Fartons

Això no és un bloc de cuina, però quin em coneix no podrà negar que és una de les meves aficions. M'ha semblat que seria una bona manera de passar aquesta tarda mig tèrbola d'un setembre poc calorós.

Us passo aquesta recepta que fa un temps vaig trobar per internet (no en recordo la font) i que he adaptat una mica.

Les boletes de 40-50 gr. fetes.
Les estirem amb el corró i les emboliquem com si fossin neules.

Ingredients:

100 ml d'oli de gira-sol

100 ml d'aigua

50 grams de llevat premsat

500 grs de farina normal

2 ous

100 grs de sucre

dues cullerades de suc de llimona

1/2 culleradeta de sal

Poseu tots els ingredients a la panificadora (primer els líquids i després els sòlids), sense incloure l'oli, i feu el programa d'amassat amb repòs.

Quan ja s'hagi format una massa consistent afegiu-hi 100 ml d'oli de gira-sol o d'oliva suau i seguiu amb el programa fins que acabi.

Deixem reposar els fartons una hora.

Treieu la massa de la cubeta i aneu formant boletes de 40-50 grs.

Per preparar els fartons passeu el corró per la bola formada per allargar-lo i enrotlleu-lo sobre si mateix per formar un palet. (Si no us surt, podeu optar per la versió plastilina, feu boletes i estireu la massa tipus plastilina)

Col·loqueu-los a la safata de forn molt separats, ja que creixen molt.

Deixeu-los reposar una hora. 

Enforneu-ho 10/15 minuts a 180 º

Prepareu una glaça amb 100 grams de sucre glas i tres cullerades de agua. Quan els traieu del forn els pinteu amb la glaça i els deixeu assecar.

Recomanacions generals: Cada forn és un món, i el meu és especialista a cremar les coses. Em fa la  impressió que un forn que no vagi amb flama, com és el meu cas, seria més adequat.

Aquests fartons estan fets amb sucre morè i farina integral, per això tenen un color més fosc. 

Fartons fets!

Ombres en la nit

Hi ha vegades que tinc por de fer-me pesat. És veritat que tots tenim uns quants temes habituals i, si no sabem callar prou, podem acabar fent morir algú de l'avorriment. Doncs bé, un d'aquests temes meus habituals és Ferran Torrent. Ja fa algun temps que va presentar la seva darrera novel·la, però no és fins ara que me l'he poguda llegir (exàmens, ja se sap), i vomitar, una altra vegada, al bloc, les exel·lències de l'escriptor valencià. Ombres en la nit és una novel·la amb un marc molt clar: 1947, postguerra a Espanya i a Europa; però precisament la meravella de l'obra és la seva capacitat d'esdevenir atemporal, i ho és perquè amb el marc històric de fons, ens parla de temes d'absoluta vigència avui dia: l'odi, la ideologia, la crueltat. Ombres en la nit té un aire de crida desesperada a la revolució humanista on surten els draps bruts i les vergonyes més profundes de l'espècie humana, tot plegat estructurat en una escalada trepidant que ens abocarà a un final genial, sorprenent i esperançador.
Pels que hi busquin el Torrent clàssic, no els decebrà. València segueix essent València, a vegades casposa, d'altres sorprenent i divertida. A la València d'Ombres en la nit hi ha infants que mengen coloms de carrer per passar la gana, però no ens fallaran els Miguelíns, Manoletes i Baixaulis. No somriurem com d'habitud, però ens emocionarem de la mateixa manera amb un Torrent més reflexiu que mai.

Va entrar una dona d'uns quaranta anys, amb uns pits grossos que feien la sensació que, d'un moment a l'altre, es desplomarien. Els parroquians, tot homes, la van escrutar de dalt a baix. La dona no va defugir les mirades. Era obvi a què es dedicava; era evident que no havia anat al lloc oportú. Es va fixar en Steve, que va desviar la mirada al carrer, però ella no se sentí al·ludida. Quan inicià el pas per acostar-se a la seua taula ell es va alçar decidit, com si tinguera pressa, mirant el rellotge. Per força havia de creuar-se amb la dona. No estava previst que els seus pits li fregaren el muscle, però Steve continuà fins a la barra, ignorant-la, va pagar deixant una exigua propina que li van agrair i es va adreçar a l'eixida. Va sentir d'un dels clients asseguts al fons del bar, en valencià, que tots els estrangers eren uns titafluixes. La dona va riure ostentosament amb una veu empeltada d'alcohol i de tabac.

Al carrer va observar un xiquet perseguint un colom, potser com a primer i únic plat.

Paraules d'amor

Ser filòleg vol dir fer servir les paraules com a eines per expressar-nos. En el meu cas, poca cosa més que paraules sé fer servir.

A vegades, però amb les paraules podem fer coses meravelloses. O, d'una altra manera, com explicant l'etimologia d'una paraula podem fer actes d'amor.

Al Diccionari etimològic, Coromines ens diu de Recordar: del llatí recordari, "tenir record d'alguna cosa", derivat de cor, cordis, "cor". És a dir, que tot recordant, portem dins el cor aquella imatge. I quan diem a algú "Records" li estem dient que ell o ella ens arriba fins ben endins.

