Ombres en la nit

Hi ha vegades que tinc por de fer-me pesat. És veritat que tots tenim uns quants temes habituals i, si no sabem callar prou, podem acabar fent morir algú de l'avorriment. Doncs bé, un d'aquests temes meus habituals és Ferran Torrent. Ja fa algun temps que va presentar la seva darrera novel·la, però no és fins ara que me l'he poguda llegir (exàmens, ja se sap), i vomitar, una altra vegada, al bloc, les exel·lències de l'escriptor valencià. Ombres en la nit és una novel·la amb un marc molt clar: 1947, postguerra a Espanya i a Europa; però precisament la meravella de l'obra és la seva capacitat d'esdevenir atemporal, i ho és perquè amb el marc històric de fons, ens parla de temes d'absoluta vigència avui dia: l'odi, la ideologia, la crueltat. Ombres en la nit té un aire de crida desesperada a la revolució humanista on surten els draps bruts i les vergonyes més profundes de l'espècie humana, tot plegat estructurat en una escalada trepidant que ens abocarà a un final genial, sorprenent i esperançador.
Pels que hi busquin el Torrent clàssic, no els decebrà. València segueix essent València, a vegades casposa, d'altres sorprenent i divertida. A la València d'Ombres en la nit hi ha infants que mengen coloms de carrer per passar la gana, però no ens fallaran els Miguelíns, Manoletes i Baixaulis. No somriurem com d'habitud, però ens emocionarem de la mateixa manera amb un Torrent més reflexiu que mai.

Va entrar una dona d'uns quaranta anys, amb uns pits grossos que feien la sensació que, d'un moment a l'altre, es desplomarien. Els parroquians, tot homes, la van escrutar de dalt a baix. La dona no va defugir les mirades. Era obvi a què es dedicava; era evident que no havia anat al lloc oportú. Es va fixar en Steve, que va desviar la mirada al carrer, però ella no se sentí al·ludida. Quan inicià el pas per acostar-se a la seua taula ell es va alçar decidit, com si tinguera pressa, mirant el rellotge. Per força havia de creuar-se amb la dona. No estava previst que els seus pits li fregaren el muscle, però Steve continuà fins a la barra, ignorant-la, va pagar deixant una exigua propina que li van agrair i es va adreçar a l'eixida. Va sentir d'un dels clients asseguts al fons del bar, en valencià, que tots els estrangers eren uns titafluixes. La dona va riure ostentosament amb una veu empeltada d'alcohol i de tabac.

Al carrer va observar un xiquet perseguint un colom, potser com a primer i únic plat.