dilluns, 27 d’abril del 2009

El color de les ombres


El color de les ombres,
la llum del gronxador,
l'amarga riallada,
un somriure en la foscor.

La feble boira desapareix en l'horitzó de la bella, magnífica plana. Cinc minuts i les rialles començaran. Vaig a fer un cigarret ;)

divendres, 24 d’abril del 2009

El discurs de Guimerà


Àngel Guimerà va ser president de l'Ateneu Barcelonès entre els mesos de novembre dels anys 1895 i 1896, només un any, però va marcar un punt d'inflexió en la història d'aquesta entitat. Guimerà va ser el primer president que va fer el discurs que inaugurava la seva etapa en la presidència en català, en contraposició amb els seus antecessors, que el feien en castellà perquè consideraven que aquesta era la llengua de prestigi, i que el català no era digne de ser usat en aquesta mena de cerimònies formals.
En aquest discurs inaugural, Guimerà, defensa el català com a llengua important en la cultura (“Quin creieu, senyors, que ha d’ésser el demà d’aquesta llengua i literatura? ¿(...) deu procurar engrandir-la i perfeccionar-la més cada dia(...)?”) i en la vida popular (“directament fent acudir al Principat la gent sobrera de les altres províncies: que, aquesta gent arriba parlant la llengua castellana i la llengua de bascònia i la llengua de Galícia, constitueix famílies, i tots els fills que els hi neixen parlen la llengua catalana.”), però no només això: Guimerà vindica una concepció de la nació que al segle XIX era emergent i que Joan Fuster popularitzaria l'any 1962 amb Nosaltres els valencians: els Països Catalans (“trobant-nos amb aquesta literatura tan viva a Catalunya, a Mallorca i a València: trobant-nos que la parla tota una raça que forma al present vuit províncies”).
En qualsevol cas, cal tenir present que aquest discurs de Guimerà té una importància que va més enllà de la força de les seves paraules, i del fet que sigui en català. L'autor vendrellenc d'adopció diu tot el que diu davant d'un auditori ple d'antecessors seus, gent que no albirava (i, potser, ni desitjava) cap mena de futur per a la llengua catalana, i els diu coses com “Quin creieu, senyors, que ha d’ésser el demà d’aquesta llengua i literatura? ¿(...) es deu avergonyir d’ella i, posant-se al costat dels seus enemics, haurà d’ajudar-los a perseguir-la i acorralar-la fins que, morta i oblidada, sigui altra la llengua que per a l’escriptura i la paraula i en tots els casos de la vida adoptin els catalans com a senyor i majora de Catalunya?”
Guimerà rubrica el discurs amb dues sentències que signifiquen un canvi en el tarannà político-cultural de l'Ateneu i una veritable bufetada als que, en la mateixa situació que ell, havien menyspreat el català: “ Si l’idioma del país -diu- és algun cop abominable, és quan se’l sent en la boca meretriu dels que el prostitueixen.
”Vergonya eterna a aquells que, menyspreant el seu idioma, alaben el dels altres.”
Les paraules de Guimerà van crear una divisió d'opinions entre els socis de l'Ateneu, però el precedent ja estava creat. D'ell ençà, tots els presidents han fet els discursos en català (exceptuant els de durant el període franquista), i l'Ateneu Barcelonès s'ha distingit com una entitat declaradament catalanista.

divendres, 20 de març del 2009

Els periodistes descobreixen la sopa d'all


Senyores i senyors, ladies and gentelmen, brrrrrrrmm(repiquen els tambors)...!!
¡Els periodistes han descobert la sopa d'all! Aquest aliment tan nutritiu ha estat descobert per un grup d'investigadors del ram de la comunicació. Han comprovat, no sense satisfacció, que bullint durant una bona estona un parell de dents d'all en aigua lleugerament salada en resulta un brou d'incommensurable sabor. Han descobert que les porres fan mal.
Vivim en aquest país tan patètic en què cal que rebin els periodistes perquè la opinió pública s'adoni de la brutalitat policial. Ha calgut que una dotzena de periodistes (a més, tots de mitjans diferents) passessin pel metge després de les mobilitzacions de dimecres perquè la gent s'adoni que els mossos d'esquadra són un cos brutal, terrorista i salvatge.
A veure, que quedi molt clar que em sembla lamentable que els periodistes rebessin com ho van fer, però cal mesurar molt les paraules quan en parlem. Estem creant víctimes de primera categoria i víctimes de segona.
És com si d'alguna manera, amb l'intent de desqualificar les agressions als periodistes, justifiquessin els atacs i les càrregues contra els estudiants. ¿Que ens hem begut l'enteniment? Cal criminalitzar l'actuació de la policia, en tots els sentits. Perquè els periodistes van rebre, sí, però la pitjor part se la van endur diversos estudiants. I això no ho diu ningú.