Doncs, bé, encara no has marxat i ja et recordo. Recordo tots i cadascun dels moment feliços que hem passat junts. I recordo també els que vindran, o si més no, els reservo un raconet. Perquè recordo i recordaré una altra paraula meravellosa: T'estimo.

la façana

Somio des de la façana,
un món de bruixes i pocions.
Gats bornaixs, cues de sargantana,
velles que teixeixen llana.

Som personatges d'un món artificial.
Som al circ, però no hem pagat entrada.

Però és que només des de la façana,
podem construir un món d'il·lusions,
saxofonistes, boletaires i sobretot,
sobretot,
velles que teixeixen llana.

De Palau-Sator al castell del Montgrí (i II)

Inici de la pujada. Al fons, el coll de la Creu

Portàvem ja una estona caminant quan vam enfilar la pujada definitiva al castell, des de Torroella. Potser vam cometre l'error de posar-nos a caminar massa d'hora, perquè quan vam arribar a la falda del Montgrí ja estàvem cansats, almenys jo. Portàvem 7 quilòmetres caminant per pla (amb la petita i breu excepció del turó de la Font Pasquala) i a cota zero, i de cop i volta vam pujar 300 metres en direcció al cel.

Vista del turó del castell des del coll de la Creu

En qualsevol cas, el més destacable és que va valer la pena. Les vistes, a mesura que anàvem pujant, s'anaven fent més i més espectaculars.

L'interior del castell

Hi ha un punt, en l'ascens, que marca la meitat del camí. És el coll de la Creu, una cruïlla de camins. Segons pugem des de Torroella, a mà esquerra enfilaríem la pujada a la muntanya d'Ullà, si seguissim recte baixaríem a l'ermita de Santa Caterina, i a mà dreta pugem cap a la muntanya consagrada a la mateixa santa, que és on hi ha el castell. A l'últim tram el camí és perd fàcilment, però tots els camins porten a Roma. Encara que no seguim estrictament l'itinerari marcat arribarem al castell, és impossible perdre's.
El castell del Montgrí va ser construït per ordre del rei Jaume el Just (II d'Aragó i València) a cavall dels segles XIII i XIV, entre els anys 1294 i 1304, en el marc d'un conflicte amb Ponç V, comte d'Empúries. La construcció de la fortificació no es va completar perquè el comtat de Barcelona es va imposar al d'Empúries. Es tracta d'un edifici amb una planta completament quadrada, coronat per quatre torres, una a cada cantonada. Hi ha un pati central. El que més impressiona, però, són les vistes des d'alguna de les torres.
En definitiva, es tracta d'una sortida molt recomanable, sobretot per gaudir de la terra des del cim del Montgrí. Els dies que no hi ha boira són meravellosos.

De Palau-Sator al Castell del Montgrí (I)

Palau-Sator

Km.0: Són quarts de dotze del matí d'un dissabte preciós quan arribem amb cotxe a Palau-Sator.

És veritat que és molt tard per començar a caminar, però en Nèstor i l'Ester venien de Girona i no han pogut arribar abans. Sabem, doncs, que ens haurem d'afanyar si volem fer el cim. Una fita modesta, és cert, però amb les millors vistes del país.

Sortim a caminar en direcció al nord. Haurem de creuar els pobles de Fontanilles i Gualta, i els rius Daró i Ter per arribar finalment a Torroella de Montgrí i enfilar el camí definitiu del castell.

Vista des del Turó de la Font Pasquala

Km. 2'7: Arribem aviat a Fontanilles. El camí és pla i el nostre ritme és bo (per ara). De seguida ha sortit el tema estrella: De què ens disfressarem per Carnaval? Ja us avanço que en tota l'excursió no en vam treure l'aigua clara. Hi seguim rumiant. Passat Fontanilles haurem de prendre un trencant que hi ha a mà esquerra, perfectament indicat. És un camí empedrat que ens portarà fins al Turó de la Font Pasquala. (92m.) La llàstima és que el cim és pla i ple de vegatació, per la qual cosa les vistes no són excepcionals. Malgrat això aconseguim treure unes quantes fotos bones.

El Pont Vell del Daró a Gualta

Km. 5'6: La baixada del Turó és lleugera i entretinguda, i gairebé sense adonar-nos-en arribem a Gualta. Un poble fluvial preciós, circumcidat pel Daró nou i pel vell. El Daró nou és canalitzat uns quants quilòmetres fins a desembocar al Ter. Abans, el curs vell del riu continuava en direcció a la platja de la Fonollera, però abans d'arribar-hi es perdia en la immensitat de la plana empordanesa.Travessem Gualta, com sempre fins ara, de sud a nord. Creuem el Pont Vell del Daró, que data dels segles XVI i XVII i el paviment original, marcat profundament per les roderes dels carros, encara perdura. Deixem Gualta i enfilem el curns nou del Daró pel seu costat esquerre. Un quilòmetre més enllà ve la part més "perillosa" de la sortida. Haurem de creuar la carretera de Verges a Torroella per accedir a riba dreta del riu. Finalment, l'aiguabarreig del Daró i el Ter, i a través d'un passeig preciós arribem finalment a Torroella de Montgrí.

