dilluns, 16 de març del 2009

¿Per què faré vaga dijous?


En defensa de l'ensenyament públic i de qualitat, no volem aquesta llei.

Les actituds caciquils i prepotents d'Ernest Maragall eren la gota que faltava per vessar el got de la paciència de mestres i educadors. Les seves propostes i idees "lluminoses" han creat una corrent d'antipatia contra la seva figura que ja no podrà aturar-se, i això és únicament culpa seva. Les deficiències de la LEC, d'altra banda, clamen al cel, i això no ajuda precisament que hi hagi un clima de tranquil·litat i diàleg. ¡I és clar que no! ¿Qui punyetes s'havia d'imaginar que un govern d'"esquerres" seria el que faria el pas definitiu cap a la privatització de l'ensenyament? No deu ser que això d'"esquerra" és una etiqueta que es posen els del PSOE, els d'ICV i els d'ERC per semblar més guais?
No caiguem en la trampa, dijous plantem-nos.

1.No volem aquesta llei.
2.No a la desregulació horària. No a l’augment de la jornada lectiva.
3.No a la disminució de l’oferta pública d’ocupació. Manteniment de l’oferta pactada. Ampliació dels pactes d’estabilitat.

4.Cobriment de totes les substitucions des del primer dia.

5.No a la retallada de plantilles.
6.Increment de la construcció de centres públics. No a la massificació.
7.No als incompliments del Departament d’Educació.

divendres, 27 de febrer del 2009

L'Educació especial


Qui m'havia de dir a mi que fa un mes o dos estaria aquí assegut, a casa, un divendres a la tarda, bentornat de la feina, i parlant-vos de l'Educació Especial, i de com aquests nens i nenes, noies i nois, m'han canviat la vida.
Em van telefonar, fa menys d'un mes, del Departament d'educació, que hi havia una plaça lliure en un centre d'educació especial, que si m'interessava. ¿Que si m'interessava? ¡I tant!
Un mes després he de dir que la situació és immillorable, i ¿sabeu el que m'agrada més? Que veritablement anar cada dia a treballar és anar a aprendre. A aprendre de la resta de mestres i educadors, però aprendre, sobretot, dels nens. Dels nens estic aprenent, sobretot, que cal ben poc per ser feliç, i que és feliç aquell qui vol ser-ho, que no valen les excuses. Estic content, també, d'haver-me adonat que l'educació especial no ho és gens, d'especial, i que per ser un bon educador el que cal és tractar els nens com a nens.
Ara em direu que això és una obvietat. En efecte, ho és, però n'hi ha que no ho veuen tan obvi. La malaltia és un dels elements que conforma el caràcter d'una persona, però la malaltia no és el caràcter d'una persona. No hi ha un nen autista, sinó un nen optimista, extrovertit, bonic, amable, xerraire i trapella que té autisme, a més. Cal no oblidar-ho.
Hi ha una cançó d'un grup que es diu Manel que em recorda les estones a l'escola que juguem, o quan fem alguna festa, o alguna cosa especial. Es diu Ai, Dolors, i l'heu estat escoltant tota l'estona.

dijous, 22 de gener del 2009

Cesk Freixas. Cinc anys, un camí


Algú molt assenyat va dir una vegada que no es pot narrar de nou un fet si ja ho ha fet algú altre, a més, de manera immillorable. Així doncs, i que no sigui un precedent, un deixo la crònica que en Roger Palà de l'Enderrock va fer per a El Punt en la seva edició del dimecres 21 de gener. La fotografia és de Lluís Serrat.

