
El color de les ombres,
la llum del gronxador,
l'amarga riallada,
un somriure en la foscor.
La feble boira desapareix en l'horitzó de la bella, magnífica plana. Cinc minuts i les rialles començaran. Vaig a fer un cigarret ;)
Això és un humil espai cultural, adaptat i convertit en un calaix de sastre on hi caben massa coses. Hi trobareu viatges, esperances i il·lusions, però també de coses banals i poc transcendentals. Com deia el gran savi, no hi ha preguntes inoportunes, sinó silencis inoportuns. Parleu, sisplau. Dobrodošli, in hvala za obisk.
I si la LEC no s'atura... nosaltres tampoc.
La hipocresia dels pares i les mares
En els dies previs a la vaga de mestres no hem parat de llegir columnes d'opinió i d'escoltar tertulians radiofònics, tots molt crítics amb la vaga perquè, segons ells, els grans perjudicats són els pares treballadors que no poden deixar els seus fills enlloc.
Hi ha un problema de definició sobre què és i què ha de ser l'escola. L'escola és un centre on els mestres i educadors eduquem els nostres infants. L'escola no és una guarderia on els pares i mares aparquen els seus fills mentre treballen.
Que ningú s'equivoqui. La vaga del 19 de març no era perquè els mestres i educadors teméssim perdre certs privilegis. No tenim privilegis per perdre, el que podem perdre són drets. Però no només nosaltres: la LEC és una amenaça als drets més essencials de mestres, alumnes i pares. Que tothom tingui molt clar que amb la LEC hi perdem tots, i que si hem decidit anar a la vaga és pel bé de tothom. Per una educació pública catalana de qualitat, ja n'hi ha prou, d'hipocresia.
PS: A la fotografia, alguns dels mestres i educadors del CEE Mare de Déu del Mont de Vilafant (Alt Empordà).
Ara que l'Enderrock del mes de gener ha recuperat l'article Ens calen cançons d'ara, text fundacional de la Nova Cançó publicat fa cinc dècades a la revista Germinabit per Lluís Serrahima, potser ja toca que algú faci esment dels nous autors que, ara i aquí, estan fent cançons de rabiosa actualitat. Són artistes que, sense deixar de cercar en el passat els seus referents ideològics i musicals, miren sobretot cap a un futur esperançador. Un exemple paradigmàtic d'aquesta nova fornada és el jove cantautor Cesk Freixas, que diumenge passat celebrava els seu primer lustre a la carretera a La Mirona de Salt amb el recital Cinc anys de lluites i cançons, dins del Barnasants.
Per l'ocasió, Freixas es va fer acompanyar d'Els Altres Bandais, amb el mestratge del seu productor, Magí Batalla, i del seu guitarrista de capçalera, Víctor Nin. Entre els convidats, un grapat de companys d'ofici amb qui ha compartit escenari en múltiples ocasions, i amb els quals va dotar de nova vida cançons dels seus dos únics treballs, Set voltes rebel i El camí cap a nosaltres. Amb Feliu Ventura, a més de cantar L'última fada, va versionar No sé què sent, peça del mateix Ventura. Alfons Olmo de Verd Cel va posar accent alcoià a l'Ovidi de Freixas. Xavi Sarrià d'Obrint Pas va recórrer El camí cap a nosaltres després de definir el cantautor penedesenc com «la nostra fera ferotge». Un brillant Albert Fibla va posar la seva veu cada dia més pletòrica al servei de la dolça Dies i nits d'amor i de guerra. I Miquel Gil va dotar els versos de Papasseït Sageta de foc, musicats en el seu dia per Ovidi Montllor, d'una intensitat i una potència que només ell sap aconseguir. Al llarg de més de dues hores, Freixas va desenvolupar un espectacle molt professional, demostrant que té una veu cada cop més gran. Va interpretar gairebé tot el seu repertori, acabant el concert amb T'esperem, companya, dedicada a la presonera política independentista Laura Riera.
Hem dit que Cesk Freixas fa cançons d'ara. Però de cançons d'ara se'n poden fer de moltes menes, i no totes tenen la mateixa importància. Les de Freixas, per molt que els mitjans de comunicació i la crítica oficial les considerin menors i prescindibles, les hem d'entendre com a cançons cabdals, necessàries, urgents. Certament, algunes d'elles –sobretot les més primerenques– tenen un punt d'ingenuïtat gairebé naïf: també ho eren, de precàries, les primeres cançons de l'Espinàs, en Porter i companyia, i no per això la seva significació històrica és menor. Freixas, amb totes les seves limitacions i, sobretot, amb el seu treball constant, de formigueta de l'autogestió en un món ple de taurons multinacionals, ha trobat la clau per transmetre amb la seva obra els anhels d'una generació de joves que han decidit no conformar-se amb l'estat actual de les coses. Són cançons per un públic desafecte i rebel, que ha trobat en peces com Vaixells de llibertat o Una vida, una història nous himnes als quals aferrar-se en temps d'angoixosa postmodernitat. Cançons d'ara, sí: però sense vergonya de dir les coses pel seu nom i d'imaginar un futur diferent.