Cap a la Unitat Popular

Xile, desembre de 1969
Al final de la dècada dels anys 60 del segle XX es va encunyar a Xile el concepte d'Unitat Popular. Amb motiu de les eleccions presidencials de 1970, en què Salvador Allende s'acabaria proclamant president, es van formar els Comités de la Unidad Popular, formats a nivell veïnal i laboral. Aquests comités, que donaven suport a la coalició Unidad Popular (candidatura en què participava Allende), representen el significat essencial del concepte d'Unitat Popular. Assemblees veïnals o locals que s'autogestionaven i feien d'altaveu de les demandes populars.

Països Catalans, gener de 2009
Fa tan sols uns pocs dies que a Mataró la Candidatura d'Unitat Popular decidia que es volia fer gran, en el sentit més literal de la paraula. La CUP ha decidit, senzillament, que vol esdevenir una organització nacional de referència, i aquest darrer matís és clau per entendre tot l'assumpte.
En Juli Cuéllar diu això al seu bloc, referint-se a un fragment de la nova ponència tàctico-estratègica:

"marca com a objectiu a assolir que la CUP esdevingui el front referencial i la projecció pública de la unitat de totes les lluites sectorials i d'organitzacions de l'Esquerra Independentista i amb la voluntat d'incidir en tots els àmbits i marcs de lluita. Aposta per l'expansió territorial, per enfortir l'organització nacional i la formació política."

La referencialitat de la CUP actualment és posada en dubte per alguns sectors de l'Esquerra Independentista, i és el moment de demostrar a aquests sectors, i a l'opinió pública que no s'ha comès un error. És el moment d'aglutinar forces, després dels debats organitzatius i estratègics, i posar-se a caminar.

Com es va comprovar a Xile fa quaranta anys, com hem pogut comprovar als Països Catalans la darrera dècada, teixir una xarxa d'assemblees locals fortes és bàsic per a la supervivència del moviment, i també per a la progressió d'aquest.
Encaminar-nos cap a la referencialitat nacional a través de la força dels municipis serà haver deixat la nostra empremta en la història dels Països Catalans lliures i socialistes.

Retorn

Retornar a casa, a la feina, després de les vacances, mai és fàcil. I més si arribes un divendres, la feina et desborda i, mirant a l'horitzó albires quatre dies d'estrès total i absolut. Ens queda anar tirant, i descansar a estones. Que arribi la crisi de gener d'una vegada!

Carlos Fabra

Carlos Fabra (Castelló de la Plana, 1946) és empresari i del PP. President de la Diputació des de 1995, s'ha dedicat a fer créixer l'empresa familiar, com a bon hereu. El que passa és que l'empresa familiar de can Fabra, no és una fàbrica de suro, ni una botiga de calçat de senyores, sinó la Excelentísima Diputación Provincial de Castellón de la Plana. Vegem, uns instants, quins són els antecedents de la família Fabra:

• Victorino Fabra Gil (1818-1893), l'agüelo Pantorrilles, el seu oncle-rebesavi, participa en el bàndol d'Isabel II enfrentant-se als carlistes del General Cabrera al Maestrat, distingint-se en la defensa de Llucena (l'Alcalatén). Apadrinat per Leopoldo O'Donnell liderarà la Unió Liberal i portarà els seus seguidors al Partit Conservador. Va ser president de la Diputació, de 1874 a 1892.
• Victorino Fabra Adelantado (1837-1907), nebot de Victorino Fabra Gil, i President de la Diputació el 1855.
• Hipólito Fabra Adelantado, nebot de Victorino Fabra Gil i President de la Diputació en els períodes 1897-1899, 1901-1902, 1903-1904 i 1905-1906.
  
• José Fabra Sanz , fill de Victorino Fabra Adelantado, secretari de l'Ajuntament de Vila-Real fins a 1937.
• Luis Fabra Sanz , fill de Victorino Fabra Adelantado, va ser president de la Diputació en els períodes 1918-1819 i entre 1919 i 1922. Fundador de la Derecha Regional Agraria. Diputat a Corts pel partido Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA).
• Carlos Fabra Andrés (1912-1979), fill de Luis Fabra Sanz. Ocupa la Secretaría Provincial del Movimiento a Castelló de 1943 a 1947. Alcalde de Castelló de la Plana de 1948 a 1955. President de la Diputació de 1955 a 1960.
• Carlos Fabra Carreras ocuparà la presidència de la Diputació el 1995.

