País necessita messies

Raó: Principat de Catalunya.
Sou fix, adulació garantida.
Es requereix persona amb bona oratòria, dots de lideratge i capacitat de ventes. Es valorarà experiència.

Delirant. Aquest és l'adjectiu més adequat per definir l'estat del, diguem-ne, independentisme mediàtic. Caldria començar fent un petit repàs històric: situem-nos a l'any 2004. L'Esquerra Republicana de Catalunya que liderava Carod-Rovira aconseguia gairebé 650.000 vots en les eleccions a les Corts espanyoles. Aquests resultats arribaren després de dimitir del càrrec de conseller en cap arran de la reunió que Carod va mantenir amb membres d'ETA a Perpinyà. El fet de quedar-se fora del govern principatí va permetre Carod forjar una aureola de màrtir al seu voltant que el va elevar fins a resultats insospitats per a un partit com ERC. En el seu moment, gran part del sobiranisme i de l'independentisme es van apuntar al carro d'Esquerra: ningú volia quedar-se fora del projecte que havia de dur Catalunya a la independència (capti's la ironia) i tothom adulava al líder natural d'aquest moviment. Uns anys més tard ha quedat demostrat que aquella estratègia va permetre Carod situar-se com a vicepresident del govern in eternum. La seva aureola ha desaparegut i ja ningú creu en ell com a líder del moviment independentista. És més, fins i tot ha quedat desbancat com a líder del partit en benefici de Joan Puigcercós i sembla que s'escolen els seus últims dies com a parlamentari.
Després del desencís que va provocar en la societat l'"apoltronament" de Josep-Lluís Carod sorgia, també entre les files d'ERC, una persona disposada, segons paraules seves, a liderar el país cap a la independència. Joan Carretero creava l'any 2007 Reagrupament.cat com a corrent intern d'ERC. En les eleccions a la presidència del partit, la candidatura de l'ex-alcalde de Puigcerdà no va assolir la victòria i la seva decisió va ser abandonar la militància al partit republicà. En aquell moment Reagrupament es va convertir en associació cultural, i ha anat fent actes arreu del país covencent tothom que Carretero portarà Catalunya a la independència. Els seus seguidors l'han alabat a la categoria de messies, fins a l'extrem de (no és una hipèrbole) comparar-lo amb Companys, Macià o el general Basset.
En la darrera setmana, però, hem vist com Carretero, en el seu paper de líder natural, ha aconseguit fer fora quatre crítics de Reagrupament, una mica a l'estil de quan érem petits i jugàvem a futbol, que l'amo la pilota amenaçava en marxar i endur-se-la si no es jugava com ell deia. Carretero s'ha omplert la boca d'un discurs assembleari però s'ha evidenciat que no predica amb el que creu.
Arribats a aquest punt, i amb el suport absolutament incondicional del metge cerdà, Joan Laporta ha entrat en l'escena messiànica catalana. El president del Barcelona ja s'ha postulat, després de molts mesos de "fer-se estimar" per mig arc parlamentari, com a futur president de la Generalitat. Personalment dubto raonablement de la veracitat del sentiment independentista de Laporta, sinó que el salt a la política el fa per mantenir-se en la primera línia mediàtica, per mantenir el seu estatus. Sembla, però, que la jugada li està sortint bé, i que té possiblitats de treure un resultat electoral que li permeti seguir figurant.
El més preocupant de tot plegat és que després de tantes decepcions, després de veure com els "herois" s'acaben venent al millor postor, hi ha un determinat sector de gent que segueix esperant el seu messies, sense qüestionar-se si és la via correcta.
La veritable esperança, ara per ara, passa pel treball cooperatiu, sense personalismes, sense paraules vanes. La veritable esperança no són les figures, sinó la gent, els barris, les entitats. Ara per ara, la veritable esperança es diu Unitat Popular.