Km. 8'3: ja veiem clarament el nostre objectiu. El castell, al fons del poble. Ens preparem per la pujada. Tots? Tots no, em sembla que en Néstor ho té per mà, això. Els altres ho passarem una mica més malament. En continuarem parlant.

El Castell del Montgrí des de Torroella, a l'inici de la pujada.

L'hortet (I)

 

Aniré publicant periòdicament les evolucions de l'hortet. De moment avui, després del moviment de terra, l'adob, etc. puc publicar la primera foto amb alguna cosa plantada. D'esquerra a dreta hi tenim quatre enciams, dues fileres de faves, i una filera amb quatre cebes i quatre alls. A veure com van passant els dies. El temps està molt bé, però encara poden venir gelades i caldrà veure com reaccionen les plantes.

La fal·làcia de la transversalitat

SI no s'ha de presentar a les municipals

Cal començar a raonar aquesta qüestió fent-se una pregunta bàsica: Quina és la ideologia de SI? Probablement ni els militants ni la plana major de Solidaritat poden respondre a això. La seva proposta política essencial (tan essencial que és la única) és la declaració unilateral d'independència per part del Parlament. Ara bé: quina és la proposta de SI per als municipis? Apujaran l'IBI, el mantindran igual o el baixaran? Asfaltaran la carretera del nucli de dalt? Estaran més al cas de l'enllumenat de la plaça X? Els pressupostos seran participatius o els encarregaran a una gestoria? Tindran cura dels espais verds? Reformaran el POUM? Aposten per una xarxa de transport públic multifuncional? Com solucionaran el problema que suposen les congestions de trànsit als carrers del barri Z? Quina xarxa de carrils bici han dissenyat pel municipi? El paratge J és ara mateix un abocador incontrolat. Què fem? Com ho solucionem?
SI és capaç de respondre aquestes preguntes? Doncs cada CUP local té les respostes a punt de de fa anys. Si el que vol SI és un partit independentista als ajuntaments que treballi a favor de la CUP que és qui té el programa i les propostes clares. I si no vol treballar al costat de la CUP, ha de mostrar ideologia. Poden ser neoliberals, poden ser socialdemòcrates, però la transversalitat no existeix, és una fal·làcia, perquè als municipis cal ideologia per decidir coses, amb propostes polítiques grandiloqüents no es va enlloc.

Jo vull anar en un tren transsiberià

Jo vull anar en un tren transsiberià,
travessar aquell gran país nevat,

explorar sempre en botes i anorac
i jugar fent ninots de neu al mar.

Jo vull anar en un tren transsiberià,
viatjar sobre d'un hotel rodant,
fer pipí i que es converteixi en glaç,
anar a dormir i que de nit sigui clar.

Jo vull anar en un tren transsiberià
i menjar en un vagó restaurant,
ser malparit: fer bromes al revisor
i, si puc, fer-me amic del conductor.

Jo vull anar en un tren transsiberià,
vull bufar i que l'aire sigui blanc,
vull parlar amb hippies desconeguts,
treure el cap per si veig algun mamut.

Jo vull anar en un tren transsiberià,
arribar a Moscou ben constipat,
tornar i portar regals per tots,
i somniar que el tren no m'ha atropellat.

Jo vull anar en un tren transsiberià...

Jo vull anar en un tren transsiberià, veure aquell gran país glaçat, menjar noodles i visitar Irkutsk. Sí, d'això meu en diuen somni.

Torrent, València, diàleg.

¿Què esperaves?, li retrec. No em refie ni de Déu. Doncs has vingut. No tenia cap alternativa millor. ¿retalles una bèstia de quatre-cents quilos i tens por de dos guàrdies civils amb la llengua fora? Duen pistola. Disparen a l'aire i cau un desgraciat. Cert. Aleshores la punteria de les forces de l'ordre era horrorosa. No vaig parar fins a l'entrada de Benetússer. En un lateral del cementeri ens fumàrem uns cigarrets. Tio, li vaig dir, quin retall. ¿Quantes vegades l'has fet? Era la primera i l'última, es va fregar el maluc. Que els toreros cobren barbaritats, i tu, en canvi... El disgust que li he donat al sergent no té preu. ¿Ets d'esquerres? Si m'ho preguntes perquè t'he ajudat no. Me n'alegre. I afegeix: Odie l'esquerra, els comunistes, l'oposició al règim, a la dictadura i a sa puta mare. Molt de gust, em dic Robert. Li vaig donar la mà: Em sembla que ens entendrem.
També em cague en les pàtries, em va deixar clar, en la teua i en la meua. I lamente no tindre suficient merda per cagar-me en totes les del món. Aleshores hauria sigut jo qui s'hauria cagat en sa puta mare. ¿Ciutadà del món? ¿De quin? ¿Del primer, del tercer? Escolta, només intentava ajudar-te. Somrigué reconegut. No és res personal. Ben al contrari, t'ho agraïsc. Però volia aclarir-te la meua postura. Els individus que m'aplaudien es pensen que ho faig per ells. Sembles anarquista, l'assenyale. ¿Anarquista? Ni me'n parles. Són una colla de carcamals que es quedaren en la Setmana Tràgica. ¿Estàs a favor d'algú?, pregunte. ¿Encara no ho has notat? ¿El Partit del Colorao? Deixem-ho en Comando. ¿Quants en sou? Amb tu ja en som dos.

