L'Espanyol, un club català de futbol

El futbol és, per a molta gent, una religió. Centenars de milers de persones s'enganxen a la televisió cada cap de setmana, i entre setmana si cal, per celebrar o plorar la victòria o derrota del seu equip. No cal dir, però, que hi ha altres maneres de mirar el futbol. Cal relativitzar-ne la importància, i fer vàlids els tòpics que diuen que tan sols són 22 persones donant puntades de peu a una pilota. Posar els interessos d'alguns clubs de futbol per davant dels interessos d'un país és perillós, no només des del punt de vista polític, sinó perquè diu molt poc del nivell cultural del país en qüestió. De tota manera, no deixa de ser interessant mantenir l'interès per aquest tipus de qüestions, perquè seria ingenu pensar que no generen expectació. Dic això per contextualitzar el que ve ara, que se m'entengui.
Jo sóc de l'Espanyol. La pregunta més habitual quan comento la meva filiació esportiva és "¿I per què?" En aquest país costa trobar gent que no sigui del Barça. Tothom dóna per fet, quan parla de futbol que el seu interlocutor és culer, i si no és així s'entranyen. "¿Coi, però si tu ets català, no?" A vegades, els pericos parlem de pensament únic, i ens diuen que exagerem. El que és exagerat és que un sol club esportiu en aquest país generi més diners i més interès que moltes altres coses més importants.
Des d'aquesta petita i modesta finestra vindico el blanc i el blau com a colors de sentiment. Els colors dels Almogàvers, i colors tradicionalment lligats al mar en aquesta nostra nació tan mediterrània. Es pot ser de l'Espanyol i català, es pot ser de l'Espanyol i independentista, perquè el nom no el triem els seguidors, sinó que fa 110 anys Àngel Rodríguez, amb una colla d'amics, el va triar per donar puntades de peu a una pilota. Així de simple. No és motiu d'orgull, perquè l'orgull hi és quan cal mostrar alegria o satisfacció per quelcom que abans no motivava aquests sentiments. Ser perico és tan senzill com ser culer, arlequinat, granota o xoto. Aquest article porta per títol el lema de la campanya de captació de socis impulsada per la directiva de l'enyorat Manuel Meler, un dels presidents més cèlebres de la història del nostre club. L'estiu de 1975, tres mesos abans de la mort del dictador, aquesta era la frase amb què es commemorava la festa pel 75è aniversari de l'entitat. Amb normalitat, seguim essent un gran club català de futbol. Que ens (els) entri al cap d'una vegada.