El cinema d'Eslovènia

Eslovènia és un petit país del sud d'Europa, amb uns pocs quilòmetres de costa mediterrània. La història d'Eslovènia com a estat lliure és ben recent. Després del que es coneix com a Guerra dels deu dies (perquè realment aquest va ser el temps que va durar), va aconseguir la independència de Iugoslàvia l'any 1991.
Els eslovens i els catalans tenim força coses en comú. Tots dos som països petits, de caràcter mediterrani, amb un sentiment nacional fort. Tots dos hem lluitat durant anys per la nostra supervivència com a nació, i ells han tingut la sort d'aconseguir-la fa gairebé vint anys.
També són comunes algunes particularitats sociolingüístiques de sengles llengües. L'eslovè i el català són dues llengües parlades exclusivament (o gairebé) al propi territori, però que gaudeixen d'una relativa bona salut, tot i que han estat menyspreades i infravalorades durant molts anys, sobretot pels propis parlants.
Per als nostres companys adriàtics la llengua és un petit tresor nacional. La cuiden i la mimen, per a ells el seu idioma és una eina més per a reforçar la seva identitat col·lectiva. Un dels àmbits on la llengua juga un paper important és el del cinema. Ja estem veient aquests darrers dies com les llengües són protagonistes del debat polític entre partidaris i detractors d'aquesta nova llei del cinema de Catalunya que farà que un 50% de les còpies que ens arribin s'hagin de doblar al català.
A Eslovènia no hi ha lleis que hagin de regular això. ¿Com és possible, doncs, que un país amb un amor propi tan evident no tingui regulat aquest àmbit? Doncs perquè no els cal. Allà la llengua eslovena és a totes les pel·lícules sense que se senti cap actor parlant-la. La política que duen a terme les sales de cinema és la de fer sempre les pel·lícules en VOS (Versió Original Subtitulada). Els motius són diversos: en primer lloc, escoltar qualsevol projecció audiovisual en la versió original permet millorar la capacitat per a aprendre idiomes dels aborígens. Si una persona que està aprenent, posem per cas, anglès, té la possibilitat d'escoltar aquesta llengua constantment tindrà més facilitat per a aprendre-la. En segon lloc, la VOS prima el fet artístic. La veu d'un actor o d'una actriu és probablement el 50% del seu treball, del seu art. Si li tallem aquest 50% no podem apreciar prou la feina d'aquest professional. En tercer lloc, hi ha una qüestió metalingüística. Les trames de les produccions estan farcides habitualment de dobles sentits, de bromes lingüístiques, de jocs de paraules... L'espectador està capacitat, si veu la projecció en VOS, d'apreciar tot aquest treball de guió.
Cal tenir clar, per davant de tot, que aquí no estan en guerra la llengua catalana contra l'art. No estem (estic) contraposant el doblatge en català a les versions originals subtitulades, perquè seria injust. Cal apostar pel català com a llengua de doblatge, però cal anar fent passos per imposar la VOSC com a principal manera de veure el cinema a casa nostra.

Visca el Barça!

L'altre dia, dimecres passat arribava a Girona després de treballar cap a quarts de vuit del vespre. Visc a prop de Plaça Catalunya i sovint deixo el cotxe en un lloc de càrrega i descàrrega o a la zona blava perquè abans de les vuit del matí de l'endemà ja sóc fora. Quina va ser la meva sorpresa en arribar a la plaça i veure que no s'hi podia aparcar! La policia havia acordonat la zona i no havia permès que cap vehicle hi estacionés per si el Barça guanyava la Champions i la gent volia celebrar-ho bé, sense els cotxes dels veïns, que molesten.
Què passaria si una organització de joves, o una associació de veïns o una colla d'amics de la petanca demanessin la Plaça Catalunya un dimecres (l'endemà dijous era laborable) per fer-hi un concert amb música, soroll, petard i clàxons? L'ajuntament els cediria l'espai? És lamentable que aquesta mena de coses encara passin. Per cert, finalment vaig poder aparcar al final del carrer del carme, el resultat? Tot el capó ple de llaunes de cervesa i la placa de la matrícula del davant arrancada. Visca el Barça!

