País necessita messies

Raó: Principat de Catalunya.
Sou fix, adulació garantida.
Es requereix persona amb bona oratòria, dots de lideratge i capacitat de ventes. Es valorarà experiència.

Delirant. Aquest és l'adjectiu més adequat per definir l'estat del, diguem-ne, independentisme mediàtic. Caldria començar fent un petit repàs històric: situem-nos a l'any 2004. L'Esquerra Republicana de Catalunya que liderava Carod-Rovira aconseguia gairebé 650.000 vots en les eleccions a les Corts espanyoles. Aquests resultats arribaren després de dimitir del càrrec de conseller en cap arran de la reunió que Carod va mantenir amb membres d'ETA a Perpinyà. El fet de quedar-se fora del govern principatí va permetre Carod forjar una aureola de màrtir al seu voltant que el va elevar fins a resultats insospitats per a un partit com ERC. En el seu moment, gran part del sobiranisme i de l'independentisme es van apuntar al carro d'Esquerra: ningú volia quedar-se fora del projecte que havia de dur Catalunya a la independència (capti's la ironia) i tothom adulava al líder natural d'aquest moviment. Uns anys més tard ha quedat demostrat que aquella estratègia va permetre Carod situar-se com a vicepresident del govern in eternum. La seva aureola ha desaparegut i ja ningú creu en ell com a líder del moviment independentista. És més, fins i tot ha quedat desbancat com a líder del partit en benefici de Joan Puigcercós i sembla que s'escolen els seus últims dies com a parlamentari.
Després del desencís que va provocar en la societat l'"apoltronament" de Josep-Lluís Carod sorgia, també entre les files d'ERC, una persona disposada, segons paraules seves, a liderar el país cap a la independència. Joan Carretero creava l'any 2007 Reagrupament.cat com a corrent intern d'ERC. En les eleccions a la presidència del partit, la candidatura de l'ex-alcalde de Puigcerdà no va assolir la victòria i la seva decisió va ser abandonar la militància al partit republicà. En aquell moment Reagrupament es va convertir en associació cultural, i ha anat fent actes arreu del país covencent tothom que Carretero portarà Catalunya a la independència. Els seus seguidors l'han alabat a la categoria de messies, fins a l'extrem de (no és una hipèrbole) comparar-lo amb Companys, Macià o el general Basset.
En la darrera setmana, però, hem vist com Carretero, en el seu paper de líder natural, ha aconseguit fer fora quatre crítics de Reagrupament, una mica a l'estil de quan érem petits i jugàvem a futbol, que l'amo la pilota amenaçava en marxar i endur-se-la si no es jugava com ell deia. Carretero s'ha omplert la boca d'un discurs assembleari però s'ha evidenciat que no predica amb el que creu.
Arribats a aquest punt, i amb el suport absolutament incondicional del metge cerdà, Joan Laporta ha entrat en l'escena messiànica catalana. El president del Barcelona ja s'ha postulat, després de molts mesos de "fer-se estimar" per mig arc parlamentari, com a futur president de la Generalitat. Personalment dubto raonablement de la veracitat del sentiment independentista de Laporta, sinó que el salt a la política el fa per mantenir-se en la primera línia mediàtica, per mantenir el seu estatus. Sembla, però, que la jugada li està sortint bé, i que té possiblitats de treure un resultat electoral que li permeti seguir figurant.
El més preocupant de tot plegat és que després de tantes decepcions, després de veure com els "herois" s'acaben venent al millor postor, hi ha un determinat sector de gent que segueix esperant el seu messies, sense qüestionar-se si és la via correcta.
La veritable esperança, ara per ara, passa pel treball cooperatiu, sense personalismes, sense paraules vanes. La veritable esperança no són les figures, sinó la gent, els barris, les entitats. Ara per ara, la veritable esperança es diu Unitat Popular.