la façana

Somio des de la façana,
un món de bruixes i pocions.
Gats bornaixs, cues de sargantana,
velles que teixeixen llana.

Som personatges d'un món artificial.
Som al circ, però no hem pagat entrada.

Però és que només des de la façana,
podem construir un món d'il·lusions,
saxofonistes, boletaires i sobretot,
sobretot,
velles que teixeixen llana.

De Palau-Sator al castell del Montgrí (i II)

Inici de la pujada. Al fons, el coll de la Creu

Portàvem ja una estona caminant quan vam enfilar la pujada definitiva al castell, des de Torroella. Potser vam cometre l'error de posar-nos a caminar massa d'hora, perquè quan vam arribar a la falda del Montgrí ja estàvem cansats, almenys jo. Portàvem 7 quilòmetres caminant per pla (amb la petita i breu excepció del turó de la Font Pasquala) i a cota zero, i de cop i volta vam pujar 300 metres en direcció al cel.

Vista del turó del castell des del coll de la Creu

En qualsevol cas, el més destacable és que va valer la pena. Les vistes, a mesura que anàvem pujant, s'anaven fent més i més espectaculars.

L'interior del castell

Hi ha un punt, en l'ascens, que marca la meitat del camí. És el coll de la Creu, una cruïlla de camins. Segons pugem des de Torroella, a mà esquerra enfilaríem la pujada a la muntanya d'Ullà, si seguissim recte baixaríem a l'ermita de Santa Caterina, i a mà dreta pugem cap a la muntanya consagrada a la mateixa santa, que és on hi ha el castell. A l'últim tram el camí és perd fàcilment, però tots els camins porten a Roma. Encara que no seguim estrictament l'itinerari marcat arribarem al castell, és impossible perdre's.
El castell del Montgrí va ser construït per ordre del rei Jaume el Just (II d'Aragó i València) a cavall dels segles XIII i XIV, entre els anys 1294 i 1304, en el marc d'un conflicte amb Ponç V, comte d'Empúries. La construcció de la fortificació no es va completar perquè el comtat de Barcelona es va imposar al d'Empúries. Es tracta d'un edifici amb una planta completament quadrada, coronat per quatre torres, una a cada cantonada. Hi ha un pati central. El que més impressiona, però, són les vistes des d'alguna de les torres.
En definitiva, es tracta d'una sortida molt recomanable, sobretot per gaudir de la terra des del cim del Montgrí. Els dies que no hi ha boira són meravellosos.

De Palau-Sator al Castell del Montgrí (I)

Palau-Sator

Km.0: Són quarts de dotze del matí d'un dissabte preciós quan arribem amb cotxe a Palau-Sator.

És veritat que és molt tard per començar a caminar, però en Nèstor i l'Ester venien de Girona i no han pogut arribar abans. Sabem, doncs, que ens haurem d'afanyar si volem fer el cim. Una fita modesta, és cert, però amb les millors vistes del país.

Sortim a caminar en direcció al nord. Haurem de creuar els pobles de Fontanilles i Gualta, i els rius Daró i Ter per arribar finalment a Torroella de Montgrí i enfilar el camí definitiu del castell.

Vista des del Turó de la Font Pasquala

Km. 2'7: Arribem aviat a Fontanilles. El camí és pla i el nostre ritme és bo (per ara). De seguida ha sortit el tema estrella: De què ens disfressarem per Carnaval? Ja us avanço que en tota l'excursió no en vam treure l'aigua clara. Hi seguim rumiant. Passat Fontanilles haurem de prendre un trencant que hi ha a mà esquerra, perfectament indicat. És un camí empedrat que ens portarà fins al Turó de la Font Pasquala. (92m.) La llàstima és que el cim és pla i ple de vegatació, per la qual cosa les vistes no són excepcionals. Malgrat això aconseguim treure unes quantes fotos bones.