El fragment que reprodueixo aquí dalt pertany a Bulevard dels Francesos, la darrera novel·la de Ferran Torrent. En el País Valencià dels anys 60, i encara ara, són populars els retallaors, uns personatges que, valent-se tan sols de la seva agilitat, provoquen els braus per a que els ataquin per a l'últim moment equivar-los, "retallar-los". Robert, un dels protagonistes de la novel·la salva el Colorao, un retallaor quan el perseguia la Guàrdia Civil per burlar-se de la benemèrita.
No he triat aquest fragment per casualitat. Es tracta d'una mostra molt representativa de la capacitat que té l'autor de Sedaví per a convertir en art el diàleg. La prosa àgil i captivadora de Torrent queda rubricada amb uns diàlegs frescos, sincers i profundament verosímils. No hi ha res forçat quan els personatges parlen, les paraulen brollen amb una naturalitat que fa que el lector assumeixi l'escena de la novel·la com una situació real que està passant davant seu. Àlex Broch ho ha resumit d'aquesta manera:

"Una llengua força àgil que és rica en expressió popular, enginyosa en la caracterització, ràpida en el diàleg, moderna en l'adjectivació, aguda i divertida en les comparacions".

L'altra cosa que com a lector em fascina de la narrativa de Torrent és l'escenografia. A través de les imatges el sedavienc crea un particular però real retrat de la ciutat, de València. L'ambient dels bars, els cambrers i les putes, els policies corruptes i les persones honestes. Tots aquests personatges són els protagonistes del quadre i Torrent, com si fos un pintor, un director teatral o un titellaire, els mou al compàs del seu so per a retratar una ciutat verídica, viva i completa en tots els seus aspectes. Segons Jaume Fuster, un altre gran mestre de la novel·la de gènera catalana en deia això:

"La seva gran aportació [...] és la ciutat de València, els personatges s'hi mouen, l'ambient del carrer, dels bars, la vida brava valenciana..."

Torrent no es només un novel·lista, és, en certa manera un il·lusionista que fa que les seves novel·les durin molt poc a les mans d'un lector, però que les seqüeles que deixen perduren sobremanera.

País necessita messies

Raó: Principat de Catalunya.
Sou fix, adulació garantida.
Es requereix persona amb bona oratòria, dots de lideratge i capacitat de ventes. Es valorarà experiència.

Delirant. Aquest és l'adjectiu més adequat per definir l'estat del, diguem-ne, independentisme mediàtic. Caldria començar fent un petit repàs històric: situem-nos a l'any 2004. L'Esquerra Republicana de Catalunya que liderava Carod-Rovira aconseguia gairebé 650.000 vots en les eleccions a les Corts espanyoles. Aquests resultats arribaren després de dimitir del càrrec de conseller en cap arran de la reunió que Carod va mantenir amb membres d'ETA a Perpinyà. El fet de quedar-se fora del govern principatí va permetre Carod forjar una aureola de màrtir al seu voltant que el va elevar fins a resultats insospitats per a un partit com ERC. En el seu moment, gran part del sobiranisme i de l'independentisme es van apuntar al carro d'Esquerra: ningú volia quedar-se fora del projecte que havia de dur Catalunya a la independència (capti's la ironia) i tothom adulava al líder natural d'aquest moviment. Uns anys més tard ha quedat demostrat que aquella estratègia va permetre Carod situar-se com a vicepresident del govern in eternum. La seva aureola ha desaparegut i ja ningú creu en ell com a líder del moviment independentista. És més, fins i tot ha quedat desbancat com a líder del partit en benefici de Joan Puigcercós i sembla que s'escolen els seus últims dies com a parlamentari.
Després del desencís que va provocar en la societat l'"apoltronament" de Josep-Lluís Carod sorgia, també entre les files d'ERC, una persona disposada, segons paraules seves, a liderar el país cap a la independència. Joan Carretero creava l'any 2007 Reagrupament.cat com a corrent intern d'ERC. En les eleccions a la presidència del partit, la candidatura de l'ex-alcalde de Puigcerdà no va assolir la victòria i la seva decisió va ser abandonar la militància al partit republicà. En aquell moment Reagrupament es va convertir en associació cultural, i ha anat fent actes arreu del país covencent tothom que Carretero portarà Catalunya a la independència. Els seus seguidors l'han alabat a la categoria de messies, fins a l'extrem de (no és una hipèrbole) comparar-lo amb Companys, Macià o el general Basset.
En la darrera setmana, però, hem vist com Carretero, en el seu paper de líder natural, ha aconseguit fer fora quatre crítics de Reagrupament, una mica a l'estil de quan érem petits i jugàvem a futbol, que l'amo la pilota amenaçava en marxar i endur-se-la si no es jugava com ell deia. Carretero s'ha omplert la boca d'un discurs assembleari però s'ha evidenciat que no predica amb el que creu.
Arribats a aquest punt, i amb el suport absolutament incondicional del metge cerdà, Joan Laporta ha entrat en l'escena messiànica catalana. El president del Barcelona ja s'ha postulat, després de molts mesos de "fer-se estimar" per mig arc parlamentari, com a futur president de la Generalitat. Personalment dubto raonablement de la veracitat del sentiment independentista de Laporta, sinó que el salt a la política el fa per mantenir-se en la primera línia mediàtica, per mantenir el seu estatus. Sembla, però, que la jugada li està sortint bé, i que té possiblitats de treure un resultat electoral que li permeti seguir figurant.
El més preocupant de tot plegat és que després de tantes decepcions, després de veure com els "herois" s'acaben venent al millor postor, hi ha un determinat sector de gent que segueix esperant el seu messies, sense qüestionar-se si és la via correcta.
La veritable esperança, ara per ara, passa pel treball cooperatiu, sense personalismes, sense paraules vanes. La veritable esperança no són les figures, sinó la gent, els barris, les entitats. Ara per ara, la veritable esperança es diu Unitat Popular.

