Algú molt assenyat va dir una vegada que no es pot narrar de nou un fet si ja ho ha fet algú altre, a més, de manera immillorable. Així doncs, i que no sigui un precedent, un deixo la crònica que en Roger Palà de l'Enderrock va fer per a El Punt en la seva edició del dimecres 21 de gener. La fotografia és de Lluís Serrat.
Cançons urgents
Ara que l'Enderrock del mes de gener ha recuperat l'article Ens calen cançons d'ara, text fundacional de la Nova Cançó publicat fa cinc dècades a la revista Germinabit per Lluís Serrahima, potser ja toca que algú faci esment dels nous autors que, ara i aquí, estan fent cançons de rabiosa actualitat. Són artistes que, sense deixar de cercar en el passat els seus referents ideològics i musicals, miren sobretot cap a un futur esperançador. Un exemple paradigmàtic d'aquesta nova fornada és el jove cantautor Cesk Freixas, que diumenge passat celebrava els seu primer lustre a la carretera a La Mirona de Salt amb el recital Cinc anys de lluites i cançons, dins del Barnasants.
Per l'ocasió, Freixas es va fer acompanyar d'Els Altres Bandais, amb el mestratge del seu productor, Magí Batalla, i del seu guitarrista de capçalera, Víctor Nin. Entre els convidats, un grapat de companys d'ofici amb qui ha compartit escenari en múltiples ocasions, i amb els quals va dotar de nova vida cançons dels seus dos únics treballs, Set voltes rebel i El camí cap a nosaltres. Amb Feliu Ventura, a més de cantar L'última fada, va versionar No sé què sent, peça del mateix Ventura. Alfons Olmo de Verd Cel va posar accent alcoià a l'Ovidi de Freixas. Xavi Sarrià d'Obrint Pas va recórrer El camí cap a nosaltres després de definir el cantautor penedesenc com «la nostra fera ferotge». Un brillant Albert Fibla va posar la seva veu cada dia més pletòrica al servei de la dolça Dies i nits d'amor i de guerra. I Miquel Gil va dotar els versos de Papasseït Sageta de foc, musicats en el seu dia per Ovidi Montllor, d'una intensitat i una potència que només ell sap aconseguir. Al llarg de més de dues hores, Freixas va desenvolupar un espectacle molt professional, demostrant que té una veu cada cop més gran. Va interpretar gairebé tot el seu repertori, acabant el concert amb T'esperem, companya, dedicada a la presonera política independentista Laura Riera.
Hem dit que Cesk Freixas fa cançons d'ara. Però de cançons d'ara se'n poden fer de moltes menes, i no totes tenen la mateixa importància. Les de Freixas, per molt que els mitjans de comunicació i la crítica oficial les considerin menors i prescindibles, les hem d'entendre com a cançons cabdals, necessàries, urgents. Certament, algunes d'elles –sobretot les més primerenques– tenen un punt d'ingenuïtat gairebé naïf: també ho eren, de precàries, les primeres cançons de l'Espinàs, en Porter i companyia, i no per això la seva significació històrica és menor. Freixas, amb totes les seves limitacions i, sobretot, amb el seu treball constant, de formigueta de l'autogestió en un món ple de taurons multinacionals, ha trobat la clau per transmetre amb la seva obra els anhels d'una generació de joves que han decidit no conformar-se amb l'estat actual de les coses. Són cançons per un públic desafecte i rebel, que ha trobat en peces com Vaixells de llibertat o Una vida, una història nous himnes als quals aferrar-se en temps d'angoixosa postmodernitat. Cançons d'ara, sí: però sense vergonya de dir les coses pel seu nom i d'imaginar un futur diferent.
