dimarts, 21 d’octubre del 2008

Cagar i mirar la tele

Apaga la tele, obri els ulls

(Pintada anònima en una paret d'Alcoi)


La ciutat de Girona, un dissabte a la tarda, és un continu desfilar de gent. El seu barri vell, una autèntica joia de l'arquitectura medieval i moderna, és l'escenari damunt del qual passegen parelles d'enamorats, famílies, bohemis solitaris i solitaris bohemis, admirant-ne els balcons, els carrers estrets, les places romàntiques i els grans edificis. Completen la decoració de l'escenari tot un reguitzell de botigues, algunes d'antigues, i d'altres de més recents. El cert és, però, que cada vegada hi més botigues recents i menys botigues antigues. Deu ser cosa d'aquell principi macroeconòmic segons el qual el peix gros sempre es menja el petit. Tanmateix deixem això de banda, no és pas aquest l'interès de l'article.

Aquell dissabte a la tarda vaig sortir de casa, com sempre, a passejar el gos. La Rambla de la Llibertat estava, tal com me l'esperava, plena com un ou de gent. Hi havia, però, una nota discordant en l'escenari majestuós de la Girona consumista i pre-nadalenca: un grup de gent recitava poesia al mig del carrer. No era un acte organitzat per l'ajuntament, ni per cap d'aquestes institucions buròcrates que hem se suposar que governen, manen i executen, sinó que l'organitzava ona organització política, Endavant. Recitaven Brossa, Martí i Pol, Vinyoli, entre molts d'altres. Havia estat ja una bona estona allà assegut escoltant-los quan em vaig adonar que al darrere hi tenia un grup de dones que miraven l'espectacle. De cop, vaig sentir que una d'elles deia “Au, marxem, que això que fan aquests és predicar al desert”. No sé ben bé per què, em vaig ofendre. No vaig poder entendre que faltessin al respecte d'aquella gent que intentava recuperar la cultura popular.

Ara, dies després, sí que ho entenc. Es tractava de no voler obrir els ulls al món, i de conformar-se amb allò que ja deien els romans, panem et circenses. Tenir l'aliment i l'espectacle a l'abast. Menjar i consumir. Cagar i mirar la tele.

divendres, 17 d’octubre del 2008

Arròs amb crosta


L'arròs amb crosta és un cuinat propi del sud. En el llibre El Jardí de les Palmeres, de la trilogia de Jaume Fuster, iniciada amb L'Illa de les Tres Taronges, se'ns descriu aquesta menja. El poeta Guiamon d'Adià, que acompanya el jove Arís i Blanca del Palmerar en el seu viatge cap a la vila d'Airut (vila que recorda sobremanera Alcoi) s'atura en un hostal. Van aquí les paraules de l'hostaler per descriure com elaboren aquest plat:

- Agafareu una paella rodona, ben plana i de ferro i hi posareu un raig d'oli generós. Quan l'oli sigui ben roent, hi sofregireu pollastre o colomí, costella alta de porc i uns rostimalls de cansalada, amb dos o tres grans d'all ben trinxats. Després hi afegireu una carxofa talladeta, una mica de pebrot verd, i una cebeta tendra. Quan el tot estigui ben enrossit, hi tirareu l'arròs, ben triat, sense cap pedra, ni pellofa, i li donareu un parell de voltes perquè se'n begui el suc del sofregit. A banda, haureu bullit la carcanada del pollastre o del colomí, amb un parell de botifarrons negres, una mica de sagí i porros, safranàries i cebes tendres. Quan l'arròs s'hagi torrat una mica, hi aboqueu el brou que heu preparat, hi poseu la sal, pebre vermell i safrà i atieu el foc perquè faci xup-xup. A la fi, quan l'arròs s'hagi inflat i ja no quedi brou, el retirareu del foc i part damunt hi tirareu quatre ous ben batuts, que el cobreixin tot. Un cop de forn, fins que l'ou prengui i es torri una mica i ja teniu l'àpat a punt per llepar-vos-hi els dits.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

Alacant




Alacant és un espai, i alhora un miratge. Alacant és terra ferma, diluïda entre transparències. Alacant és el sud, és l'era erta, és la pastura dels vençuts. Alacant és massa coses que no poden expressar les imatges.

Fa uns dies que vaig tornar d'Alacant, del sud, d'allà on la terra mor. Si prens la carretera que mena, des de València, cap a Xàtiva i Ontinyent arribaràs a Alcoi. Has de seguir una mica més enllà de la ciutat de l'Ovidi, veuràs el camí es fa difícil, però al cap de poca estona arribes a la terra promesa.

[Reconstruir una imatge amb paraules sempre serà més senzill que reconstruir les paraules amb imatges]

Turons escadussers senyoregen la vall, poc fonda i eixuta. No hi ha cap arbre en molts quilòmetres. Algun arbust aquí, algun arbust allà. Pocs. Molta sorra i moltes pedres. I un descens impactant des de la terra cap a Alacant.

Alacant és una ciutat somorta. La llengua hi és present de manera molt escassa, tan sols algun rètol d'algun carrer et recorden que allò encara és casa teva. La part baixa de la ciutat i el barri antic conserven part de l'arquitectura tradicional, la resta de la ciutat podrien ser perfectament barris de Múrcia, de Toledo, o de Logroño. La deixadesa, i la profunda sensació de soledat que transmet, fan agafar calfreds al viatger, i un profund mal gust de boca.

Si prenem l'autovia cap a garbí, arribarem a la gran ciutat del sud del país: Elx. Elx és un moment, un espai de temps infinit, una meravella crescuda entre palmeres. És impossible sortir-ne, tot, absolutament tot, són palmeres; enllà dels carrers, palmeres; al mig de les places, palmeres; a tot arreu. Si us atanseu a la plaça de l'església del misteri (oficialment plaça del congrés eucarístic), en un racó hi trobareu un bar anomenada Arlequí, en la qual degustareu el millor arròs amb crosta (arròs en costra) que hàgiu menjat mai. Que què és l'arròs amb crosta? A la plaça del misteri ho sabreu...