La gastronomia de l'antiga Roma

Com d'altres parts de la seva cultura, la gastronomia romana estava profundament influenciada pels costums grecs, així com pels canvis polítics durant els tretze segles que va durar i per l'enorme expansió de l'Imperi.

Així doncs, és prou complex resumir i dotar d'uniformitat la gastronomia de tota una civilització com la romana: no menjaven el mateix o de la mateixa manera un ciutadà d'Emèrita Augusta que un Alexandrí, però no deixa de ser cert que hi havia alguns trets comuns i/o majoritaris que donaven uniformitat a la gastronomia i als costums culinaris de tot l'imperi.

La organització diària

Tradicionalment els romans prenien un esmorzar al matí, un dinar lleuger al migdia i la cena, l'àpat principal del dia, al capvespre. Cap al s.II a.C. aquest esquema va variar lleugerament en les classes més altes. Els patricis van augmentar la mida de la cena, i van avançar-ne l'hora. També van introduir un nou àpat a migdia, el prandium, més complet que l'anterior dinar. Els plebeus, però, van mantenir l'antic esquema, perquè s'adaptava millor al ritme laboral.
Un romà de classe alta començava el dia amb el ientaculum, un esmorzar complet. Menjaven pa untat amb all (encara tardarien desenes de segles en conèixer la tomata), ous, formatge, mel, llet, fruita seca i raïm. Després del ientaculum venien les hores dedicades a fer els encàrrecs, la vida pública. Cap a migdia arribava l'hora del prandium, en què es menjava, sobretot, les restes de la cena del dia anterior. Després del prandium es podien prendre uns banys o enllestir les darreres feines, ja que s'acostava l'hora de la cena. Solia començar entre les 3 i les 4 de la tarda, però sempre va ser difícil de predir quan podia acabar. Se servien uns aperitius tals com ous, amanides, verdures, olives, xampinyons, ostres, i d'altres moluscs. La cena en si mateixa consistia en dos o tres plats de peixos molt variats i carn de xai, cabrit, porc o senglar. Per postres tenien fruita seca (sobretot nous), pastissets de mel i raïm. Després venien les sobretaules, el moment en què prenia importància la conversa i, sobretot, el beure.

El vi i d'altres begudes alcohòliques
La cervesa ja era coneguda a Roma, però considerada de classe baixa i beguda calenta, en canvi, el vi era la beguda més apreciada pels romans, sobretot pels de més alta posició. Solien prendre'l barrejat amb aigua perquè no en podien controlar la fermentació, per la qual cosa la concentració d'alcohol era molt alta. El vi, com els aliments sòlids, era també condimentat de diverses maneres. Entre els productes més habituals trobem el passum, un vi fort i dolç de panses, el muslum, una barreja de vi i mel força refrescant i el conditium, preparat com l'anterior però amb espècies madurades prèviament. El tipus de vi més conegut i apreciat era el Conditum Paradoxum: es cou mel amb una mica de vi, i a la barreja se li afegeixen condiments com pebre, llentisca, safrà, dàtils cuits i panses. Finalment, a la barreja se li afegia vi fins que perdia una mica d'espessor. Vegem-ne la recepta en llatí de mà de Marc Gavi Apici, que en el llibre De re coquinaria, "sobre la matèria de la cuina", detalla alguns plats típics de l'època:

1. Conditi paradoxi compositio: mellis pondo XV in aeneum vas mittuntur, praemissis vini sextariis duobus, ut in coctura mellis vinum decoquas. quod igni lento et aridis lignis calefactum, commotum ferula dum coquitur, si effervere coeperit, vini rore compescitur, praeter quod subtracto igni in se redit. cum perfrixerit, rursus accenditur. hoc secundo ac tertio fiet, ac tum demum remotum a foco post pridie despumatur. tum piperis uncias IV iam triti, masticis scripulos III, folii et croci dragmae singulae, dactilorum ossibus torridis quinque, isdemque dactilis vino mollitis, intercedente prius suffusione vini de suo modo ac numero ut tritura lenis habeatur. his omnibus paratis supermittis vini lenis sextaria XVIII. carbones perfecto aderunt [duo milia].

