai, Dolors, i l'heu estat escoltant tota l'estona.
dijous, 22 de gener del 2009
Cesk Freixas. Cinc anys, un camí
Algú molt assenyat va dir una vegada que no es pot narrar de nou un fet si ja ho ha fet algú altre, a més, de manera immillorable. Així doncs, i que no sigui un precedent, un deixo la crònica que en Roger Palà de l'Enderrock va fer per a El Punt en la seva edició del dimecres 21 de gener. La fotografia és de Lluís Serrat.
Cançons urgents
Ara que l'Enderrock del mes de gener ha recuperat l'article Ens calen cançons d'ara, text fundacional de la Nova Cançó publicat fa cinc dècades a la revista Germinabit per Lluís Serrahima, potser ja toca que algú faci esment dels nous autors que, ara i aquí, estan fent cançons de rabiosa actualitat. Són artistes que, sense deixar de cercar en el passat els seus referents ideològics i musicals, miren sobretot cap a un futur esperançador. Un exemple paradigmàtic d'aquesta nova fornada és el jove cantautor Cesk Freixas, que diumenge passat celebrava els seu primer lustre a la carretera a La Mirona de Salt amb el recital Cinc anys de lluites i cançons, dins del Barnasants.
Per l'ocasió, Freixas es va fer acompanyar d'Els Altres Bandais, amb el mestratge del seu productor, Magí Batalla, i del seu guitarrista de capçalera, Víctor Nin. Entre els convidats, un grapat de companys d'ofici amb qui ha compartit escenari en múltiples ocasions, i amb els quals va dotar de nova vida cançons dels seus dos únics treballs, Set voltes rebel i El camí cap a nosaltres. Amb Feliu Ventura, a més de cantar L'última fada, va versionar No sé què sent, peça del mateix Ventura. Alfons Olmo de Verd Cel va posar accent alcoià a l'Ovidi de Freixas. Xavi Sarrià d'Obrint Pas va recórrer El camí cap a nosaltres després de definir el cantautor penedesenc com «la nostra fera ferotge». Un brillant Albert Fibla va posar la seva veu cada dia més pletòrica al servei de la dolça Dies i nits d'amor i de guerra. I Miquel Gil va dotar els versos de Papasseït Sageta de foc, musicats en el seu dia per Ovidi Montllor, d'una intensitat i una potència que només ell sap aconseguir. Al llarg de més de dues hores, Freixas va desenvolupar un espectacle molt professional, demostrant que té una veu cada cop més gran. Va interpretar gairebé tot el seu repertori, acabant el concert amb T'esperem, companya, dedicada a la presonera política independentista Laura Riera.
Hem dit que Cesk Freixas fa cançons d'ara. Però de cançons d'ara se'n poden fer de moltes menes, i no totes tenen la mateixa importància. Les de Freixas, per molt que els mitjans de comunicació i la crítica oficial les considerin menors i prescindibles, les hem d'entendre com a cançons cabdals, necessàries, urgents. Certament, algunes d'elles –sobretot les més primerenques– tenen un punt d'ingenuïtat gairebé naïf: també ho eren, de precàries, les primeres cançons de l'Espinàs, en Porter i companyia, i no per això la seva significació històrica és menor. Freixas, amb totes les seves limitacions i, sobretot, amb el seu treball constant, de formigueta de l'autogestió en un món ple de taurons multinacionals, ha trobat la clau per transmetre amb la seva obra els anhels d'una generació de joves que han decidit no conformar-se amb l'estat actual de les coses. Són cançons per un públic desafecte i rebel, que ha trobat en peces com Vaixells de llibertat o Una vida, una història nous himnes als quals aferrar-se en temps d'angoixosa postmodernitat. Cançons d'ara, sí: però sense vergonya de dir les coses pel seu nom i d'imaginar un futur diferent.
dimarts, 13 de gener del 2009
Cap a la Unitat Popular
Xile, desembre de 1969
Al final de la dècada dels anys 60 del segle XX es va encunyar a Xile el concepte d'Unitat Popular. Amb motiu de les eleccions presidencials de 1970, en què Salvador Allende s'acabaria proclamant president, es van formar els Comités de la Unidad Popular, formats a nivell veïnal i laboral. Aquests comités, que donaven suport a la coalició Unidad Popular (candidatura en què participava Allende), representen el significat essencial del concepte d'Unitat Popular. Assemblees veïnals o locals que s'autogestionaven i feien d'altaveu de les demandes populars.
Països Catalans, gener de 2009
Fa tan sols uns pocs dies que a Mataró la Candidatura d'Unitat Popular decidia que es volia fer gran, en el sentit més literal de la paraula. La CUP ha decidit, senzillament, que vol esdevenir una organització nacional de referència, i aquest darrer matís és clau per entendre tot l'assumpte.
En Juli Cuéllar diu això al seu bloc, referint-se a un fragment de la nova ponència tàctico-estratègica:
Com es va comprovar a Xile fa quaranta anys, com hem pogut comprovar als Països Catalans la darrera dècada, teixir una xarxa d'assemblees locals fortes és bàsic per a la supervivència del moviment, i també per a la progressió d'aquest.
Encaminar-nos cap a la referencialitat nacional a través de la força dels municipis serà haver deixat la nostra empremta en la història dels Països Catalans lliures i socialistes.