La força d'un sentiment

2 de desembre de 1996. Camp Nou, Barcelona. Era un vespre més d'hivern que de tardor, i la fred era intensa. El Sol es pon molt aviat en aquesta època de l'any. Jo tenia onze anys, però encara recordo la il·lusió que em va fer la proposta del meu oncle Ramon. “¿Vols anar al camp del Barça?”. El partit, un Barça – Extremadura corresponent a la 15a jornada de lliga es preveia fàcil pels de casa. El totpoderós Barça que aquell any amb Bobby Robson a la banqueta guanyaria tres títols que no satisfarien la junta blaugrana s'enfrontava a un modest club d'una petita ciutat extremenya. Realment no hi havia color. Vam arribar a Barcelona una hora i mitja abans del partit. Just abans d'entrar el camp el meu oncle em va compra una botzina d'aquestes que darrerament s'han posat de moda al mundial de Sud-Àfrica, de color blau-grana. El que més recordo és el mal que em va fer la mandíbula durant la setmana següent al partit, de tant fer-la servir i de com de fort vaig bufar. El partit, com es preveia, no va tenir història. 3 a 0 amb gols de Giovanni, Popescu i Juanito en pròpia. Recordo la fred que calava als ossos i un silenci espectacular que sobtava sobre manera tenint en compte que al camp devia haver-hi poc més o menys 70.000 ànimes. Quan va acabar el partit vam marxar com a casa i recordo que vaig pensar que mai a la vida oblidaria aquell dia.

20 de gener de 1997. Sarrià, Barcelona. Era un vespre gèlid, típic de gener. Arribàvem als 0º i feia dos dies que no parava de ploure. El meu oncle Ramon, culer fins a la medul·la, va creure que era just portar-me a veure un altre partit de primera divisió, aquesta vegada a un altre camp. Al principi la idea no m'entusiasmava gaire. Aquell equip no em desagradava, però no hi jugava en Ronaldo, no tenia massa gràcia. A més, el temps era horrible. Vam arribar a Barcelona amb el temps just de comprar un frankfurt i una gorra. El frankfurt el vaig triar jo, la gorra me la van comprar. Quan vam sortir a l'estadi, però, tot va canviar. Mai havia sentit tanta fressa, mai havia conegut una afició que animés tant el seu equip, fins i tot abans de començar el partit. Plovia i estàvem sota zero, però dues files més enllà hi havia gent sense samarreta, animant i cridant. I suant. Però no els importava, perquè volien veure l'Espanyol guanyar, i perquè sabien que també eren gràcies a ells, les victòries. Al final, 1 a 0, contra el Sevilla, amb un solitari gol de Lardín. El porter d'aquell partit era Raül Arribas, ja que Toni Jiménez no podia jugar a causa d'una luxació a la mà. Sortint de l'estadi vaig veure un home que també en sortia, uns 200 metres més enllà. Era ell, Toni Jiménez, i no va tenir cap problema a signar-me la meva gorra nova amb la seva mà luxada. I després d'ell van sortir Arteaga, i Pacheta, i Pochettino, i finalment l'heroi del partit, el noi de Manresa, Jordi Lardín. Crec que mai podré agrair prou al meu oncle que em portés a Sarrià, i que em comprés aquella gorra. Crec que va ser llavors quan vaig decidir que jo era perico, i que que estúpid devia ser qui no en fos. Ara, quan miro enrere i recordo veig molt clar que el lema del nostre club és el que és perquè no en pot ser cap altre. Aquells dies vaig veure com 25.000 persones podien fer molt més soroll que 70.000. Era la força d'un sentiment.