diumenge, 29 d’agost del 2010

Jo vull anar en un tren transsiberià


Jo vull anar en un tren transsiberià,
travessar aquell gran país nevat,
explorar sempre en botes i anorac
i jugar fent ninots de neu al mar.

Jo vull anar en un tren transsiberià,
viatjar sobre d'un hotel rodant,
fer pipí i que es converteixi en glaç,
anar a dormir i que de nit sigui clar.

Jo vull anar en un tren transsiberià
i menjar en un vagó restaurant,
ser malparit: fer bromes al revisor
i, si puc, fer-me amic del conductor.

Jo vull anar en un tren transsiberià,
vull bufar i que l'aire sigui blanc,
vull parlar amb hippies desconeguts,
treure el cap per si veig algun mamut.

Jo vull anar en un tren transsiberià,
arribar a Moscou ben constipat,
tornar i portar regals per tots,
i somniar que el tren no m'ha atropellat.

Jo vull anar en un tren transsiberià...
Jo vull anar en un tren transsiberià, veure aquell gran país glaçat, menjar noodles i visitar Irkutsk. Sí, d'això meu en diuen somni.


dissabte, 14 d’agost del 2010

Torrent, València, diàleg.

¿Què esperaves?, li retrec. No em refie ni de Déu. Doncs has vingut. No tenia cap alternativa millor. ¿retalles una bèstia de quatre-cents quilos i tens por de dos guàrdies civils amb la llengua fora? Duen pistola. Disparen a l'aire i cau un desgraciat. Cert. Aleshores la punteria de les forces de l'ordre era horrorosa. No vaig parar fins a l'entrada de Benetússer. En un lateral del cementeri ens fumàrem uns cigarrets. Tio, li vaig dir, quin retall. ¿Quantes vegades l'has fet? Era la primera i l'última, es va fregar el maluc. Que els toreros cobren barbaritats, i tu, en canvi... El disgust que li he donat al sergent no té preu. ¿Ets d'esquerres? Si m'ho preguntes perquè t'he ajudat no. Me n'alegre. I afegeix: Odie l'esquerra, els comunistes, l'oposició al règim, a la dictadura i a sa puta mare. Molt de gust, em dic Robert. Li vaig donar la mà: Em sembla que ens entendrem.
També em cague en les pàtries, em va deixar clar, en la teua i en la meua. I lamente no tindre suficient merda per cagar-me en totes les del món. Aleshores hauria sigut jo qui s'hauria cagat en sa puta mare. ¿Ciutadà del món? ¿De quin? ¿Del primer, del tercer? Escolta, només intentava ajudar-te. Somrigué reconegut. No és res personal. Ben al contrari, t'ho agraïsc. Però volia aclarir-te la meua postura. Els individus que m'aplaudien es pensen que ho faig per ells. Sembles anarquista, l'assenyale. ¿Anarquista? Ni me'n parles. Són una colla de carcamals que es quedaren en la Setmana Tràgica. ¿Estàs a favor d'algú?, pregunte. ¿Encara no ho has notat? ¿El Partit del Colorao? Deixe
m-ho en Comando. ¿Quants en sou? Amb tu ja en som dos.


