Fartons

Això no és un bloc de cuina, però quin em coneix no podrà negar que és una de les meves aficions. M'ha semblat que seria una bona manera de passar aquesta tarda mig tèrbola d'un setembre poc calorós.

Us passo aquesta recepta que fa un temps vaig trobar per internet (no en recordo la font) i que he adaptat una mica.

Les boletes de 40-50 gr. fetes.
Les estirem amb el corró i les emboliquem com si fossin neules.

Ingredients:

100 ml d'oli de gira-sol

100 ml d'aigua

50 grams de llevat premsat

500 grs de farina normal

2 ous

100 grs de sucre

dues cullerades de suc de llimona

1/2 culleradeta de sal

Poseu tots els ingredients a la panificadora (primer els líquids i després els sòlids), sense incloure l'oli, i feu el programa d'amassat amb repòs.

Quan ja s'hagi format una massa consistent afegiu-hi 100 ml d'oli de gira-sol o d'oliva suau i seguiu amb el programa fins que acabi.

Deixem reposar els fartons una hora.

Treieu la massa de la cubeta i aneu formant boletes de 40-50 grs.

Per preparar els fartons passeu el corró per la bola formada per allargar-lo i enrotlleu-lo sobre si mateix per formar un palet. (Si no us surt, podeu optar per la versió plastilina, feu boletes i estireu la massa tipus plastilina)

Col·loqueu-los a la safata de forn molt separats, ja que creixen molt.

Deixeu-los reposar una hora. 

Enforneu-ho 10/15 minuts a 180 º

Prepareu una glaça amb 100 grams de sucre glas i tres cullerades de agua. Quan els traieu del forn els pinteu amb la glaça i els deixeu assecar.

Recomanacions generals: Cada forn és un món, i el meu és especialista a cremar les coses. Em fa la  impressió que un forn que no vagi amb flama, com és el meu cas, seria més adequat.

Aquests fartons estan fets amb sucre morè i farina integral, per això tenen un color més fosc. 

Fartons fets!

Ombres en la nit

Hi ha vegades que tinc por de fer-me pesat. És veritat que tots tenim uns quants temes habituals i, si no sabem callar prou, podem acabar fent morir algú de l'avorriment. Doncs bé, un d'aquests temes meus habituals és Ferran Torrent. Ja fa algun temps que va presentar la seva darrera novel·la, però no és fins ara que me l'he poguda llegir (exàmens, ja se sap), i vomitar, una altra vegada, al bloc, les exel·lències de l'escriptor valencià. Ombres en la nit és una novel·la amb un marc molt clar: 1947, postguerra a Espanya i a Europa; però precisament la meravella de l'obra és la seva capacitat d'esdevenir atemporal, i ho és perquè amb el marc històric de fons, ens parla de temes d'absoluta vigència avui dia: l'odi, la ideologia, la crueltat. Ombres en la nit té un aire de crida desesperada a la revolució humanista on surten els draps bruts i les vergonyes més profundes de l'espècie humana, tot plegat estructurat en una escalada trepidant que ens abocarà a un final genial, sorprenent i esperançador.
Pels que hi busquin el Torrent clàssic, no els decebrà. València segueix essent València, a vegades casposa, d'altres sorprenent i divertida. A la València d'Ombres en la nit hi ha infants que mengen coloms de carrer per passar la gana, però no ens fallaran els Miguelíns, Manoletes i Baixaulis. No somriurem com d'habitud, però ens emocionarem de la mateixa manera amb un Torrent més reflexiu que mai.

Va entrar una dona d'uns quaranta anys, amb uns pits grossos que feien la sensació que, d'un moment a l'altre, es desplomarien. Els parroquians, tot homes, la van escrutar de dalt a baix. La dona no va defugir les mirades. Era obvi a què es dedicava; era evident que no havia anat al lloc oportú. Es va fixar en Steve, que va desviar la mirada al carrer, però ella no se sentí al·ludida. Quan inicià el pas per acostar-se a la seua taula ell es va alçar decidit, com si tinguera pressa, mirant el rellotge. Per força havia de creuar-se amb la dona. No estava previst que els seus pits li fregaren el muscle, però Steve continuà fins a la barra, ignorant-la, va pagar deixant una exigua propina que li van agrair i es va adreçar a l'eixida. Va sentir d'un dels clients asseguts al fons del bar, en valencià, que tots els estrangers eren uns titafluixes. La dona va riure ostentosament amb una veu empeltada d'alcohol i de tabac.

Al carrer va observar un xiquet perseguint un colom, potser com a primer i únic plat.

Paraules d'amor

Ser filòleg vol dir fer servir les paraules com a eines per expressar-nos. En el meu cas, poca cosa més que paraules sé fer servir.

A vegades, però amb les paraules podem fer coses meravelloses. O, d'una altra manera, com explicant l'etimologia d'una paraula podem fer actes d'amor.

Al Diccionari etimològic, Coromines ens diu de Recordar: del llatí recordari, "tenir record d'alguna cosa", derivat de cor, cordis, "cor". És a dir, que tot recordant, portem dins el cor aquella imatge. I quan diem a algú "Records" li estem dient que ell o ella ens arriba fins ben endins.

Doncs, bé, encara no has marxat i ja et recordo. Recordo tots i cadascun dels moment feliços que hem passat junts. I recordo també els que vindran, o si més no, els reservo un raconet. Perquè recordo i recordaré una altra paraula meravellosa: T'estimo.

la façana

Somio des de la façana,
un món de bruixes i pocions.
Gats bornaixs, cues de sargantana,
velles que teixeixen llana.