Cançons urgents

Ara que l'Enderrock del mes de gener ha recuperat l'article Ens calen cançons d'ara, text fundacional de la Nova Cançó publicat fa cinc dècades a la revista Germinabit per Lluís Serrahima, potser ja toca que algú faci esment dels nous autors que, ara i aquí, estan fent cançons de rabiosa actualitat. Són artistes que, sense deixar de cercar en el passat els seus referents ideològics i musicals, miren sobretot cap a un futur esperançador. Un exemple paradigmàtic d'aquesta nova fornada és el jove cantautor Cesk Freixas, que diumenge passat celebrava els seu primer lustre a la carretera a La Mirona de Salt amb el recital Cinc anys de lluites i cançons, dins del Barnasants.

Per l'ocasió, Freixas es va fer acompanyar d'Els Altres Bandais, amb el mestratge del seu productor, Magí Batalla, i del seu guitarrista de capçalera, Víctor Nin. Entre els convidats, un grapat de companys d'ofici amb qui ha compartit escenari en múltiples ocasions, i amb els quals va dotar de nova vida cançons dels seus dos únics treballs, Set voltes rebel i El camí cap a nosaltres. Amb Feliu Ventura, a més de cantar L'última fada, va versionar No sé què sent, peça del mateix Ventura. Alfons Olmo de Verd Cel va posar accent alcoià a l'Ovidi de Freixas. Xavi Sarrià d'Obrint Pas va recórrer El camí cap a nosaltres després de definir el cantautor penedesenc com «la nostra fera ferotge». Un brillant Albert Fibla va posar la seva veu cada dia més pletòrica al servei de la dolça Dies i nits d'amor i de guerra. I Miquel Gil va dotar els versos de Papasseït Sageta de foc, musicats en el seu dia per Ovidi Montllor, d'una intensitat i una potència que només ell sap aconseguir. Al llarg de més de dues hores, Freixas va desenvolupar un espectacle molt professional, demostrant que té una veu cada cop més gran. Va interpretar gairebé tot el seu repertori, acabant el concert amb T'esperem, companya, dedicada a la presonera política independentista Laura Riera.

Hem dit que Cesk Freixas fa cançons d'ara. Però de cançons d'ara se'n poden fer de moltes menes, i no totes tenen la mateixa importància. Les de Freixas, per molt que els mitjans de comunicació i la crítica oficial les considerin menors i prescindibles, les hem d'entendre com a cançons cabdals, necessàries, urgents. Certament, algunes d'elles –sobretot les més primerenques– tenen un punt d'ingenuïtat gairebé naïf: també ho eren, de precàries, les primeres cançons de l'Espinàs, en Porter i companyia, i no per això la seva significació històrica és menor. Freixas, amb totes les seves limitacions i, sobretot, amb el seu treball constant, de formigueta de l'autogestió en un món ple de taurons multinacionals, ha trobat la clau per transmetre amb la seva obra els anhels d'una generació de joves que han decidit no conformar-se amb l'estat actual de les coses. Són cançons per un públic desafecte i rebel, que ha trobat en peces com Vaixells de llibertat o Una vida, una història nous himnes als quals aferrar-se en temps d'angoixosa postmodernitat. Cançons d'ara, sí: però sense vergonya de dir les coses pel seu nom i d'imaginar un futur diferent.

dimarts, 13 de gener del 2009

Cap a la Unitat Popular


Xile, desembre de 1969
Al final de la dècada dels anys 60 del segle XX es va encunyar a Xile el concepte d'Unitat Popular. Amb motiu de les eleccions presidencials de 1970, en què Salvador Allende s'acabaria proclamant president, es van formar els Comités de la Unidad Popular, formats a nivell veïnal i laboral. Aquests comités, que donaven suport a la coalició Unidad Popular (candidatura en què participava Allende), representen el significat essencial del concepte d'Unitat Popular. Assemblees veïnals o locals que s'autogestionaven i feien d'altaveu de les demandes populars.