El fragment que reprodueixo aquí dalt pertany a Bulevard dels Francesos, la darrera novel·la de Ferran Torrent. En el País Valencià dels anys 60, i encara ara, són populars els retallaors, uns personatges que, valent-se tan sols de la seva agilitat, provoquen els braus per a que els ataquin per a l'últim moment equivar-los, "retallar-los". Robert, un dels protagonistes de la novel·la salva el Colorao, un retallaor quan el perseguia la Guàrdia Civil per burlar-se de la benemèrita.
No he triat aquest fragment per casualitat. Es tracta d'una mostra molt representativa de la capacitat que té l'autor de Sedaví per a convertir en art el diàleg. La prosa àgil i captivadora de Torrent queda rubricada amb uns diàlegs frescos, sincers i profundament verosímils. No hi ha res forçat quan els personatges parlen, les paraulen brollen amb una naturalitat que fa que el lector assumeixi l'escena de la novel·la com una situació real que està passant davant seu. Àlex Broch ho ha resumit d'aquesta manera:
"Una llengua força àgil que és rica en expressió popular, enginyosa en la caracterització, ràpida en el diàleg, moderna en l'adjectivació, aguda i divertida en les comparacions".
L'altra cosa que com a lector em fascina de la narrativa de Torrent és l'escenografia. A través de les imatges el sedavienc crea un particular però real retrat de la ciutat, de València. L'ambient dels bars, els cambrers i les putes, els policies corruptes i les persones honestes. Tots aquests personatges són els protagonistes del quadre i Torrent, com si fos un pintor, un director teatral o un titellaire, els mou al compàs del seu so per a retratar una ciutat verídica, viva i completa en tots els seus aspectes. Segons Jaume Fuster, un altre gran mestre de la novel·la de gènera catalana en deia això:
"La seva gran aportació [...] és la ciutat de València, els personatges s'hi mouen, l'ambient del carrer, dels bars, la vida brava valenciana..."

Torrent no es només un novel·lista, és, en certa manera un il·lusionista que fa que les seves novel·les durin molt poc a les mans d'un lector, però que les seqüeles que deixen perduren sobremanera.

dilluns, 1 de febrer del 2010

País necessita messies

Raó: Principat de Catalunya.
Sou fix, adulació garantida.
Es requereix persona amb bona oratòria, dots de lideratge i capacitat de ventes. Es valorarà experiència.

Delirant. Aquest és l'adjectiu més adequat per definir l'estat del, diguem-ne, independentisme mediàtic. Caldria començar fent un petit repàs històric: situem-nos a l'any 2004. L'Esquerra Republicana de Catalunya que liderava Carod-Rovira aconseguia gairebé 650.000 vots en les eleccions a les Corts espanyoles. Aquests resultats arribaren després de dimitir del càrrec de conseller en cap arran de la reunió que Carod va mantenir amb membres d'ETA a Perpinyà. El fet de quedar-se fora del govern principatí va permetre Carod forjar una aureola de màrtir al seu voltant que el va elevar fins a resultats insospitats per a un partit com ERC. En el seu moment, gran part del sobiranisme i de l'independentisme es van apuntar al carro d'Esquerra: ningú volia quedar-se fora del projecte que havia de dur Catalunya a la independència (capti's la ironia) i tothom adulava al líder natural d'aquest moviment. Uns anys més tard ha quedat demostrat que aquella estratègia va permetre Carod situar-se com a vicepresident del govern in eternum. La seva aureola ha desaparegut i ja ningú creu en ell com a líder del moviment independentista. És més, fins i tot ha quedat desbancat com a líder del partit en benefici de Joan Puigcercós i sembla que s'escolen els seus últims dies com a parlamentari.
Després del desencís que va provocar en la societat l'"apoltronament" de Josep-Lluís Carod sorgia, també entre les files d'ERC, una persona disposada, segons paraules seves, a liderar el país cap a la independència. Joan Carretero creava l'any 2007 Reagrupament.cat com a corrent intern d'ERC. En les eleccions a la presidència del partit, la candidatura de l'ex-alcalde de Puigcerdà no va assolir la victòria i la seva decisió va ser abandonar la militància al partit republicà. En aquell moment Reagrupament es va convertir en associació cultural, i ha anat fent actes arreu del país covencent tothom que Carretero portarà Catalunya a la independència. Els seus seguidors l'han alabat a la categoria de messies, fins a l'extrem de (no és una hipèrbole) comparar-lo amb Companys, Macià o el general Basset.
En la darrera setmana, però, hem vist com Carretero, en el seu paper de líder natural, ha aconseguit fer fora quatre crítics de Reagrupament, una mica a l'estil de quan érem petits i jugàvem a futbol, que l'amo la pilota amenaçava en marxar i endur-se-la si no es jugava com ell deia. Carretero s'ha omplert la boca d'un discurs assembleari però s'ha evidenciat que no predica amb el que creu.
Arribats a aquest punt, i amb el suport absolutament incondicional del metge cerdà, Joan Laporta ha entrat en l'escena messiànica catalana. El president del Barcelona ja s'ha postulat, després de molts mesos de "fer-se estimar" per mig arc parlamentari, com a futur president de la Generalitat. Personalment dubto raonablement de la veracitat del sentiment independentista de Laporta, sinó que el salt a la política el fa per mantenir-se en la primera línia mediàtica, per mantenir el seu estatus. Sembla, però, que la jugada li està sortint bé, i que té possiblitats de treure un resultat electoral que li permeti seguir figurant.
El més preocupant de tot plegat és que després de tantes decepcions, després de veure com els "herois" s'acaben venent al millor postor, hi ha un determinat sector de gent que segueix esperant el seu messies, sense qüestionar-se si és la via correcta.
La veritable esperança, ara per ara, passa pel treball cooperatiu, sense personalismes, sense paraules vanes. La veritable esperança no són les figures, sinó la gent, els barris, les entitats. Ara per ara, la veritable esperança es diu Unitat Popular.

