dissabte, 16 d’agost de 2008

QUI PAGA, MANA – Els lladres i els serenos: les novel·les (II)


Qui paga, mana és una novel·la d'en Xavier Moret. És una història molt ben narrada i molt ben tramada en què Max Riera, el protagonista, un escriptor en plena crisi existencialista rep la trucada d'un antic company de classe. Aquest antic company s'havia convertit en un dels prohoms més poderosos de la ciutat, propietari de diverses empreses, i amb interessos foscos. L'encàrrec que rep Riera és el d'escriure el guió per a un proper serial d'èxit. Un guió que ha de tenir marro, sexe, droga, persecucions i morts. A mesura que evoluciona el llibre, el lector veu com Riera s'adona que per a escriure una història d'aquelles característiques no caldria moure's de la seva Plaça Reial, al rovell de l'ou de Barcelona. Roc Duran, un periodista cultural; un cadàver al mig de la plaça; una prostituta assassinada; un saxofonista de jazz i borratxos i pinxos de poca volada, entre d'altres espècies humanes, completen el repartiment d'aquesta paròdia dramàtica de la Barcelona postolímpica.

L'autèntic rerefons del llibre, però, és denunciar l'especulació urbanística i la corrupció, i reinvindica el paper dels herois i les heroïnes quotidianes. A continuació reprodueixo un fragment del llibre. Ens hem de situar a casa de Pau Gispert (el yuppie ex-company de classe de Max Riera), situada a la part alta de Barcelona des d'on es veu tota la ciutat. La narració és en primera persona, parla Max Riera:


-A mi em costaria trobar casa meva -vaig comentar mentre repassava el garbuix caòticament uniforme de Ciutat Vella, trencat només per les siluetes d'uns quants campanars i per algunes atzagaiades arquitectòniques.

-¿Veus aquell edifici tan blanc? -el Gispert continuava jugant a identificar els diferents barris de la ciutat, del seu immens tauler de jocs-. És el nou Museu d'Art Contemporani. Si des de d'allà traces una línia imaginària cap al mar veuràs el camí de la renovació de Ciutat Vella... La ciutat canvia i aviat no coneixeràs ni el teu barri, Max.

Vaig pensar en les queixes del Cipri i de la Paula i en la manifestació convocada per dimecres contra l'especulació. Tan sols vaig murmurar una paraula: llàstima. Ni això li va agradar.

-¿Què vols dir? -em va interrogar amb la mirada dura. El Gispert estava tens, per molt que s'esforcés a dissimular-ho. No era l'home segur de l'altre dia, potser perquè estava fora del despatx, del seu àmbit natural.

Li vaig explicar, procurant no exaltar-me, que no tenia cap ganes que em giressin el barri com un mitjó i que l'hagués de reconèixer mirant postals velles o gràcies a un rètol que diria: “Nova Ciutat Vella”. Si renovació volia dir renunciar a l'encant que que havia anat adquirint any rere any i que fessin fora la gent de tota la vida, passava.

El Gispert va riure.

-Els escriptors no canviareu mai -em va renyar entre dues pipades d'havà-. El millor que es podria fer amb Ciutat Vella és enderrocar-la de dalt a baix i posar-hi al seu lloc edificis nous de trinca.

-En tot cas -vaig apuntar al cor; o a la cartera, el cor dels financers-, seria el millor per tu, ¿no?, que et dediques a la construcció.

-Per mi i per la ciutat -es va posar seriós, com si el seu ànim, fos absolutament desprès: Gispert, el rei de l'altruisme-. ¿Per què heu de pensar sempre que els que fem coses som dolents? Si no fos per nosaltres...


La novel·la continua, òbviament, i us sorprendrà gratament. Per què (llàstima que sigui ficció) tothom acaba rebent el que mereix.