Països Catalans, gener de 2009
Fa tan sols uns pocs dies que a Mataró la Candidatura d'Unitat Popular decidia que es volia fer gran, en el sentit més literal de la paraula. La CUP ha decidit, senzillament, que vol esdevenir una organització nacional de referència, i aquest darrer matís és clau per entendre tot l'assumpte.
En Juli Cuéllar diu això al seu bloc, referint-se a un fragment de la nova ponència tàctico-estratègica:
"marca com a objectiu a assolir que la CUP esdevingui el front referencial i la projecció pública de la unitat de totes les lluites sectorials i d'organitzacions de l'Esquerra Independentista i amb la voluntat d'incidir en tots els àmbits i marcs de lluita. Aposta per l'expansió territorial, per enfortir l'organització nacional i la formació política."



La referencialitat de la CUP actualment és posada en dubte per alguns sectors de l'Esquerra Independentista, i és el moment de demostrar a aquests sectors, i a l'opinió pública que no s'ha comès un error. És el moment d'aglutinar forces, després dels debats organitzatius i estratègics, i posar-se a caminar.

Com es va comprovar a Xile fa quaranta anys, com hem pogut comprovar als Països Catalans la darrera dècada, teixir una xarxa d'assemblees locals fortes és bàsic per a la supervivència del moviment, i també per a la progressió d'aquest.
Encaminar-nos cap a la referencialitat nacional a través de la força dels municipis serà haver deixat la nostra empremta en la història dels Països Catalans lliures i socialistes.

divendres, 2 de gener del 2009

Retorn




Retornar a casa, a la feina, després de les vacances, mai és fàcil. I més si arribes un divendres, la feina et desborda i, mirant a l'horitzó albires quatre dies d'estrès total i absolut. Ens queda anar tirant, i descansar a estones. Que arribi la crisi de gener d'una vegada!

dilluns, 17 de novembre del 2008

Carlos Fabra


Carlos Fabra (Castelló de la Plana, 1946) és empresari i del PP. President de la Diputació des de 1995, s'ha dedicat a fer créixer l'empresa familiar, com a bon hereu. El que passa és que l'empresa familiar de can Fabra, no és una fàbrica de suro, ni una botiga de calçat de senyores, sinó la Excelentísima Diputación Provincial de Castellón de la Plana. Vegem, uns instants, quins són els antecedents de la família Fabra:

  • Victorino Fabra Gil (1818-1893), l'agüelo Pantorrilles, el seu oncle-rebesavi, participa en el bàndol d'Isabel II enfrentant-se als carlistes del General Cabrera al Maestrat, distingint-se en la defensa de Llucena (l'Alcalatén). Apadrinat per Leopoldo O'Donnell liderarà la Unió Liberal i portarà els seus seguidors al Partit Conservador. Va ser president de la Diputació, de 1874 a 1892.
  • Victorino Fabra Adelantado (1837-1907), nebot de Victorino Fabra Gil, i President de la Diputació el 1855.
  • Hipólito Fabra Adelantado, nebot de Victorino Fabra Gil i President de la Diputació en els períodes 1897-1899, 1901-1902, 1903-1904 i 1905-1906.
  • José Fabra Sanz , fill de Victorino Fabra Adelantado, secretari de l'Ajuntament de Vila-Real fins a 1937.
  • Luis Fabra Sanz , fill de Victorino Fabra Adelantado, va ser president de la Diputació en els períodes 1918-1819 i entre 1919 i 1922. Fundador de la Derecha Regional Agraria. Diputat a Corts pel partido Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA).
  • Carlos Fabra Andrés (1912-1979), fill de Luis Fabra Sanz. Ocupa la Secretaría Provincial del Movimiento a Castelló de 1943 a 1947. Alcalde de Castelló de la Plana de 1948 a 1955. President de la Diputació de 1955 a 1960.
  • Carlos Fabra Carreras ocuparà la presidència de la Diputació el 1995.
La llista seguirà, no ho dubteu. A continuació, voldria copiar una "broma" que he trobat per internet sobre el personatge. Estava en castellà, m'he permès el luxe de traduir-la:

  • 1 -Carlos Fabra pot guanyar la travessa… sense emplenar-la.
  • 2- Cuando un judici li va malament, Carlos Fabra no canvia d'advocat. Canvia de jutge.
  • 3- Carlos Fabra cobra interessos al món per existir. Després destina el 0.7% al seu gos.
  • 4- Carlos Fabra no deixa propines, les rep.
  • 5- Hisenda som casi tots. Tots menys Fabra.
  • 6- Els castellonencs paguen impostos, els impostos paguen a Carlos Fabra
  • 7- Carlos Fabra no fa la declaració de la renda, la renda se li declara a ell.
  • 8- Carlos Fabra no guarda bitllets de 500€ sota el llit, els bitllets de 500€ són el seu llit.
  • 9- Carlos Fabra no es presenta a la Presidència de la Diputació de Castelló, la obté per herència.
  • 10- Carlos Fabra es va apuntar a un sorteig d'habitatges de protecció oficial… i li va tocar un dúplex al Passeig de Gràcia.
  • 11- Si tens 5 caramels i te'n menges 2 te'n quedas sense cap perquè els altres 3 se'ls endú Carlos Fabra.
  • 12- Carlos Fabra no paga hipoteca, la hipoteca paga a Carlos Fabra.
  • 13- Carlos Fabra no fuig de la fiscalia anticorrupció. És la fiscalia anticorrupció qui fuig de Carlos Fabra.
  • 14- Carlos Fabra no dóna consells, els ven al 150% d'interès.
  • 15- I al Vuitè Dia, Carlos Fabra va concedir la llicència.
  • 16- Fabra renta més blanc.
  • 17- Els euros de Carlos Fabra valen 2,3€ cadascun.
  • 18- Carlos Fabra no imposa la llei, ell és la llei.
  • 19- Al·là no és Gran: és que és amic de Fabra.
  • 20- Déu els crea i Carlos Fabra els cobra interessos.
  • 21- Carlos Fabra juga al poker amb Déu i el Diable: i li deixen guanyar.
  • 22- Carlos Fabra és inmortal, la mort té por que li cobri la feina.
  • 23- Carlos Fabra no va de putes, són actes de campanya electoral.
En fi, podríem anar seguint.
Desenganyem-nos. La misèria humana no viu a sota els ponts. La misèria humana és gent com Carlos Fabra, que són tan pobres que només tenen diners.

divendres, 7 de novembre del 2008

Descatalogat!

Ara mateix vinc de la llibreria Geli, al centre del meu segon amor (un amor amb odis i puteria inclosa, però d'això ja en parlarem un altre dia). El cas és que volia un llibre que ja fa molts anys (6) que busco. Una vegada el vaig trobar en una fira de llibreters de vell i no se'm va acudir res millor que regalar-lo. Ara que puc volia recuperar-lo, perquè em sembla un llibre essencial, per a qualsevol militant, i també per a qualsevol persona.
En Jaume Fuster va ser una persona que sempre va dir les coses pel seu nom, i un dia va decidir que faria un llibre sobre la lluita armada al nostre país, i el va fer. Tal com raja, tal com ho sentia. Ara, aquest llibre que nom Per quan vingui un altre juny està descatalogat, oblidat, arraconat per aquestes multinacionals de la cultura (ha!) anomenades editorials.

Ja fa un temps, en la meva època com a ciutada barceloní, vaig anar a fer uns beures a un antro que es diu Ca l'agüelo, a Ciutat Vella. Allà vaig conèixer un noi que treballava a La casa del llibre una llibreria horrible del Passeig de Gràcia, on només venen best-sellers i poca cosa més. Ell treballava al magatzem d'aquesta botiga, i em va explicar que allà, quan un llibre havia estat més de tres mesos a les lleixes i ningú el comprava, el destruïen. Així de simple, així de bèstia.

La hipocresia és la base de les polítiques culturals.