El cinema d'Eslovènia

Eslovènia és un petit país del sud d'Europa, amb uns pocs quilòmetres de costa mediterrània. La història d'Eslovènia com a estat lliure és ben recent. Després del que es coneix com a Guerra dels deu dies (perquè realment aquest va ser el temps que va durar), va aconseguir la independència de Iugoslàvia l'any 1991.
Els eslovens i els catalans tenim força coses en comú. Tots dos som països petits, de caràcter mediterrani, amb un sentiment nacional fort. Tots dos hem lluitat durant anys per la nostra supervivència com a nació, i ells han tingut la sort d'aconseguir-la fa gairebé vint anys.
També són comunes algunes particularitats sociolingüístiques de sengles llengües. L'eslovè i el català són dues llengües parlades exclusivament (o gairebé) al propi territori, però que gaudeixen d'una relativa bona salut, tot i que han estat menyspreades i infravalorades durant molts anys, sobretot pels propis parlants.
Per als nostres companys adriàtics la llengua és un petit tresor nacional. La cuiden i la mimen, per a ells el seu idioma és una eina més per a reforçar la seva identitat col·lectiva. Un dels àmbits on la llengua juga un paper important és el del cinema. Ja estem veient aquests darrers dies com les llengües són protagonistes del debat polític entre partidaris i detractors d'aquesta nova llei del cinema de Catalunya que farà que un 50% de les còpies que ens arribin s'hagin de doblar al català.
A Eslovènia no hi ha lleis que hagin de regular això. ¿Com és possible, doncs, que un país amb un amor propi tan evident no tingui regulat aquest àmbit? Doncs perquè no els cal. Allà la llengua eslovena és a totes les pel·lícules sense que se senti cap actor parlant-la. La política que duen a terme les sales de cinema és la de fer sempre les pel·lícules en VOS (Versió Original Subtitulada). Els motius són diversos: en primer lloc, escoltar qualsevol projecció audiovisual en la versió original permet millorar la capacitat per a aprendre idiomes dels aborígens. Si una persona que està aprenent, posem per cas, anglès, té la possibilitat d'escoltar aquesta llengua constantment tindrà més facilitat per a aprendre-la. En segon lloc, la VOS prima el fet artístic. La veu d'un actor o d'una actriu és probablement el 50% del seu treball, del seu art. Si li tallem aquest 50% no podem apreciar prou la feina d'aquest professional. En tercer lloc, hi ha una qüestió metalingüística. Les trames de les produccions estan farcides habitualment de dobles sentits, de bromes lingüístiques, de jocs de paraules... L'espectador està capacitat, si veu la projecció en VOS, d'apreciar tot aquest treball de guió.
Cal tenir clar, per davant de tot, que aquí no estan en guerra la llengua catalana contra l'art. No estem (estic) contraposant el doblatge en català a les versions originals subtitulades, perquè seria injust. Cal apostar pel català com a llengua de doblatge, però cal anar fent passos per imposar la VOSC com a principal manera de veure el cinema a casa nostra.

Visca el Barça!

L'altre dia, dimecres passat arribava a Girona després de treballar cap a quarts de vuit del vespre. Visc a prop de Plaça Catalunya i sovint deixo el cotxe en un lloc de càrrega i descàrrega o a la zona blava perquè abans de les vuit del matí de l'endemà ja sóc fora. Quina va ser la meva sorpresa en arribar a la plaça i veure que no s'hi podia aparcar! La policia havia acordonat la zona i no havia permès que cap vehicle hi estacionés per si el Barça guanyava la Champions i la gent volia celebrar-ho bé, sense els cotxes dels veïns, que molesten.
Què passaria si una organització de joves, o una associació de veïns o una colla d'amics de la petanca demanessin la Plaça Catalunya un dimecres (l'endemà dijous era laborable) per fer-hi un concert amb música, soroll, petard i clàxons? L'ajuntament els cediria l'espai? És lamentable que aquesta mena de coses encara passin. Per cert, finalment vaig poder aparcar al final del carrer del carme, el resultat? Tot el capó ple de llaunes de cervesa i la placa de la matrícula del davant arrancada. Visca el Barça!

La gastronomia de l'antiga Roma

Com d'altres parts de la seva cultura, la gastronomia romana estava profundament influenciada pels costums grecs, així com pels canvis polítics durant els tretze segles que va durar i per l'enorme expansió de l'Imperi.

