SOTA EL SIGNE DE SAGITARI – Els lladres i els serenos: les novel•les (I)

Sota el signe de Sagitari és una novel·la d'en Jaume Fuster. Es tracta d'una aventura trepidant en què l'investigador privat Lluís Arquer rep l'encàrrec d'un manaia de la Generalitat de trobar el seu fill. Arquer, de retruc es veu embolicat en un afer de tràfic d'heroïna que el duu a Mallorca, al Nàpols de la camorra, a Nova York, i a l'Euskal Herria de la lluita armada. Aquest història fascinant treu a la llum una qüestió latent en l'actualitat, que no és altra que la introducció, per part de l'aparell de l'Estat, d'heroïna, i d'altres substàncies destructives en la societat basca i en la catalana. L'objectiu no és altra que la destrucció de la societat, l'aniquilació de generacions d'infants. A continuació, reprodueixo un fragment del text. Lluís Arquer rep una trucada de Jaume Rovira, el fill del manaia de la Generalitat que ha de trobar, a fi que es reuneixi amb ell a Donòstia. A Arquer el recull un jove anomenat Patxi Zabala que el duu fins a una casa:

Era un casalici enmig d'un prat, en un coster, a les envistes del poble. Un rètol, amb aquelles lletres característiques, que semblava que duen txapela, em va indicar que es tractava del Caserío Garmendia. Patxi Zabala va aturar la carretoina en un angle de l'edificació i em va dir, amb un somriure obert:

-Ja hem arribat. ha dormit bé?

-Sí, gràcies.

Vaig saltar del cotxe, Havia parat de ploure i un sol tímid treia el nas entre els núvols i feia que el verd fos més verd, més endolcit. Dos xicots, barbes carrades i cepats, com una còpia de Patxi Zabala, se'ns van acostar, com si ens esperessin.

-Kaixo -va dir Zabala.

-Egun On -ens van saludar. I un d'ells va afegir en castellà-: Sóc Jon i aquest és Mikel. Benvingut a la nostra llar. Ha esmorzat?

Però jo no estava pas per compliments.

-On és en Jaume Rovira?

-El veurà més tard -va dir el qui m'havien presentat amb el nom de Mikel-. Vingui amb nosaltres.

L'interior del casalici semblava un col·legi. L'era s'havia convertit en una mena de pati.

I, aleshores, vaig veure l'infern: una quinzena de nens i nenes entre els deu i els catorze anys seien a les escales, o passejaven de dos en dos pel pati. Duien roba de carrer, vella i esparracada. Els membres d'aquelles criatures eren prims, abonyegats a les articulacions. Les mans els tremolaven i el seu pas era trontollat, com si bufés la galerna.

Però l'infern de debò era als ulls d'aquelles desferres: fugissers,a temorits, fixos, tèrbols... Quinze parells d'ulls que em van mirar sense expectació, sense esperança, amb una punta de bogeria. D'odi.

Jon em va agafar pel braç i em va arrossegar cap a l'entrada de l'edifici.

-Per aquí, per favor.

Em vaig deixar portar. Em sentia atemorit, com si aquelles criatures de malson m'anessin a saltar al coll i xuclar-me la sang.

-És un manicomi, això? -vaig preguntar amb un fil de veu.

-No -va respondre Patxi Zabala-. És un centre privat de rehabilitació per a nens heroïnòmans.

En paràgrafs posteriors s'aclareix la situació, i unes pàgines després la novel·la conclou. No us diré com perquè la intenció ben bé és que us llegiu la novel·la.

El llibre es va publicar per primera vegada l'any 1986. Vint-i-dos anys després la situació, òbviament, no ha millorat. L'aparell de l'estat és la banda terrorista més potent, i més efectiva, perquè compta amb la connivència de la gran massa de la societat que, silenciada i anestesiada, només alça el cap per consumir.

Dues dècades després, seguim resistint contra la maquinària de l'estat.