Els aliments

Com és lògic, el que coneixem actualment com a "dieta mediterrània" té molts punts en comú amb el que es menjava llavors: les llegums (tenien especial predilecció per les faves, que relacionaven amb sistemes de prònistic del futur, per la qual cosa no seria descabellat pensar que el costum de trobar una fava al tortell de reis pot estar relacionat amb aquesta creència), productes de l'horta mediterrània (col, all, api, rabes, naps, carxofes), cereals, peix blau, oli d'oliva i vi, entre d'altres. De fet, la cuina de les classes populars era, en realitat, molt més propera a l'actual dieta mediterrània, i més saludable que la dels romans poderosos. Era més rica en greixos “bons”, com l'Omega 3, gràcies a que el peix blau era un habitual a la taula dels pobres. També l'actual cuina del nord d'Àfrica ha begut molt de la romana: en l'antiga civilització no es respectaven gaire els sabors naturals dels aliments, ja que els condimentaven molt, com fan actualment a la majoria de països del Magrib i del Màixriq. Una de les herbes més habituals era el llevat, que s'usava per a fer pa. El gran ús de salses i condimentació amb espècies ve determinat per la constant pràctica de bullir qualsevol aliment abans de cuinar-lo.

Els condiments

Les espècies eren els condiments més habituals. N'hi havia moltes: la farigola, el julivert, la menta, el pebre (era car, però molt comú; en totes les receptes hi havia pebre, fins i tot en les dolces), la mostassa (una altra espècie molt comuna), el gingebre, el sèsam, el coriandre, el cardamom, el comí (era, després del pebre, la més utilitzada a la cuina romana), el safrà (a banda de dotar els plats del seu color tan característic era usat al teatre: en llençaven entre el públic), la matafaluga (com ara, molt habitual en dolços), la mel i la sal (l'ús principal de la sal era per a la conservació d'aliments i a l'hora de menjar marisc, però no tenia l'ús tan comú de potenciador de sabors que té ara). Les espècies donaven una personalitat diferent a cada plat en què l'utilitzaven; per la qual cosa la cuina romana és molt matisada d'olors i sabors, però sempre el sabor de l'espècie predominava sobre el sabor natural de l'aliment.

Les herbes també s'usaven habitualment en la cuina. Les cultivaven als jardins, però també les collien silvestres. Les feien servir fresques o seques indistintament.

La riquesa de la cuina romana no s'atura aquí. Va anar evolucionant, es van perfeccionar algunes tècniques, i es van abandonar algunes costums. Malgrat això, no deixa de sorprendre la gran riquesa culinària i gastronòmica d'una civilització que ha estat extraordinària.

El color de les ombres

El color de les ombres,
la llum del gronxador,
l'amarga riallada,
un somriure en la foscor.

La feble boira desapareix en l'horitzó de la bella, magnífica plana. Cinc minuts i les rialles començaran. Vaig a fer un cigarret ;)