Som personatges d'un món artificial.
Som al circ, però no hem pagat entrada.

Però és que només des de la façana,
podem construir un món d'il·lusions,
saxofonistes, boletaires i sobretot,
sobretot,
velles que teixeixen llana.

De Palau-Sator al castell del Montgrí (i II)

Inici de la pujada. Al fons, el coll de la Creu

Portàvem ja una estona caminant quan vam enfilar la pujada definitiva al castell, des de Torroella. Potser vam cometre l'error de posar-nos a caminar massa d'hora, perquè quan vam arribar a la falda del Montgrí ja estàvem cansats, almenys jo. Portàvem 7 quilòmetres caminant per pla (amb la petita i breu excepció del turó de la Font Pasquala) i a cota zero, i de cop i volta vam pujar 300 metres en direcció al cel.

Vista del turó del castell des del coll de la Creu

En qualsevol cas, el més destacable és que va valer la pena. Les vistes, a mesura que anàvem pujant, s'anaven fent més i més espectaculars.

L'interior del castell

Hi ha un punt, en l'ascens, que marca la meitat del camí. És el coll de la Creu, una cruïlla de camins. Segons pugem des de Torroella, a mà esquerra enfilaríem la pujada a la muntanya d'Ullà, si seguissim recte baixaríem a l'ermita de Santa Caterina, i a mà dreta pugem cap a la muntanya consagrada a la mateixa santa, que és on hi ha el castell. A l'últim tram el camí és perd fàcilment, però tots els camins porten a Roma. Encara que no seguim estrictament l'itinerari marcat arribarem al castell, és impossible perdre's.
El castell del Montgrí va ser construït per ordre del rei Jaume el Just (II d'Aragó i València) a cavall dels segles XIII i XIV, entre els anys 1294 i 1304, en el marc d'un conflicte amb Ponç V, comte d'Empúries. La construcció de la fortificació no es va completar perquè el comtat de Barcelona es va imposar al d'Empúries. Es tracta d'un edifici amb una planta completament quadrada, coronat per quatre torres, una a cada cantonada. Hi ha un pati central. El que més impressiona, però, són les vistes des d'alguna de les torres.
En definitiva, es tracta d'una sortida molt recomanable, sobretot per gaudir de la terra des del cim del Montgrí. Els dies que no hi ha boira són meravellosos.

De Palau-Sator al Castell del Montgrí (I)

Palau-Sator

Km.0: Són quarts de dotze del matí d'un dissabte preciós quan arribem amb cotxe a Palau-Sator.

És veritat que és molt tard per començar a caminar, però en Nèstor i l'Ester venien de Girona i no han pogut arribar abans. Sabem, doncs, que ens haurem d'afanyar si volem fer el cim. Una fita modesta, és cert, però amb les millors vistes del país.

Sortim a caminar en direcció al nord. Haurem de creuar els pobles de Fontanilles i Gualta, i els rius Daró i Ter per arribar finalment a Torroella de Montgrí i enfilar el camí definitiu del castell.

Vista des del Turó de la Font Pasquala

Km. 2'7: Arribem aviat a Fontanilles. El camí és pla i el nostre ritme és bo (per ara). De seguida ha sortit el tema estrella: De què ens disfressarem per Carnaval? Ja us avanço que en tota l'excursió no en vam treure l'aigua clara. Hi seguim rumiant. Passat Fontanilles haurem de prendre un trencant que hi ha a mà esquerra, perfectament indicat. És un camí empedrat que ens portarà fins al Turó de la Font Pasquala. (92m.) La llàstima és que el cim és pla i ple de vegatació, per la qual cosa les vistes no són excepcionals. Malgrat això aconseguim treure unes quantes fotos bones.

El Pont Vell del Daró a Gualta

Km. 5'6: La baixada del Turó és lleugera i entretinguda, i gairebé sense adonar-nos-en arribem a Gualta. Un poble fluvial preciós, circumcidat pel Daró nou i pel vell. El Daró nou és canalitzat uns quants quilòmetres fins a desembocar al Ter. Abans, el curs vell del riu continuava en direcció a la platja de la Fonollera, però abans d'arribar-hi es perdia en la immensitat de la plana empordanesa.Travessem Gualta, com sempre fins ara, de sud a nord. Creuem el Pont Vell del Daró, que data dels segles XVI i XVII i el paviment original, marcat profundament per les roderes dels carros, encara perdura. Deixem Gualta i enfilem el curns nou del Daró pel seu costat esquerre. Un quilòmetre més enllà ve la part més "perillosa" de la sortida. Haurem de creuar la carretera de Verges a Torroella per accedir a riba dreta del riu. Finalment, l'aiguabarreig del Daró i el Ter, i a través d'un passeig preciós arribem finalment a Torroella de Montgrí.

Km. 8'3: ja veiem clarament el nostre objectiu. El castell, al fons del poble. Ens preparem per la pujada. Tots? Tots no, em sembla que en Néstor ho té per mà, això. Els altres ho passarem una mica més malament. En continuarem parlant.

El Castell del Montgrí des de Torroella, a l'inici de la pujada.

L'hortet (I)

 

Aniré publicant periòdicament les evolucions de l'hortet. De moment avui, després del moviment de terra, l'adob, etc. puc publicar la primera foto amb alguna cosa plantada. D'esquerra a dreta hi tenim quatre enciams, dues fileres de faves, i una filera amb quatre cebes i quatre alls. A veure com van passant els dies. El temps està molt bé, però encara poden venir gelades i caldrà veure com reaccionen les plantes.