La llista seguirà, no ho dubteu. A continuació, voldria copiar una "broma" que he trobat per internet sobre el personatge. Estava en castellà, m'he permès el luxe de traduir-la:

• 1 -Carlos Fabra pot guanyar la travessa… sense emplenar-la.
• 2- Cuando un judici li va malament, Carlos Fabra no canvia d'advocat. Canvia de jutge.
• 3- Carlos Fabra cobra interessos al món per existir. Després destina el 0.7% al seu gos.
• 4- Carlos Fabra no deixa propines, les rep.
• 5- Hisenda som casi tots. Tots menys Fabra.
• 6- Els castellonencs paguen impostos, els impostos paguen a Carlos Fabra
• 7- Carlos Fabra no fa la declaració de la renda, la renda se li declara a ell.
• 8- Carlos Fabra no guarda bitllets de 500€ sota el llit, els bitllets de 500€ són el seu llit.
• 9- Carlos Fabra no es presenta a la Presidència de la Diputació de Castelló, la obté per herència.
• 10- Carlos Fabra es va apuntar a un sorteig d'habitatges de protecció oficial… i li va tocar un dúplex al Passeig de Gràcia.
• 11- Si tens 5 caramels i te'n menges 2 te'n quedas sense cap perquè els altres 3 se'ls endú Carlos Fabra.
• 12- Carlos Fabra no paga hipoteca, la hipoteca paga a Carlos Fabra.
• 13- Carlos Fabra no fuig de la fiscalia anticorrupció. És la fiscalia anticorrupció qui fuig de Carlos Fabra.
• 14- Carlos Fabra no dóna consells, els ven al 150% d'interès.
• 15- I al Vuitè Dia, Carlos Fabra va concedir la llicència.
• 16- Fabra renta més blanc.
• 17- Els euros de Carlos Fabra valen 2,3€ cadascun.
• 18- Carlos Fabra no imposa la llei, ell és la llei.
• 19- Al·là no és Gran: és que és amic de Fabra.
• 20- Déu els crea i Carlos Fabra els cobra interessos.
• 21- Carlos Fabra juga al poker amb Déu i el Diable: i li deixen guanyar.
• 22- Carlos Fabra és inmortal, la mort té por que li cobri la feina.
• 23- Carlos Fabra no va de putes, són actes de campanya electoral.

En fi, podríem anar seguint.
Desenganyem-nos. La misèria humana no viu a sota els ponts. La misèria humana és gent com Carlos Fabra, que són tan pobres que només tenen diners.

Descatalogat!

Ara mateix vinc de la llibreria Geli, al centre del meu segon amor (un amor amb odis i puteria inclosa, però d'això ja en parlarem un altre dia). El cas és que volia un llibre que ja fa molts anys (6) que busco. Una vegada el vaig trobar en una fira de llibreters de vell i no se'm va acudir res millor que regalar-lo. Ara que puc volia recuperar-lo, perquè em sembla un llibre essencial, per a qualsevol militant, i també per a qualsevol persona.
En Jaume Fuster va ser una persona que sempre va dir les coses pel seu nom, i un dia va decidir que faria un llibre sobre la lluita armada al nostre país, i el va fer. Tal com raja, tal com ho sentia. Ara, aquest llibre que nom Per quan vingui un altre juny està descatalogat, oblidat, arraconat per aquestes multinacionals de la cultura (ha!) anomenades editorials.

Ja fa un temps, en la meva època com a ciutada barceloní, vaig anar a fer uns beures a un antro que es diu Ca l'agüelo, a Ciutat Vella. Allà vaig conèixer un noi que treballava a La casa del llibre una llibreria horrible del Passeig de Gràcia, on només venen best-sellers i poca cosa més. Ell treballava al magatzem d'aquesta botiga, i em va explicar que allà, quan un llibre havia estat més de tres mesos a les lleixes i ningú el comprava, el destruïen. Així de simple, així de bèstia.

La hipocresia és la base de les polítiques culturals.

Cagar i mirar la tele

Apaga la tele, obri els ulls

(Pintada anònima en una paret d'Alcoi)

La ciutat de Girona, un dissabte a la tarda, és un continu desfilar de gent. El seu barri vell, una autèntica joia de l'arquitectura medieval i moderna, és l'escenari damunt del qual passegen parelles d'enamorats, famílies, bohemis solitaris i solitaris bohemis, admirant-ne els balcons, els carrers estrets, les places romàntiques i els grans edificis. Completen la decoració de l'escenari tot un reguitzell de botigues, algunes d'antigues, i d'altres de més recents. El cert és, però, que cada vegada hi més botigues recents i menys botigues antigues. Deu ser cosa d'aquell principi macroeconòmic segons el qual el peix gros sempre es menja el petit. Tanmateix deixem això de banda, no és pas aquest l'interès de l'article.