El discurs de Guimerà

Àngel Guimerà va ser president de l'Ateneu Barcelonès entre els mesos de novembre dels anys 1895 i 1896, només un any, però va marcar un punt d'inflexió en la història d'aquesta entitat. Guimerà va ser el primer president que va fer el discurs que inaugurava la seva etapa en la presidència en català, en contraposició amb els seus antecessors, que el feien en castellà perquè consideraven que aquesta era la llengua de prestigi, i que el català no era digne de ser usat en aquesta mena de cerimònies formals.
En aquest discurs inaugural, Guimerà, defensa el català com a llengua important en la cultura (“Quin creieu, senyors, que ha d’ésser el demà d’aquesta llengua i literatura? ¿(...) deu procurar engrandir-la i perfeccionar-la més cada dia(...)?”) i en la vida popular (“directament fent acudir al Principat la gent sobrera de les altres províncies: que, aquesta gent arriba parlant la llengua castellana i la llengua de bascònia i la llengua de Galícia, constitueix famílies, i tots els fills que els hi neixen parlen la llengua catalana.”), però no només això: Guimerà vindica una concepció de la nació que al segle XIX era emergent i que Joan Fuster popularitzaria l'any 1962 amb Nosaltres els valencians: els Països Catalans (“trobant-nos amb aquesta literatura tan viva a Catalunya, a Mallorca i a València: trobant-nos que la parla tota una raça que forma al present vuit províncies”).
En qualsevol cas, cal tenir present que aquest discurs de Guimerà té una importància que va més enllà de la força de les seves paraules, i del fet que sigui en català. L'autor vendrellenc d'adopció diu tot el que diu davant d'un auditori ple d'antecessors seus, gent que no albirava (i, potser, ni desitjava) cap mena de futur per a la llengua catalana, i els diu coses com “Quin creieu, senyors, que ha d’ésser el demà d’aquesta llengua i literatura? ¿(...) es deu avergonyir d’ella i, posant-se al costat dels seus enemics, haurà d’ajudar-los a perseguir-la i acorralar-la fins que, morta i oblidada, sigui altra la llengua que per a l’escriptura i la paraula i en tots els casos de la vida adoptin els catalans com a senyor i majora de Catalunya?”
Guimerà rubrica el discurs amb dues sentències que signifiquen un canvi en el tarannà político-cultural de l'Ateneu i una veritable bufetada als que, en la mateixa situació que ell, havien menyspreat el català: “ Si l’idioma del país -diu- és algun cop abominable, és quan se’l sent en la boca meretriu dels que el prostitueixen.
”Vergonya eterna a aquells que, menyspreant el seu idioma, alaben el dels altres.”
Les paraules de Guimerà van crear una divisió d'opinions entre els socis de l'Ateneu, però el precedent ja estava creat. D'ell ençà, tots els presidents han fet els discursos en català (exceptuant els de durant el període franquista), i l'Ateneu Barcelonès s'ha distingit com una entitat declaradament catalanista.

Els periodistes descobreixen la sopa d'all

Senyores i senyors, ladies and gentelmen, brrrrrrrmm(repiquen els tambors)...!!
¡Els periodistes han descobert la sopa d'all! Aquest aliment tan nutritiu ha estat descobert per un grup d'investigadors del ram de la comunicació. Han comprovat, no sense satisfacció, que bullint durant una bona estona un parell de dents d'all en aigua lleugerament salada en resulta un brou d'incommensurable sabor. Han descobert que les porres fan mal.
Vivim en aquest país tan patètic en què cal que rebin els periodistes perquè la opinió pública s'adoni de la brutalitat policial. Ha calgut que una dotzena de periodistes (a més, tots de mitjans diferents) passessin pel metge després de les mobilitzacions de dimecres perquè la gent s'adoni que els mossos d'esquadra són un cos brutal, terrorista i salvatge.
A veure, que quedi molt clar que em sembla lamentable que els periodistes rebessin com ho van fer, però cal mesurar molt les paraules quan en parlem. Estem creant víctimes de primera categoria i víctimes de segona.
És com si d'alguna manera, amb l'intent de desqualificar les agressions als periodistes, justifiquessin els atacs i les càrregues contra els estudiants. ¿Que ens hem begut l'enteniment? Cal criminalitzar l'actuació de la policia, en tots els sentits. Perquè els periodistes van rebre, sí, però la pitjor part se la van endur diversos estudiants. I això no ho diu ningú.