divendres, 29 de gener del 2010

El cinema d'Eslovènia


Eslovènia és un petit país del sud d'Europa, amb uns pocs quilòmetres de costa mediterrània. La història d'Eslovènia com a estat lliure és ben recent. Després del que es coneix com a Guerra dels deu dies (perquè realment aquest va ser el temps que va durar), va aconseguir la independència de Iugoslàvia l'any 1991.
Els eslovens i els catalans tenim força coses en comú. Tots dos som països petits, de caràcter mediterrani, amb un sentiment nacional fort. Tots dos hem lluitat durant anys per la nostra supervivència com a nació, i ells han tingut la sort d'aconseguir-la fa gairebé vint anys.
També són comunes algunes particularitats sociolingüístiques de sengles llengües. L'eslovè i el català són dues llengües parlades exclusivament (o gairebé) al propi territori, però que gaudeixen d'una relativa bona salut, tot i que han estat menyspreades i infravalorades durant molts anys, sobretot pels propis parlants.
Per als nostres companys adriàtics la llengua és un petit tresor nacional. La cuiden i la mimen, per a ells el seu idioma és una eina més per a reforçar la seva identitat col·lectiva. Un dels àmbits on la llengua juga un paper important és el del cinema. Ja estem veient aquests darrers dies com les llengües són protagonistes del debat polític entre partidaris i detractors d'aquesta nova llei del cinema de Catalunya que farà que un 50% de les còpies que ens arribin s'hagin de doblar al català.
A Eslovènia no hi ha lleis que hagin de regular això. ¿Com és possible, doncs, que un país amb un amor propi tan evident no tingui regulat aquest àmbit? Doncs perquè no els cal. Allà la llengua eslovena és a totes les pel·lícules sense que se senti cap actor parlant-la. La política que duen a terme les sales de cinema és la de fer sempre les pel·lícules en VOS (Versió Original Subtitulada). Els motius són diversos: en primer lloc, escoltar qualsevol projecció audiovisual en la versió original permet millorar la capacitat per a aprendre idiomes dels aborígens. Si una persona que està aprenent, posem per cas, anglès, té la possibilitat d'escoltar aquesta llengua constantment tindrà més facilitat per a aprendre-la. En segon lloc, la VOS prima el fet artístic. La veu d'un actor o d'una actriu és probablement el 50% del seu treball, del seu art. Si li tallem aquest 50% no podem apreciar prou la feina d'aquest professional. En tercer lloc, hi ha una qüestió metalingüística. Les trames de les produccions estan farcides habitualment de dobles sentits, de bromes lingüístiques, de jocs de paraules... L'espectador està capacitat, si veu la projecció en VOS, d'apreciar tot aquest treball de guió.
Cal tenir clar, per davant de tot, que aquí no estan en guerra la llengua catalana contra l'art. No estem (estic) contraposant el doblatge en català a les versions originals subtitulades, perquè seria injust. Cal apostar pel català com a llengua de doblatge, però cal anar fent passos per imposar la VOSC com a principal manera de veure el cinema a casa nostra.