El discurs de Guimerà

Àngel Guimerà va ser president de l'Ateneu Barcelonès entre els mesos de novembre dels anys 1895 i 1896, només un any, però va marcar un punt d'inflexió en la història d'aquesta entitat. Guimerà va ser el primer president que va fer el discurs que inaugurava la seva etapa en la presidència en català, en contraposició amb els seus antecessors, que el feien en castellà perquè consideraven que aquesta era la llengua de prestigi, i que el català no era digne de ser usat en aquesta mena de cerimònies formals.
En aquest discurs inaugural, Guimerà, defensa el català com a llengua important en la cultura (“Quin creieu, senyors, que ha d’ésser el demà d’aquesta llengua i literatura? ¿(...) deu procurar engrandir-la i perfeccionar-la més cada dia(...)?”) i en la vida popular (“directament fent acudir al Principat la gent sobrera de les altres províncies: que, aquesta gent arriba parlant la llengua castellana i la llengua de bascònia i la llengua de Galícia, constitueix famílies, i tots els fills que els hi neixen parlen la llengua catalana.”), però no només això: Guimerà vindica una concepció de la nació que al segle XIX era emergent i que Joan Fuster popularitzaria l'any 1962 amb Nosaltres els valencians: els Països Catalans (“trobant-nos amb aquesta literatura tan viva a Catalunya, a Mallorca i a València: trobant-nos que la parla tota una raça que forma al present vuit províncies”).
En qualsevol cas, cal tenir present que aquest discurs de Guimerà té una importància que va més enllà de la força de les seves paraules, i del fet que sigui en català. L'autor vendrellenc d'adopció diu tot el que diu davant d'un auditori ple d'antecessors seus, gent que no albirava (i, potser, ni desitjava) cap mena de futur per a la llengua catalana, i els diu coses com “Quin creieu, senyors, que ha d’ésser el demà d’aquesta llengua i literatura? ¿(...) es deu avergonyir d’ella i, posant-se al costat dels seus enemics, haurà d’ajudar-los a perseguir-la i acorralar-la fins que, morta i oblidada, sigui altra la llengua que per a l’escriptura i la paraula i en tots els casos de la vida adoptin els catalans com a senyor i majora de Catalunya?”
Guimerà rubrica el discurs amb dues sentències que signifiquen un canvi en el tarannà político-cultural de l'Ateneu i una veritable bufetada als que, en la mateixa situació que ell, havien menyspreat el català: “ Si l’idioma del país -diu- és algun cop abominable, és quan se’l sent en la boca meretriu dels que el prostitueixen.
”Vergonya eterna a aquells que, menyspreant el seu idioma, alaben el dels altres.”
Les paraules de Guimerà van crear una divisió d'opinions entre els socis de l'Ateneu, però el precedent ja estava creat. D'ell ençà, tots els presidents han fet els discursos en català (exceptuant els de durant el període franquista), i l'Ateneu Barcelonès s'ha distingit com una entitat declaradament catalanista.