De cul

[A tomb d'una conferència d'Antoni Bassas a la Mercè de Girona]

Si resulta que tens un dia en què tot et va de cul, et pot passar que no arribis a l’hora a l’únic esdeveniment del dia en què realment et venia de gust no fer tard. A dos quarts de vuit tocats arribava, fetge en mà, a la Mercè, no sense abans passar per l’excusat. Probablement a causa de les presses, en aquell moment no vaig adonar-me’n. Va ser al final de l’acte, que vaig tornar als lavabos, quan vaig fixar-me en els papers que penjaven de la paret. Era una mena d’exposició sobre Le Pétomane, sobrenom artístic de Joseph Pujol.

Joseph Pujol nasqué a Marsella l’any 1857. Era un dels cinc fills de Francesc i Rosa Pujol, una parella catalana immigrada a la costa occitana a mitjans del segle XIX. Poc temps després de deixar els estudis, Pujol va tenir una experiència estranya mentre nedava. Ell posava el cap sota l’aigua i respirava profundament de manera que sentia un fred glaçat que li penetrava per allà on l’esquena perd el nom. Va sortir del mar espantat i va quedar profundament fascinat en veure com l’aigua li sortia per allà mateix on havia entrat. Uns anys més tard, en exercici del servei militar, va parlar amb els seus companys de files sobre la seva “capacitat especial”, i els en va fer una demostració. Es va tirar aigua dins l’anus amb l’ajuda d’una cassola i l’expulsava uns quants metres enllà. Va ser llavors quan es va adonar que no li calia estar submergit per a aspirar aigua, podia fer-ho també damunt terra ferma. Pujol tenia un do.

Tot i que era flequer de professió, va decidir provar el seu talent dalt dels escenaris, i va debutar a Marsella l’any 1887. Després d’un èxit sense precedents, va marxar a París, on va debutar al Moulin Rouge l'any 1892. Allà va experimentar nous esquetxos, com ara tocar una flauta a través d'un tub de goma col·locat al seu anus o apagar una espelma a llarga distància. Amb el temps va anar perfeccionant la seva tècnica i el clímax del seu espectacle, va arribar amb la magistral imitació del terratrèmol del 1906 de San Francisco.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Pujol, horroritzat por la inhumanitat i la cruesa del conflicte, va deixar els escenaris per allunyar-se del conflicte, i va tornar a la seva fleca de Marsella. Va morir al 1945, a l’edat de 88 anys i va ser enterrat al cementiri de la Valette, on el seu sepulcre és visitable encara avui dia.

Crec que Antoni Bassas, segurament sense voler-ho, ens va fer una introducció a l’exposició sobre l’artista del cul. Va fer una anàlisi en profunditat de la posició que han adoptat els mitjans davant els conflictes que hi ha hagut les darreres tres dècades entre Catalunya i Espanya, i va quedar clar que no calia anar gaire enrere en el temps per adonar-se que el que desprenen alguns periodistes envers tot allò que faci tuf de reivindicació allunyada de la tradicional idea d’Espanya sembla sorgit d’una digestió mal feta, d’un (i perdó) pet mal tirat.

Probablement Joseph Pujol s’hauria posat les mans al cap veient això. Potser no per una qüestió moral, segurament per una qüestió professional. Quina burda manera de voler fer la competència a ell, l’autèntic artista del cul. Com diria aquell, que n’aprenguin, que encara els falta escola. I és que ara per ara, el glamour de la COPE no és el mateix que el del Moulin Rouge. Mal que els pesi.