dissabte, 16 d’agost de 2008

La tendresa de la paraula



El que segueix dessota aquests mots és una entrevista (l'existència de la qual desconeixia) que la periodista Eva Piquer va fer a la Maria-Antònia Oliver. És llegint coses com aquestes, que em faig a la idea que l'amor existeix. Són dos persones que s'han estimat tant que és inevitable deslligar les dues figures, ambdues, per cert, personatges cabdals de les lletres catalanes.

E.P. "Per a mi escriure és viure, viure és escriure", va dir una vegada, quan li van preguntar per què escrivia. ¿Aquests cinc anys de silenci han estat cinc anys sense viure del tot?

M.A.O. Sí, però no perquè no escrivís, sinó per les circumstàncies que van fer que no pogués escriure. Per la mort del meu marit.

E.P. ¿Ha retrobat la seva veu literària, o n'ha trobat una de diferent?

M.A.O. Noto que estic retrobant la possibilitat d'escriure. Les paraules no m'eren amigues i ara tornen a ser-me amigues, però no sé si són les mateixes paraules d'abans o unes altres. Això ho han de dir els crítics.

E.P. Però vostè deu compartir l'afirmació que posa en boca d'en Tomeu, el protagonista de la novel·la: "El primer crític ha de ser un mateix, encara que sigui un crític dolent".

M.A.O. Sí, però jo sóc una mala crítica perquè no em sé criticar les coses que són criticables. Per això tinc un amic molt amic meu i d'en Jaume a qui dono les meves novel·les abans d'entregar-les a l'editorial. Ell, en Guillem Jordi Graells, me'n fa una crítica molt sincera i molt profunda.

E.P. ¿En Jaume les llegia un cop acabades, les seves novel·les, o mentre s'anaven fent?

M.A.O. Mentre les escrivíem sí que alguna cosa ens llegíem. Però quan les teníem acabades no ens les donàvem a llegir fins que no les havia llegides un amic de fora i n'estàvem ben segurs nosaltres mateixos. Érem uns mals crítics l'un de l'altre, ens coneixíem massa, hi havia massa poca distància, i a vegades ens fèiem crítiques massa dures que ens portaven a barallar-nos com dimonis.

E.P. Va començar Tallats de lluna el 1995, abans del trasplantament de cor i de la mort de Jaume Fuster. I, curiosament, és una novel·la sobre la malaltia i la mort...

M.A.O. Jo volia fer una novel·la d'homes, on el meu objecte literari fos un home en comptes d'una dona. Volia descriure també les meves experiències a la clínica de quan vaig tenir una embòlia. La sida em servia per ajuntar un protagonista masculí amb el tema de la malaltia. Vaig deixar una primera redacció de la novel·la el 96, quan em vaig posar pitjor del cor. Quan em van haver trasplantat estava tan contenta que vaig començar a fer la novel·la del meu trasplantament, narrada per la Lònia Guiu. La vaig anar mig escrivint a la clínica i a casa, però a casa només hi vaig poder ser quatre mesos. Quan els metges em van donar permís per anar-nos-en a Mallorca, al Jaume li varen detectar el càncer. Durant els dos mesos que va viure, jo ja només vaig viure pel Jaume. I quan es va morir, no vaig poder escriure res. Ho vaig deixar tot. Al tornar a agafar la novel·la de la sida, em vaig trobar que l'havia de refer. En quatre anys la sida havia canviat. Vaig haver de tornar a investigar, a parlar amb amics sidòtics, amb metges, amb grups que atenen malalts...

E.P. És, també, una novel·la sobre l'amor. I sobre la solitud.

M.A.O. I sobre l'amistat. En Tomeu i en Fabrizio, a part d'amants, són molt amics. I sí, també és una novel·la sobre la solitud, perquè en Tomeu queda molt sol, sense en Fabrizio. Però no és una novel·la trista. Fins i tot hi ha moments d'humor, i d'ironia.

E.P. ¿S'ha sentit còmoda dins d'un personatge masculí?