Així doncs, és prou complex resumir i dotar d'uniformitat la gastronomia de tota una civilització com la romana: no menjaven el mateix o de la mateixa manera un ciutadà d'Emèrita Augusta que un Alexandrí, però no deixa de ser cert que hi havia alguns trets comuns i/o majoritaris que donaven uniformitat a la gastronomia i als costums culinaris de tot l'imperi.

La organització diària

Tradicionalment els romans prenien un esmorzar al matí, un dinar lleuger al migdia i la cena, l'àpat principal del dia, al capvespre. Cap al s.II a.C. aquest esquema va variar lleugerament en les classes més altes. Els patricis van augmentar la mida de la cena, i van avançar-ne l'hora. També van introduir un nou àpat a migdia, el prandium, més complet que l'anterior dinar. Els plebeus, però, van mantenir l'antic esquema, perquè s'adaptava millor al ritme laboral.
Un romà de classe alta començava el dia amb el ientaculum, un esmorzar complet. Menjaven pa untat amb all (encara tardarien desenes de segles en conèixer la tomata), ous, formatge, mel, llet, fruita seca i raïm. Després del ientaculum venien les hores dedicades a fer els encàrrecs, la vida pública. Cap a migdia arribava l'hora del prandium, en què es menjava, sobretot, les restes de la cena del dia anterior. Després del prandium es podien prendre uns banys o enllestir les darreres feines, ja que s'acostava l'hora de la cena. Solia començar entre les 3 i les 4 de la tarda, però sempre va ser difícil de predir quan podia acabar. Se servien uns aperitius tals com ous, amanides, verdures, olives, xampinyons, ostres, i d'altres moluscs. La cena en si mateixa consistia en dos o tres plats de peixos molt variats i carn de xai, cabrit, porc o senglar. Per postres tenien fruita seca (sobretot nous), pastissets de mel i raïm. Després venien les sobretaules, el moment en què prenia importància la conversa i, sobretot, el beure.

El vi i d'altres begudes alcohòliques
La cervesa ja era coneguda a Roma, però considerada de classe baixa i beguda calenta, en canvi, el vi era la beguda més apreciada pels romans, sobretot pels de més alta posició. Solien prendre'l barrejat amb aigua perquè no en podien controlar la fermentació, per la qual cosa la concentració d'alcohol era molt alta. El vi, com els aliments sòlids, era també condimentat de diverses maneres. Entre els productes més habituals trobem el passum, un vi fort i dolç de panses, el muslum, una barreja de vi i mel força refrescant i el conditium, preparat com l'anterior però amb espècies madurades prèviament. El tipus de vi més conegut i apreciat era el Conditum Paradoxum: es cou mel amb una mica de vi, i a la barreja se li afegeixen condiments com pebre, llentisca, safrà, dàtils cuits i panses. Finalment, a la barreja se li afegia vi fins que perdia una mica d'espessor. Vegem-ne la recepta en llatí de mà de Marc Gavi Apici, que en el llibre De re coquinaria, "sobre la matèria de la cuina", detalla alguns plats típics de l'època:

1. Conditi paradoxi compositio: mellis pondo XV in aeneum vas mittuntur, praemissis vini sextariis duobus, ut in coctura mellis vinum decoquas. quod igni lento et aridis lignis calefactum, commotum ferula dum coquitur, si effervere coeperit, vini rore compescitur, praeter quod subtracto igni in se redit. cum perfrixerit, rursus accenditur. hoc secundo ac tertio fiet, ac tum demum remotum a foco post pridie despumatur. tum piperis uncias IV iam triti, masticis scripulos III, folii et croci dragmae singulae, dactilorum ossibus torridis quinque, isdemque dactilis vino mollitis, intercedente prius suffusione vini de suo modo ac numero ut tritura lenis habeatur. his omnibus paratis supermittis vini lenis sextaria XVIII. carbones perfecto aderunt [duo milia].

Els aliments

Com és lògic, el que coneixem actualment com a "dieta mediterrània" té molts punts en comú amb el que es menjava llavors: les llegums (tenien especial predilecció per les faves, que relacionaven amb sistemes de prònistic del futur, per la qual cosa no seria descabellat pensar que el costum de trobar una fava al tortell de reis pot estar relacionat amb aquesta creència), productes de l'horta mediterrània (col, all, api, rabes, naps, carxofes), cereals, peix blau, oli d'oliva i vi, entre d'altres. De fet, la cuina de les classes populars era, en realitat, molt més propera a l'actual dieta mediterrània, i més saludable que la dels romans poderosos. Era més rica en greixos “bons”, com l'Omega 3, gràcies a que el peix blau era un habitual a la taula dels pobres. També l'actual cuina del nord d'Àfrica ha begut molt de la romana: en l'antiga civilització no es respectaven gaire els sabors naturals dels aliments, ja que els condimentaven molt, com fan actualment a la majoria de països del Magrib i del Màixriq. Una de les herbes més habituals era el llevat, que s'usava per a fer pa. El gran ús de salses i condimentació amb espècies ve determinat per la constant pràctica de bullir qualsevol aliment abans de cuinar-lo.