El Pont Vell del Daró a Gualta

Km. 5'6: La baixada del Turó és lleugera i entretinguda, i gairebé sense adonar-nos-en arribem a Gualta. Un poble fluvial preciós, circumcidat pel Daró nou i pel vell. El Daró nou és canalitzat uns quants quilòmetres fins a desembocar al Ter. Abans, el curs vell del riu continuava en direcció a la platja de la Fonollera, però abans d'arribar-hi es perdia en la immensitat de la plana empordanesa.Travessem Gualta, com sempre fins ara, de sud a nord. Creuem el Pont Vell del Daró, que data dels segles XVI i XVII i el paviment original, marcat profundament per les roderes dels carros, encara perdura. Deixem Gualta i enfilem el curns nou del Daró pel seu costat esquerre. Un quilòmetre més enllà ve la part més "perillosa" de la sortida. Haurem de creuar la carretera de Verges a Torroella per accedir a riba dreta del riu. Finalment, l'aiguabarreig del Daró i el Ter, i a través d'un passeig preciós arribem finalment a Torroella de Montgrí.

Km. 8'3: ja veiem clarament el nostre objectiu. El castell, al fons del poble. Ens preparem per la pujada. Tots? Tots no, em sembla que en Néstor ho té per mà, això. Els altres ho passarem una mica més malament. En continuarem parlant.

El Castell del Montgrí des de Torroella, a l'inici de la pujada.

L'hortet (I)

 

Aniré publicant periòdicament les evolucions de l'hortet. De moment avui, després del moviment de terra, l'adob, etc. puc publicar la primera foto amb alguna cosa plantada. D'esquerra a dreta hi tenim quatre enciams, dues fileres de faves, i una filera amb quatre cebes i quatre alls. A veure com van passant els dies. El temps està molt bé, però encara poden venir gelades i caldrà veure com reaccionen les plantes.

La fal·làcia de la transversalitat

SI no s'ha de presentar a les municipals

Cal començar a raonar aquesta qüestió fent-se una pregunta bàsica: Quina és la ideologia de SI? Probablement ni els militants ni la plana major de Solidaritat poden respondre a això. La seva proposta política essencial (tan essencial que és la única) és la declaració unilateral d'independència per part del Parlament. Ara bé: quina és la proposta de SI per als municipis? Apujaran l'IBI, el mantindran igual o el baixaran? Asfaltaran la carretera del nucli de dalt? Estaran més al cas de l'enllumenat de la plaça X? Els pressupostos seran participatius o els encarregaran a una gestoria? Tindran cura dels espais verds? Reformaran el POUM? Aposten per una xarxa de transport públic multifuncional? Com solucionaran el problema que suposen les congestions de trànsit als carrers del barri Z? Quina xarxa de carrils bici han dissenyat pel municipi? El paratge J és ara mateix un abocador incontrolat. Què fem? Com ho solucionem?
SI és capaç de respondre aquestes preguntes? Doncs cada CUP local té les respostes a punt de de fa anys. Si el que vol SI és un partit independentista als ajuntaments que treballi a favor de la CUP que és qui té el programa i les propostes clares. I si no vol treballar al costat de la CUP, ha de mostrar ideologia. Poden ser neoliberals, poden ser socialdemòcrates, però la transversalitat no existeix, és una fal·làcia, perquè als municipis cal ideologia per decidir coses, amb propostes polítiques grandiloqüents no es va enlloc.

Jo vull anar en un tren transsiberià

Jo vull anar en un tren transsiberià,
travessar aquell gran país nevat,

explorar sempre en botes i anorac
i jugar fent ninots de neu al mar.

Jo vull anar en un tren transsiberià,
viatjar sobre d'un hotel rodant,
fer pipí i que es converteixi en glaç,
anar a dormir i que de nit sigui clar.

Jo vull anar en un tren transsiberià
i menjar en un vagó restaurant,
ser malparit: fer bromes al revisor
i, si puc, fer-me amic del conductor.

Jo vull anar en un tren transsiberià,
vull bufar i que l'aire sigui blanc,
vull parlar amb hippies desconeguts,
treure el cap per si veig algun mamut.

Jo vull anar en un tren transsiberià,
arribar a Moscou ben constipat,
tornar i portar regals per tots,
i somniar que el tren no m'ha atropellat.

Jo vull anar en un tren transsiberià...

Jo vull anar en un tren transsiberià, veure aquell gran país glaçat, menjar noodles i visitar Irkutsk. Sí, d'això meu en diuen somni.