Aquell dissabte a la tarda vaig sortir de casa, com sempre, a passejar el gos. La Rambla de la Llibertat estava, tal com me l'esperava, plena com un ou de gent. Hi havia, però, una nota discordant en l'escenari majestuós de la Girona consumista i pre-nadalenca: un grup de gent recitava poesia al mig del carrer. No era un acte organitzat per l'ajuntament, ni per cap d'aquestes institucions buròcrates que hem se suposar que governen, manen i executen, sinó que l'organitzava ona organització política, Endavant. Recitaven Brossa, Martí i Pol, Vinyoli, entre molts d'altres. Havia estat ja una bona estona allà assegut escoltant-los quan em vaig adonar que al darrere hi tenia un grup de dones que miraven l'espectacle. De cop, vaig sentir que una d'elles deia “Au, marxem, que això que fan aquests és predicar al desert”. No sé ben bé per què, em vaig ofendre. No vaig poder entendre que faltessin al respecte d'aquella gent que intentava recuperar la cultura popular.

Ara, dies després, sí que ho entenc. Es tractava de no voler obrir els ulls al món, i de conformar-se amb allò que ja deien els romans, panem et circenses. Tenir l'aliment i l'espectacle a l'abast. Menjar i consumir. Cagar i mirar la tele.

Arròs amb crosta

L'arròs amb crosta és un cuinat propi del sud. En el llibre El Jardí de les Palmeres, de la trilogia de Jaume Fuster, iniciada amb L'Illa de les Tres Taronges, se'ns descriu aquesta menja. El poeta Guiamon d'Adià, que acompanya el jove Arís i Blanca del Palmerar en el seu viatge cap a la vila d'Airut (vila que recorda sobremanera Alcoi) s'atura en un hostal. Van aquí les paraules de l'hostaler per descriure com elaboren aquest plat:

- Agafareu una paella rodona, ben plana i de ferro i hi posareu un raig d'oli generós. Quan l'oli sigui ben roent, hi sofregireu pollastre o colomí, costella alta de porc i uns rostimalls de cansalada, amb dos o tres grans d'all ben trinxats. Després hi afegireu una carxofa talladeta, una mica de pebrot verd, i una cebeta tendra. Quan el tot estigui ben enrossit, hi tirareu l'arròs, ben triat, sense cap pedra, ni pellofa, i li donareu un parell de voltes perquè se'n begui el suc del sofregit. A banda, haureu bullit la carcanada del pollastre o del colomí, amb un parell de botifarrons negres, una mica de sagí i porros, safranàries i cebes tendres. Quan l'arròs s'hagi torrat una mica, hi aboqueu el brou que heu preparat, hi poseu la sal, pebre vermell i safrà i atieu el foc perquè faci xup-xup. A la fi, quan l'arròs s'hagi inflat i ja no quedi brou, el retirareu del foc i part damunt hi tirareu quatre ous ben batuts, que el cobreixin tot. Un cop de forn, fins que l'ou prengui i es torri una mica i ja teniu l'àpat a punt per llepar-vos-hi els dits.

Alacant

Alacant és un espai, i alhora un miratge. Alacant és terra ferma, diluïda entre transparències. Alacant és el sud, és l'era erta, és la pastura dels vençuts. Alacant és massa coses que no poden expressar les imatges.

Fa uns dies que vaig tornar d'Alacant, del sud, d'allà on la terra mor. Si prens la carretera que mena, des de València, cap a Xàtiva i Ontinyent arribaràs a Alcoi. Has de seguir una mica més enllà de la ciutat de l'Ovidi, veuràs el camí es fa difícil, però al cap de poca estona arribes a la terra promesa.

[Reconstruir una imatge amb paraules sempre serà més senzill que reconstruir les paraules amb imatges]

Turons escadussers senyoregen la vall, poc fonda i eixuta. No hi ha cap arbre en molts quilòmetres. Algun arbust aquí, algun arbust allà. Pocs. Molta sorra i moltes pedres. I un descens impactant des de la terra cap a Alacant.

Alacant és una ciutat somorta. La llengua hi és present de manera molt escassa, tan sols algun rètol d'algun carrer et recorden que allò encara és casa teva. La part baixa de la ciutat i el barri antic conserven part de l'arquitectura tradicional, la resta de la ciutat podrien ser perfectament barris de Múrcia, de Toledo, o de Logroño. La deixadesa, i la profunda sensació de soledat que transmet, fan agafar calfreds al viatger, i un profund mal gust de boca.

Si prenem l'autovia cap a garbí, arribarem a la gran ciutat del sud del país: Elx. Elx és un moment, un espai de temps infinit, una meravella crescuda entre palmeres. És impossible sortir-ne, tot, absolutament tot, són palmeres; enllà dels carrers, palmeres; al mig de les places, palmeres; a tot arreu. Si us atanseu a la plaça de l'església del misteri (oficialment plaça del congrés eucarístic), en un racó hi trobareu un bar anomenada Arlequí, en la qual degustareu el millor arròs amb crosta (arròs en costra) que hàgiu menjat mai. Que què és l'arròs amb crosta? A la plaça del misteri ho sabreu...