dijous, 19 de març del 2009

La vaga ha estat un èxit



I tant que sí. La vaga ha estat un èxit. Més de 2000 persones a Girona manifestant-se contra la merda que ens volen vendre com a política educativa. Més de 2000 persones demanant la dimissió d'aquest impresentable de cognom Maragall i de nom Ernest, més de 2000 veus demanant que l'escola pública segueixi essent pública.

I si la LEC no s'atura... nosaltres tampoc.


La hipocresia dels pares i les mares

En els dies previs a la vaga de mestres no hem parat de llegir columnes d'opinió i d'escoltar tertulians radiofònics, tots molt crítics amb la vaga perquè, segons ells, els grans perjudicats són els pares treballadors que no poden deixar els seus fills enlloc.

Hi ha un problema de definició sobre què és i què ha de ser l'escola. L'escola és un centre on els mestres i educadors eduquem els nostres infants. L'escola no és una guarderia on els pares i mares aparquen els seus fills mentre treballen.

Que ningú s'equivoqui. La vaga del 19 de març no era perquè els mestres i educadors teméssim perdre certs privilegis. No tenim privilegis per perdre, el que podem perdre són drets. Però no només nosaltres: la LEC és una amenaça als drets més essencials de mestres, alumnes i pares. Que tothom tingui molt clar que amb la LEC hi perdem tots, i que si hem decidit anar a la vaga és pel bé de tothom. Per una educació pública catalana de qualitat, ja n'hi ha prou, d'hipocresia.

PS: A la fotografia, alguns dels mestres i educadors del CEE Mare de Déu del Mont de Vilafant (Alt Empordà).

dilluns, 16 de març del 2009

¿Per què faré vaga dijous?


En defensa de l'ensenyament públic i de qualitat, no volem aquesta llei.

Les actituds caciquils i prepotents d'Ernest Maragall eren la gota que faltava per vessar el got de la paciència de mestres i educadors. Les seves propostes i idees "lluminoses" han creat una corrent d'antipatia contra la seva figura que ja no podrà aturar-se, i això és únicament culpa seva. Les deficiències de la LEC, d'altra banda, clamen al cel, i això no ajuda precisament que hi hagi un clima de tranquil·litat i diàleg. ¡I és clar que no! ¿Qui punyetes s'havia d'imaginar que un govern d'"esquerres" seria el que faria el pas definitiu cap a la privatització de l'ensenyament? No deu ser que això d'"esquerra" és una etiqueta que es posen els del PSOE, els d'ICV i els d'ERC per semblar més guais?
No caiguem en la trampa, dijous plantem-nos.

1.No volem aquesta llei.
2.No a la desregulació horària. No a l’augment de la jornada lectiva.
3.No a la disminució de l’oferta pública d’ocupació. Manteniment de l’oferta pactada. Ampliació dels pactes d’estabilitat.

4.Cobriment de totes les substitucions des del primer dia.

5.No a la retallada de plantilles.
6.Increment de la construcció de centres públics. No a la massificació.
7.No als incompliments del Departament d’Educació.

divendres, 27 de febrer del 2009

L'Educació especial


Qui m'havia de dir a mi que fa un mes o dos estaria aquí assegut, a casa, un divendres a la tarda, bentornat de la feina, i parlant-vos de l'Educació Especial, i de com aquests nens i nenes, noies i nois, m'han canviat la vida.
Em van telefonar, fa menys d'un mes, del Departament d'educació, que hi havia una plaça lliure en un centre d'educació especial, que si m'interessava. ¿Que si m'interessava? ¡I tant!
Un mes després he de dir que la situació és immillorable, i ¿sabeu el que m'agrada més? Que veritablement anar cada dia a treballar és anar a aprendre. A aprendre de la resta de mestres i educadors, però aprendre, sobretot, dels nens. Dels nens estic aprenent, sobretot, que cal ben poc per ser feliç, i que és feliç aquell qui vol ser-ho, que no valen les excuses. Estic content, també, d'haver-me adonat que l'educació especial no ho és gens, d'especial, i que per ser un bon educador el que cal és tractar els nens com a nens.
Ara em direu que això és una obvietat. En efecte, ho és, però n'hi ha que no ho veuen tan obvi. La malaltia és un dels elements que conforma el caràcter d'una persona, però la malaltia no és el caràcter d'una persona. No hi ha un nen autista, sinó un nen optimista, extrovertit, bonic, amable, xerraire i trapella que té autisme, a més. Cal no oblidar-ho.
Hi ha una cançó d'un grup que es diu Manel que em recorda les estones a l'escola que juguem, o quan fem alguna festa, o alguna cosa especial. Es diu Ai, Dolors, i l'heu estat escoltant tota l'estona.