Torrent, València, diàleg.

¿Què esperaves?, li retrec. No em refie ni de Déu. Doncs has vingut. No tenia cap alternativa millor. ¿retalles una bèstia de quatre-cents quilos i tens por de dos guàrdies civils amb la llengua fora? Duen pistola. Disparen a l'aire i cau un desgraciat. Cert. Aleshores la punteria de les forces de l'ordre era horrorosa. No vaig parar fins a l'entrada de Benetússer. En un lateral del cementeri ens fumàrem uns cigarrets. Tio, li vaig dir, quin retall. ¿Quantes vegades l'has fet? Era la primera i l'última, es va fregar el maluc. Que els toreros cobren barbaritats, i tu, en canvi... El disgust que li he donat al sergent no té preu. ¿Ets d'esquerres? Si m'ho preguntes perquè t'he ajudat no. Me n'alegre. I afegeix: Odie l'esquerra, els comunistes, l'oposició al règim, a la dictadura i a sa puta mare. Molt de gust, em dic Robert. Li vaig donar la mà: Em sembla que ens entendrem.
També em cague en les pàtries, em va deixar clar, en la teua i en la meua. I lamente no tindre suficient merda per cagar-me en totes les del món. Aleshores hauria sigut jo qui s'hauria cagat en sa puta mare. ¿Ciutadà del món? ¿De quin? ¿Del primer, del tercer? Escolta, només intentava ajudar-te. Somrigué reconegut. No és res personal. Ben al contrari, t'ho agraïsc. Però volia aclarir-te la meua postura. Els individus que m'aplaudien es pensen que ho faig per ells. Sembles anarquista, l'assenyale. ¿Anarquista? Ni me'n parles. Són una colla de carcamals que es quedaren en la Setmana Tràgica. ¿Estàs a favor d'algú?, pregunte. ¿Encara no ho has notat? ¿El Partit del Colorao? Deixem-ho en Comando. ¿Quants en sou? Amb tu ja en som dos.

El fragment que reprodueixo aquí dalt pertany a Bulevard dels Francesos, la darrera novel·la de Ferran Torrent. En el País Valencià dels anys 60, i encara ara, són populars els retallaors, uns personatges que, valent-se tan sols de la seva agilitat, provoquen els braus per a que els ataquin per a l'últim moment equivar-los, "retallar-los". Robert, un dels protagonistes de la novel·la salva el Colorao, un retallaor quan el perseguia la Guàrdia Civil per burlar-se de la benemèrita.
No he triat aquest fragment per casualitat. Es tracta d'una mostra molt representativa de la capacitat que té l'autor de Sedaví per a convertir en art el diàleg. La prosa àgil i captivadora de Torrent queda rubricada amb uns diàlegs frescos, sincers i profundament verosímils. No hi ha res forçat quan els personatges parlen, les paraulen brollen amb una naturalitat que fa que el lector assumeixi l'escena de la novel·la com una situació real que està passant davant seu. Àlex Broch ho ha resumit d'aquesta manera:

"Una llengua força àgil que és rica en expressió popular, enginyosa en la caracterització, ràpida en el diàleg, moderna en l'adjectivació, aguda i divertida en les comparacions".

L'altra cosa que com a lector em fascina de la narrativa de Torrent és l'escenografia. A través de les imatges el sedavienc crea un particular però real retrat de la ciutat, de València. L'ambient dels bars, els cambrers i les putes, els policies corruptes i les persones honestes. Tots aquests personatges són els protagonistes del quadre i Torrent, com si fos un pintor, un director teatral o un titellaire, els mou al compàs del seu so per a retratar una ciutat verídica, viva i completa en tots els seus aspectes. Segons Jaume Fuster, un altre gran mestre de la novel·la de gènera catalana en deia això:

"La seva gran aportació [...] és la ciutat de València, els personatges s'hi mouen, l'ambient del carrer, dels bars, la vida brava valenciana..."

Torrent no es només un novel·lista, és, en certa manera un il·lusionista que fa que les seves novel·les durin molt poc a les mans d'un lector, però que les seqüeles que deixen perduren sobremanera.