Els condiments

Les espècies eren els condiments més habituals. N'hi havia moltes: la farigola, el julivert, la menta, el pebre (era car, però molt comú; en totes les receptes hi havia pebre, fins i tot en les dolces), la mostassa (una altra espècie molt comuna), el gingebre, el sèsam, el coriandre, el cardamom, el comí (era, després del pebre, la més utilitzada a la cuina romana), el safrà (a banda de dotar els plats del seu color tan característic era usat al teatre: en llençaven entre el públic), la matafaluga (com ara, molt habitual en dolços), la mel i la sal (l'ús principal de la sal era per a la conservació d'aliments i a l'hora de menjar marisc, però no tenia l'ús tan comú de potenciador de sabors que té ara). Les espècies donaven una personalitat diferent a cada plat en què l'utilitzaven; per la qual cosa la cuina romana és molt matisada d'olors i sabors, però sempre el sabor de l'espècie predominava sobre el sabor natural de l'aliment.

Les herbes també s'usaven habitualment en la cuina. Les cultivaven als jardins, però també les collien silvestres. Les feien servir fresques o seques indistintament.

La riquesa de la cuina romana no s'atura aquí. Va anar evolucionant, es van perfeccionar algunes tècniques, i es van abandonar algunes costums. Malgrat això, no deixa de sorprendre la gran riquesa culinària i gastronòmica d'una civilització que ha estat extraordinària.

El color de les ombres

El color de les ombres,
la llum del gronxador,
l'amarga riallada,
un somriure en la foscor.

La feble boira desapareix en l'horitzó de la bella, magnífica plana. Cinc minuts i les rialles començaran. Vaig a fer un cigarret ;)

El discurs de Guimerà

Àngel Guimerà va ser president de l'Ateneu Barcelonès entre els mesos de novembre dels anys 1895 i 1896, només un any, però va marcar un punt d'inflexió en la història d'aquesta entitat. Guimerà va ser el primer president que va fer el discurs que inaugurava la seva etapa en la presidència en català, en contraposició amb els seus antecessors, que el feien en castellà perquè consideraven que aquesta era la llengua de prestigi, i que el català no era digne de ser usat en aquesta mena de cerimònies formals.
En aquest discurs inaugural, Guimerà, defensa el català com a llengua important en la cultura (“Quin creieu, senyors, que ha d’ésser el demà d’aquesta llengua i literatura? ¿(...) deu procurar engrandir-la i perfeccionar-la més cada dia(...)?”) i en la vida popular (“directament fent acudir al Principat la gent sobrera de les altres províncies: que, aquesta gent arriba parlant la llengua castellana i la llengua de bascònia i la llengua de Galícia, constitueix famílies, i tots els fills que els hi neixen parlen la llengua catalana.”), però no només això: Guimerà vindica una concepció de la nació que al segle XIX era emergent i que Joan Fuster popularitzaria l'any 1962 amb Nosaltres els valencians: els Països Catalans (“trobant-nos amb aquesta literatura tan viva a Catalunya, a Mallorca i a València: trobant-nos que la parla tota una raça que forma al present vuit províncies”).
En qualsevol cas, cal tenir present que aquest discurs de Guimerà té una importància que va més enllà de la força de les seves paraules, i del fet que sigui en català. L'autor vendrellenc d'adopció diu tot el que diu davant d'un auditori ple d'antecessors seus, gent que no albirava (i, potser, ni desitjava) cap mena de futur per a la llengua catalana, i els diu coses com “Quin creieu, senyors, que ha d’ésser el demà d’aquesta llengua i literatura? ¿(...) es deu avergonyir d’ella i, posant-se al costat dels seus enemics, haurà d’ajudar-los a perseguir-la i acorralar-la fins que, morta i oblidada, sigui altra la llengua que per a l’escriptura i la paraula i en tots els casos de la vida adoptin els catalans com a senyor i majora de Catalunya?”
Guimerà rubrica el discurs amb dues sentències que signifiquen un canvi en el tarannà político-cultural de l'Ateneu i una veritable bufetada als que, en la mateixa situació que ell, havien menyspreat el català: “ Si l’idioma del país -diu- és algun cop abominable, és quan se’l sent en la boca meretriu dels que el prostitueixen.
”Vergonya eterna a aquells que, menyspreant el seu idioma, alaben el dels altres.”
Les paraules de Guimerà van crear una divisió d'opinions entre els socis de l'Ateneu, però el precedent ja estava creat. D'ell ençà, tots els presidents han fet els discursos en català (exceptuant els de durant el període franquista), i l'Ateneu Barcelonès s'ha distingit com una entitat declaradament catalanista.

Els periodistes descobreixen la sopa d'all

Senyores i senyors, ladies and gentelmen, brrrrrrrmm(repiquen els tambors)...!!
¡Els periodistes han descobert la sopa d'all! Aquest aliment tan nutritiu ha estat descobert per un grup d'investigadors del ram de la comunicació. Han comprovat, no sense satisfacció, que bullint durant una bona estona un parell de dents d'all en aigua lleugerament salada en resulta un brou d'incommensurable sabor. Han descobert que les porres fan mal.
Vivim en aquest país tan patètic en què cal que rebin els periodistes perquè la opinió pública s'adoni de la brutalitat policial. Ha calgut que una dotzena de periodistes (a més, tots de mitjans diferents) passessin pel metge després de les mobilitzacions de dimecres perquè la gent s'adoni que els mossos d'esquadra són un cos brutal, terrorista i salvatge.
A veure, que quedi molt clar que em sembla lamentable que els periodistes rebessin com ho van fer, però cal mesurar molt les paraules quan en parlem. Estem creant víctimes de primera categoria i víctimes de segona.
És com si d'alguna manera, amb l'intent de desqualificar les agressions als periodistes, justifiquessin els atacs i les càrregues contra els estudiants. ¿Que ens hem begut l'enteniment? Cal criminalitzar l'actuació de la policia, en tots els sentits. Perquè els periodistes van rebre, sí, però la pitjor part se la van endur diversos estudiants. I això no ho diu ningú.

