¿Què esperaves?, li retrec. No em refie ni de Déu. Doncs has vingut. No tenia cap alternativa millor. ¿retalles una bèstia de quatre-cents quilos i tens por de dos guàrdies civils amb la llengua fora? Duen pistola. Disparen a l'aire i cau un desgraciat. Cert. Aleshores la punteria de les forces de l'ordre era horrorosa. No vaig parar fins a l'entrada de Benetússer. En un lateral del cementeri ens fumàrem uns cigarrets. Tio, li vaig dir, quin retall. ¿Quantes vegades l'has fet? Era la primera i l'última, es va fregar el maluc. Que els toreros cobren barbaritats, i tu, en canvi... El disgust que li he donat al sergent no té preu. ¿Ets d'esquerres? Si m'ho preguntes perquè t'he ajudat no. Me n'alegre. I afegeix: Odie l'esquerra, els comunistes, l'oposició al règim, a la dictadura i a sa puta mare. Molt de gust, em dic Robert. Li vaig donar la mà: Em sembla que ens entendrem.
També em cague en les pàtries, em va deixar clar, en la teua i en la meua. I lamente no tindre suficient merda per cagar-me en totes les del món. Aleshores hauria sigut jo qui s'hauria cagat en sa puta mare. ¿Ciutadà del món? ¿De quin? ¿Del primer, del tercer? Escolta, només intentava ajudar-te. Somrigué reconegut. No és res personal. Ben al contrari, t'ho agraïsc. Però volia aclarir-te la meua postura. Els individus que m'aplaudien es pensen que ho faig per ells. Sembles anarquista, l'assenyale. ¿Anarquista? Ni me'n parles. Són una colla de carcamals que es quedaren en la Setmana Tràgica. ¿Estàs a favor d'algú?, pregunte. ¿Encara no ho has notat? ¿El Partit del Colorao? Deixem-ho en Comando. ¿Quants en sou? Amb tu ja en som dos.
El fragment que reprodueixo aquí dalt pertany a Bulevard dels Francesos, la darrera novel·la de Ferran Torrent. En el País Valencià dels anys 60, i encara ara, són populars els
retallaors, uns personatges que, valent-se tan sols de la seva agilitat, provoquen els braus per a que els ataquin per a l'últim moment equivar-los, "retallar-los". Robert, un dels protagonistes de la novel·la salva el Colorao, un retallaor quan el perseguia la Guàrdia Civil per burlar-se de la benemèrita.
No he triat aquest fragment per casualitat. Es tracta d'una mostra molt representativa de la capacitat que té l'autor de Sedaví per a convertir en art el diàleg. La prosa àgil i captivadora de Torrent queda rubricada amb uns diàlegs frescos, sincers i profundament verosímils. No hi ha res forçat quan els personatges parlen, les paraulen brollen amb una naturalitat que fa que el lector assumeixi l'escena de la novel·la com una situació real que està passant davant seu. Àlex Broch ho ha resumit d'aquesta manera:
"Una llengua força àgil que és rica en expressió popular, enginyosa en la caracterització, ràpida en el diàleg, moderna en l'adjectivació, aguda i divertida en les comparacions".
L'altra cosa que com a lector em fascina de la narrativa de Torrent és l'escenografia. A través de les imatges el sedavienc crea un particular però real retrat de la ciutat, de València. L'ambient dels bars, els cambrers i les putes, els policies corruptes i les persones honestes. Tots aquests personatges són els protagonistes del quadre i Torrent, com si fos un pintor, un director teatral o un titellaire, els mou al compàs del seu so per a retratar una ciutat verídica, viva i completa en tots els seus aspectes. Segons Jaume Fuster, un altre gran mestre de la novel·la de gènera catalana en deia això:
"La seva gran aportació [...] és la ciutat de València, els personatges s'hi mouen, l'ambient del carrer, dels bars, la vida brava valenciana..."
Torrent no es només un novel·lista, és, en certa manera un il·lusionista que fa que les seves novel·les durin molt poc a les mans d'un lector, però que les seqüeles que deixen perduren sobremanera.
Jo vull anar en un tren transsiberià, veure aquell gran país glaçat, menjar noodles i visitar Irkutsk. Sí, d'això meu en diuen somni.
