Cagar i mirar la tele

Apaga la tele, obri els ulls

(Pintada anònima en una paret d'Alcoi)

La ciutat de Girona, un dissabte a la tarda, és un continu desfilar de gent. El seu barri vell, una autèntica joia de l'arquitectura medieval i moderna, és l'escenari damunt del qual passegen parelles d'enamorats, famílies, bohemis solitaris i solitaris bohemis, admirant-ne els balcons, els carrers estrets, les places romàntiques i els grans edificis. Completen la decoració de l'escenari tot un reguitzell de botigues, algunes d'antigues, i d'altres de més recents. El cert és, però, que cada vegada hi més botigues recents i menys botigues antigues. Deu ser cosa d'aquell principi macroeconòmic segons el qual el peix gros sempre es menja el petit. Tanmateix deixem això de banda, no és pas aquest l'interès de l'article.

Aquell dissabte a la tarda vaig sortir de casa, com sempre, a passejar el gos. La Rambla de la Llibertat estava, tal com me l'esperava, plena com un ou de gent. Hi havia, però, una nota discordant en l'escenari majestuós de la Girona consumista i pre-nadalenca: un grup de gent recitava poesia al mig del carrer. No era un acte organitzat per l'ajuntament, ni per cap d'aquestes institucions buròcrates que hem se suposar que governen, manen i executen, sinó que l'organitzava ona organització política, Endavant. Recitaven Brossa, Martí i Pol, Vinyoli, entre molts d'altres. Havia estat ja una bona estona allà assegut escoltant-los quan em vaig adonar que al darrere hi tenia un grup de dones que miraven l'espectacle. De cop, vaig sentir que una d'elles deia “Au, marxem, que això que fan aquests és predicar al desert”. No sé ben bé per què, em vaig ofendre. No vaig poder entendre que faltessin al respecte d'aquella gent que intentava recuperar la cultura popular.

Ara, dies després, sí que ho entenc. Es tractava de no voler obrir els ulls al món, i de conformar-se amb allò que ja deien els romans, panem et circenses. Tenir l'aliment i l'espectacle a l'abast. Menjar i consumir. Cagar i mirar la tele.