M.A.O. M'ha estat difícil, perquè (malgrat que és homosexual i, per tant, té molta part femenina) en Tomeu és molt home. Com que està escrita en primera persona, havia de posar els seus sentiments tal com els sentia ell, o tal com diria ell que els sentia. Això m'ha costat bastant, però no m'hi he trobat incòmoda.

E.P. La sida és encara un tema tabú?

M.A.O. Per a molta gent, sí. Si un pare i una mare saben que el seu fill o la seva filla té la sida, no ho volen dir, se n'amaguen. Hi ha poca gent que es prengui la sida com una malaltia normal. És tabú aquí, on ja no és mortal. Al Tercer Món no està gens ni mica controlada.

E.P. ¿Escriure aquesta novel·la ha estat una teràpia?

M.A.O. Ha estat una teràpia per tornar a trobar paraules, per tornar-me a sentir una mica com era abans. Amb la mort d'en Jaume m'ha canviat tota la vida i he canviat tota jo. Mai més no podré ser com abans, però podré ser escriptora. Puc tornar a ser escriptora. Ho havia deixat de ser perquè no em sortien les paraules, no m'eren amigues. No podia verbalitzar ni els meus sentiments ni les meves sensacions. Només podia plorar.

E.P. ¿Va provar físicament d'escriure, sense aconseguir-ho?

M.A.O. Sí, sí, sí. Quan es va morir en Jaume jo em vaig posar de seguida a escriure, escrivia coses que li deia a ell. Ho vaig haver de deixar als tres mesos. Llegint ara les coses que vaig escriure, són dolentíssimes. Havia perdut tot el do, la inspiració. A mi no m'agrada parlar d'inspiració, perquè la inspiració és feina. Però ni treballant no m'inspirava. Fins ara no he pogut escriure una cosa llarga. I ara sé que puc continuar escrivint.

E.P. ¿Aquesta novel·la és més autobiogràfica que les seves obres anteriors?

M.A.O. Totes les novel·les ho són una mica. Però a les meves els detalls autobiogràfics estan camuflats, són com el negatiu d'una pel·lícula. Per exemple, la Lònia Guiu s'enyora de Mallorca, però jo mai no m'he enyorat de Mallorca; m'he enyorat de Barcelona estant a Mallorca. A la Lònia Guiu no li agrada que plogui, però a mi sí. A Tallats de lluna la història de la mort no és gens autobiogràfica, perquè ja l'havia escrita abans de morir en Jaume. El que em va costar més va ser que jo no podia verbalitzar els meus sentiments ni les meves sensacions sobre la mort de la persona que més estimo en aquest món i, en canvi, vaig trobar que aquí havia escrit abans coses molt semblants al que jo sentia i era incapaç de verbalitzar. Això em va suposar un cop molt fort.

E.P. El protagonista voldria escriure Lord Jim, de Joseph Conrad. I doncs?

M.A.O. Lord Jim és una novel·la que no agrada gaire als homosexuals, però com que jo la trobo una gran novel·la, tot i que és eurocèntrica i masclista, vaig fer que li agradés al Tomeu. Ell és un escriptor molt mediocre, però somia escriure una novel·la com Lord Jim.

E.P. ¿Quina és la novel·la ja escrita que vostè hauria volgut escriure?

M.A.O. Els anys, de Virginia Woolf.

E.P. Fabrizio és un catalanòfil enamorat de Solitud i de Víctor Català...

M.A.O. He volgut fer un homenatge a tots els catalanòfils estrangers que estudien literatura catalana.

E.P. Al Tomeu li preocupa no trobar la paraula correcta. A vostè també?

M.A.O. M'esforço molt per trobar les paraules que corresponen a cada sensació, a cada sentiment. De vegades les trobo i de vegades no, perquè la imaginació pot més que la realitat i una novel·la mai no és tan bona com te l'has imaginada. Això els escriptors ho hem de tenir molt en compte a l'hora de fer la crítica de la nostra pròpia novel·la. Mai no t'agrada tant com t'has imaginat que t'agradaria. És terrible, perquè mai no la donaries per bona. Sempre penses que l'hauries pogut fer millor.