La vaga ha estat un èxit

I tant que sí. La vaga ha estat un èxit. Més de 2000 persones a Girona manifestant-se contra la merda que ens volen vendre com a política educativa. Més de 2000 persones demanant la dimissió d'aquest impresentable de cognom Maragall i de nom Ernest, més de 2000 veus demanant que l'escola pública segueixi essent pública.

I si la LEC no s'atura... nosaltres tampoc.

La hipocresia dels pares i les mares

En els dies previs a la vaga de mestres no hem parat de llegir columnes d'opinió i d'escoltar tertulians radiofònics, tots molt crítics amb la vaga perquè, segons ells, els grans perjudicats són els pares treballadors que no poden deixar els seus fills enlloc.

Hi ha un problema de definició sobre què és i què ha de ser l'escola. L'escola és un centre on els mestres i educadors eduquem els nostres infants. L'escola no és una guarderia on els pares i mares aparquen els seus fills mentre treballen.

Que ningú s'equivoqui. La vaga del 19 de març no era perquè els mestres i educadors teméssim perdre certs privilegis. No tenim privilegis per perdre, el que podem perdre són drets. Però no només nosaltres: la LEC és una amenaça als drets més essencials de mestres, alumnes i pares. Que tothom tingui molt clar que amb la LEC hi perdem tots, i que si hem decidit anar a la vaga és pel bé de tothom. Per una educació pública catalana de qualitat, ja n'hi ha prou, d'hipocresia.

PS: A la fotografia, alguns dels mestres i educadors del CEE Mare de Déu del Mont de Vilafant (Alt Empordà).

¿Per què faré vaga dijous?

En defensa de l'ensenyament públic i de qualitat, no volem aquesta llei.

Les actituds caciquils i prepotents d'Ernest Maragall eren la gota que faltava per vessar el got de la paciència de mestres i educadors. Les seves propostes i idees "lluminoses" han creat una corrent d'antipatia contra la seva figura que ja no podrà aturar-se, i això és únicament culpa seva. Les deficiències de la LEC, d'altra banda, clamen al cel, i això no ajuda precisament que hi hagi un clima de tranquil·litat i diàleg. ¡I és clar que no! ¿Qui punyetes s'havia d'imaginar que un govern d'"esquerres" seria el que faria el pas definitiu cap a la privatització de l'ensenyament? No deu ser que això d'"esquerra" és una etiqueta que es posen els del PSOE, els d'ICV i els d'ERC per semblar més guais?
No caiguem en la trampa, dijous plantem-nos.

1.No volem aquesta llei.
2.No a la desregulació horària. No a l’augment de la jornada lectiva.
3.No a la disminució de l’oferta pública d’ocupació. Manteniment de l’oferta pactada. Ampliació dels pactes d’estabilitat.
4.Cobriment de totes les substitucions des del primer dia.
5.No a la retallada de plantilles.
6.Increment de la construcció de centres públics. No a la massificació.
7.No als incompliments del Departament d’Educació.

L'Educació especial

Qui m'havia de dir a mi que fa un mes o dos estaria aquí assegut, a casa, un divendres a la tarda, bentornat de la feina, i parlant-vos de l'Educació Especial, i de com aquests nens i nenes, noies i nois, m'han canviat la vida.
Em van telefonar, fa menys d'un mes, del Departament d'educació, que hi havia una plaça lliure en un centre d'educació especial, que si m'interessava. ¿Que si m'interessava? ¡I tant!
Un mes després he de dir que la situació és immillorable, i ¿sabeu el que m'agrada més? Que veritablement anar cada dia a treballar és anar a aprendre. A aprendre de la resta de mestres i educadors, però aprendre, sobretot, dels nens. Dels nens estic aprenent, sobretot, que cal ben poc per ser feliç, i que és feliç aquell qui vol ser-ho, que no valen les excuses. Estic content, també, d'haver-me adonat que l'educació especial no ho és gens, d'especial, i que per ser un bon educador el que cal és tractar els nens com a nens.
Ara em direu que això és una obvietat. En efecte, ho és, però n'hi ha que no ho veuen tan obvi. La malaltia és un dels elements que conforma el caràcter d'una persona, però la malaltia no és el caràcter d'una persona. No hi ha un nen autista, sinó un nen optimista, extrovertit, bonic, amable, xerraire i trapella que té autisme, a més. Cal no oblidar-ho.
Hi ha una cançó d'un grup que es diu Manel que em recorda les estones a l'escola que juguem, o quan fem alguna festa, o alguna cosa especial. Es diu Ai, Dolors, i l'heu estat escoltant tota l'estona.