dijous, 22 de gener del 2009

Cesk Freixas. Cinc anys, un camí


Algú molt assenyat va dir una vegada que no es pot narrar de nou un fet si ja ho ha fet algú altre, a més, de manera immillorable. Així doncs, i que no sigui un precedent, un deixo la crònica que en Roger Palà de l'Enderrock va fer per a El Punt en la seva edició del dimecres 21 de gener. La fotografia és de Lluís Serrat.

Cançons urgents

Ara que l'Enderrock del mes de gener ha recuperat l'article Ens calen cançons d'ara, text fundacional de la Nova Cançó publicat fa cinc dècades a la revista Germinabit per Lluís Serrahima, potser ja toca que algú faci esment dels nous autors que, ara i aquí, estan fent cançons de rabiosa actualitat. Són artistes que, sense deixar de cercar en el passat els seus referents ideològics i musicals, miren sobretot cap a un futur esperançador. Un exemple paradigmàtic d'aquesta nova fornada és el jove cantautor Cesk Freixas, que diumenge passat celebrava els seu primer lustre a la carretera a La Mirona de Salt amb el recital Cinc anys de lluites i cançons, dins del Barnasants.

Per l'ocasió, Freixas es va fer acompanyar d'Els Altres Bandais, amb el mestratge del seu productor, Magí Batalla, i del seu guitarrista de capçalera, Víctor Nin. Entre els convidats, un grapat de companys d'ofici amb qui ha compartit escenari en múltiples ocasions, i amb els quals va dotar de nova vida cançons dels seus dos únics treballs, Set voltes rebel i El camí cap a nosaltres. Amb Feliu Ventura, a més de cantar L'última fada, va versionar No sé què sent, peça del mateix Ventura. Alfons Olmo de Verd Cel va posar accent alcoià a l'Ovidi de Freixas. Xavi Sarrià d'Obrint Pas va recórrer El camí cap a nosaltres després de definir el cantautor penedesenc com «la nostra fera ferotge». Un brillant Albert Fibla va posar la seva veu cada dia més pletòrica al servei de la dolça Dies i nits d'amor i de guerra. I Miquel Gil va dotar els versos de Papasseït Sageta de foc, musicats en el seu dia per Ovidi Montllor, d'una intensitat i una potència que només ell sap aconseguir. Al llarg de més de dues hores, Freixas va desenvolupar un espectacle molt professional, demostrant que té una veu cada cop més gran. Va interpretar gairebé tot el seu repertori, acabant el concert amb T'esperem, companya, dedicada a la presonera política independentista Laura Riera.

Hem dit que Cesk Freixas fa cançons d'ara. Però de cançons d'ara se'n poden fer de moltes menes, i no totes tenen la mateixa importància. Les de Freixas, per molt que els mitjans de comunicació i la crítica oficial les considerin menors i prescindibles, les hem d'entendre com a cançons cabdals, necessàries, urgents. Certament, algunes d'elles –sobretot les més primerenques– tenen un punt d'ingenuïtat gairebé naïf: també ho eren, de precàries, les primeres cançons de l'Espinàs, en Porter i companyia, i no per això la seva significació històrica és menor. Freixas, amb totes les seves limitacions i, sobretot, amb el seu treball constant, de formigueta de l'autogestió en un món ple de taurons multinacionals, ha trobat la clau per transmetre amb la seva obra els anhels d'una generació de joves que han decidit no conformar-se amb l'estat actual de les coses. Són cançons per un públic desafecte i rebel, que ha trobat en peces com Vaixells de llibertat o Una vida, una història nous himnes als quals aferrar-se en temps d'angoixosa postmodernitat. Cançons d'ara, sí: però sense vergonya de dir les coses pel seu nom i d'imaginar un futur diferent.