dijous, 22 de gener del 2009

Cesk Freixas. Cinc anys, un camí


Algú molt assenyat va dir una vegada que no es pot narrar de nou un fet si ja ho ha fet algú altre, a més, de manera immillorable. Així doncs, i que no sigui un precedent, un deixo la crònica que en Roger Palà de l'Enderrock va fer per a El Punt en la seva edició del dimecres 21 de gener. La fotografia és de Lluís Serrat.

Cançons urgents

Ara que l'Enderrock del mes de gener ha recuperat l'article Ens calen cançons d'ara, text fundacional de la Nova Cançó publicat fa cinc dècades a la revista Germinabit per Lluís Serrahima, potser ja toca que algú faci esment dels nous autors que, ara i aquí, estan fent cançons de rabiosa actualitat. Són artistes que, sense deixar de cercar en el passat els seus referents ideològics i musicals, miren sobretot cap a un futur esperançador. Un exemple paradigmàtic d'aquesta nova fornada és el jove cantautor Cesk Freixas, que diumenge passat celebrava els seu primer lustre a la carretera a La Mirona de Salt amb el recital Cinc anys de lluites i cançons, dins del Barnasants.

Per l'ocasió, Freixas es va fer acompanyar d'Els Altres Bandais, amb el mestratge del seu productor, Magí Batalla, i del seu guitarrista de capçalera, Víctor Nin. Entre els convidats, un grapat de companys d'ofici amb qui ha compartit escenari en múltiples ocasions, i amb els quals va dotar de nova vida cançons dels seus dos únics treballs, Set voltes rebel i El camí cap a nosaltres. Amb Feliu Ventura, a més de cantar L'última fada, va versionar No sé què sent, peça del mateix Ventura. Alfons Olmo de Verd Cel va posar accent alcoià a l'Ovidi de Freixas. Xavi Sarrià d'Obrint Pas va recórrer El camí cap a nosaltres després de definir el cantautor penedesenc com «la nostra fera ferotge». Un brillant Albert Fibla va posar la seva veu cada dia més pletòrica al servei de la dolça Dies i nits d'amor i de guerra. I Miquel Gil va dotar els versos de Papasseït Sageta de foc, musicats en el seu dia per Ovidi Montllor, d'una intensitat i una potència que només ell sap aconseguir. Al llarg de més de dues hores, Freixas va desenvolupar un espectacle molt professional, demostrant que té una veu cada cop més gran. Va interpretar gairebé tot el seu repertori, acabant el concert amb T'esperem, companya, dedicada a la presonera política independentista Laura Riera.

Hem dit que Cesk Freixas fa cançons d'ara. Però de cançons d'ara se'n poden fer de moltes menes, i no totes tenen la mateixa importància. Les de Freixas, per molt que els mitjans de comunicació i la crítica oficial les considerin menors i prescindibles, les hem d'entendre com a cançons cabdals, necessàries, urgents. Certament, algunes d'elles –sobretot les més primerenques– tenen un punt d'ingenuïtat gairebé naïf: també ho eren, de precàries, les primeres cançons de l'Espinàs, en Porter i companyia, i no per això la seva significació històrica és menor. Freixas, amb totes les seves limitacions i, sobretot, amb el seu treball constant, de formigueta de l'autogestió en un món ple de taurons multinacionals, ha trobat la clau per transmetre amb la seva obra els anhels d'una generació de joves que han decidit no conformar-se amb l'estat actual de les coses. Són cançons per un públic desafecte i rebel, que ha trobat en peces com Vaixells de llibertat o Una vida, una història nous himnes als quals aferrar-se en temps d'angoixosa postmodernitat. Cançons d'ara, sí: però sense vergonya de dir les coses pel seu nom i d'imaginar un futur diferent.

dimarts, 13 de gener del 2009

Cap a la Unitat Popular


Xile, desembre de 1969
Al final de la dècada dels anys 60 del segle XX es va encunyar a Xile el concepte d'Unitat Popular. Amb motiu de les eleccions presidencials de 1970, en què Salvador Allende s'acabaria proclamant president, es van formar els Comités de la Unidad Popular, formats a nivell veïnal i laboral. Aquests comités, que donaven suport a la coalició Unidad Popular (candidatura en què participava Allende), representen el significat essencial del concepte d'Unitat Popular. Assemblees veïnals o locals que s'autogestionaven i feien d'altaveu de les demandes populars.

Països Catalans, gener de 2009
Fa tan sols uns pocs dies que a Mataró la Candidatura d'Unitat Popular decidia que es volia fer gran, en el sentit més literal de la paraula. La CUP ha decidit, senzillament, que vol esdevenir una organització nacional de referència, i aquest darrer matís és clau per entendre tot l'assumpte.
En Juli Cuéllar diu això al seu bloc, referint-se a un fragment de la nova ponència tàctico-estratègica:
"marca com a objectiu a assolir que la CUP esdevingui el front referencial i la projecció pública de la unitat de totes les lluites sectorials i d'organitzacions de l'Esquerra Independentista i amb la voluntat d'incidir en tots els àmbits i marcs de lluita. Aposta per l'expansió territorial, per enfortir l'organització nacional i la formació política."



La referencialitat de la CUP actualment és posada en dubte per alguns sectors de l'Esquerra Independentista, i és el moment de demostrar a aquests sectors, i a l'opinió pública que no s'ha comès un error. És el moment d'aglutinar forces, després dels debats organitzatius i estratègics, i posar-se a caminar.

Com es va comprovar a Xile fa quaranta anys, com hem pogut comprovar als Països Catalans la darrera dècada, teixir una xarxa d'assemblees locals fortes és bàsic per a la supervivència del moviment, i també per a la progressió d'aquest.
Encaminar-nos cap a la referencialitat nacional a través de la força dels municipis serà haver deixat la nostra empremta en la història dels Països Catalans lliures i socialistes.

divendres, 2 de gener del 2009

Retorn




Retornar a casa, a la feina, després de les vacances, mai és fàcil. I més si arribes un divendres, la feina et desborda i, mirant a l'horitzó albires quatre dies d'estrès total i absolut. Ens queda anar tirant, i descansar a estones. Que arribi la crisi de gener d'una vegada!