L'Educació especial

Qui m'havia de dir a mi que fa un mes o dos estaria aquí assegut, a casa, un divendres a la tarda, bentornat de la feina, i parlant-vos de l'Educació Especial, i de com aquests nens i nenes, noies i nois, m'han canviat la vida.
Em van telefonar, fa menys d'un mes, del Departament d'educació, que hi havia una plaça lliure en un centre d'educació especial, que si m'interessava. ¿Que si m'interessava? ¡I tant!
Un mes després he de dir que la situació és immillorable, i ¿sabeu el que m'agrada més? Que veritablement anar cada dia a treballar és anar a aprendre. A aprendre de la resta de mestres i educadors, però aprendre, sobretot, dels nens. Dels nens estic aprenent, sobretot, que cal ben poc per ser feliç, i que és feliç aquell qui vol ser-ho, que no valen les excuses. Estic content, també, d'haver-me adonat que l'educació especial no ho és gens, d'especial, i que per ser un bon educador el que cal és tractar els nens com a nens.
Ara em direu que això és una obvietat. En efecte, ho és, però n'hi ha que no ho veuen tan obvi. La malaltia és un dels elements que conforma el caràcter d'una persona, però la malaltia no és el caràcter d'una persona. No hi ha un nen autista, sinó un nen optimista, extrovertit, bonic, amable, xerraire i trapella que té autisme, a més. Cal no oblidar-ho.
Hi ha una cançó d'un grup que es diu Manel que em recorda les estones a l'escola que juguem, o quan fem alguna festa, o alguna cosa especial. Es diu Ai, Dolors, i l'heu estat escoltant tota l'estona.