E.P. Senyal que el llistó d'exigència és alt.

M.A.O. És la imaginació la que et posa el llistó amunt. Les millors novel·les que jo he escrit les he escrit somiant.

E.P. O sigui, no les ha escrit.

M.A.O. Ni les escriuré mai. Ni crec que cap escriptor ni cap escriptora escrigui mai la gran novel·la que ha somiat.

E.P. En Tomeu escriu: "Quan acabava una escena, una situació, un diàleg, un pensament, creia que en el món no s'havia escrit res millor que allò, i quan l'endemà ho tornava a llegir veia que no podia ser que, al món, algú s'hagués atrevit a escriure tan malament". A vostè li passa, això?

M.A.O. Abans em passava molt. Escrivia mitja pàgina i em deia: això és perfecte, magnífic, el millor que s'ha escrit en aquest món. L'endemà, quan m'hi tornava a posar, m'ho llegia i deia: com has pogut pensar que això era mitjanament bo, si és dolentíssim? I ho esborrava.

E.P. ¿Pensa reprendre la novel·la sobre el canvi de cor narrada per Lònia Guiu?

M.A.O. Sí, però el meu trasplantament i la mort d'en Jaume estan massa vinculats. Tot va passar en mig any. Com que no puc escriure encara sobre la mort d'en Jaume, em sembla que la deixaré per més endavant. Suposo que la Lònia explicarà la història del trasplantament i de la mort. No serà una novel·la policíaca, però estarà narrada per una detectiva. Potser abans la Lònia sortirà en una nova novel·la policíaca, perquè la gent me les demana.

E.P. ¿Acabarem llegint les cartes d'amor entre Jaume Fuster i Maria Antònia Oliver?

M.A.O. Potser sí. Jo les llegeixo bastant i potser les donaré a llegir a alguns amics perquè em diguin si són publicables o no. Són cartes d'amor però també són cartes de contacte, perquè ell estava a Cabrera i jo a Mallorca i l'únic contacte que teníem era per escrit. Tret dels dies que jo anava a Cabrera: tres horetes cada setmana o cada quinze dies. El nostre festeig van ser les cartes.

E.P. ¿Quins projectes té entre mans, ara que les paraules li tornen a ser amigues?

M.A.O. Estic corregint la novel·la Crineres de foc, que vaig publicar l'any 85.

E.P. ¿Segueix pensant que és la seva millor novel·la?

M.A.O. És la novel·la en què hi he deixat més la pell, vaig estar a punt de tornar-me boja amb aquesta novel·la. I vaig disfrutar moltíssim escrivint-la. L'editorial se'n va anar a fer punyetes i només en va treure una edició. L'edició estava bastant mal feta, l'havies de llegir amb lupa. Suposo que ara me la publicarà 62. També estic fent un pròleg sobre la George Sand per a una traducció que he fet del seu llibre François le champi.

E.P. ¿Escriurà una novel·la amb Lònia Guiu i Lluís Arquer?

M.A.O. Amb en Jaume teníem el projecte de fer una novel·la policíaca conjunta on sortissin el seu Lluís Arquer i la meva Lònia Guiu. Seria una novel·la policíaca però també una novel·la d'enfrontaments i d'amistat entre els dos personatges. Potser aquesta novel·la la faré jo. Ja no m'agrada fer projectes, potser d'aquí a tres dies el meu projecte serà anar-me'n a viure a la Conxinxina. De vegades m'agafen ganes de canviar de vida, de deixar de ser la Maria-Antònia Oliver. Com que ja no puc ser la Maria-Antònia Oliver d'abans, de vegades preferiria deixar-ho de ser del tot.

E.P. Em fa l'efecte que ara ha passat a ser alhora la Maria-Antònia Oliver i en Jaume Fuster.

M.A.O. M'agrada molt això que em dius... En Jaume el duc posat.

Entrevista publicada al diari Avui el 19/10/00