Alacant

Alacant és un espai, i alhora un miratge. Alacant és terra ferma, diluïda entre transparències. Alacant és el sud, és l'era erta, és la pastura dels vençuts. Alacant és massa coses que no poden expressar les imatges.

Fa uns dies que vaig tornar d'Alacant, del sud, d'allà on la terra mor. Si prens la carretera que mena, des de València, cap a Xàtiva i Ontinyent arribaràs a Alcoi. Has de seguir una mica més enllà de la ciutat de l'Ovidi, veuràs el camí es fa difícil, però al cap de poca estona arribes a la terra promesa.

[Reconstruir una imatge amb paraules sempre serà més senzill que reconstruir les paraules amb imatges]

Turons escadussers senyoregen la vall, poc fonda i eixuta. No hi ha cap arbre en molts quilòmetres. Algun arbust aquí, algun arbust allà. Pocs. Molta sorra i moltes pedres. I un descens impactant des de la terra cap a Alacant.

Alacant és una ciutat somorta. La llengua hi és present de manera molt escassa, tan sols algun rètol d'algun carrer et recorden que allò encara és casa teva. La part baixa de la ciutat i el barri antic conserven part de l'arquitectura tradicional, la resta de la ciutat podrien ser perfectament barris de Múrcia, de Toledo, o de Logroño. La deixadesa, i la profunda sensació de soledat que transmet, fan agafar calfreds al viatger, i un profund mal gust de boca.

Si prenem l'autovia cap a garbí, arribarem a la gran ciutat del sud del país: Elx. Elx és un moment, un espai de temps infinit, una meravella crescuda entre palmeres. És impossible sortir-ne, tot, absolutament tot, són palmeres; enllà dels carrers, palmeres; al mig de les places, palmeres; a tot arreu. Si us atanseu a la plaça de l'església del misteri (oficialment plaça del congrés eucarístic), en un racó hi trobareu un bar anomenada Arlequí, en la qual degustareu el millor arròs amb crosta (arròs en costra) que hàgiu menjat mai. Que què és l'arròs amb crosta? A la plaça del misteri ho sabreu...